La recepció del Protàgoras es debat entre la molta i la poca platonicitat del text. Per una banda, el Protàgoras, un diàleg d’altíssima bellesa expressiva, apareix com a culminació de l’art d’escriure en Plató. Per altra, gaudeix d’un interès filosòfic menor, provocat per la presència d’errors de mètode i la inconsistència teòrica amb altres diàlegs de major consecució. La doble impressió causada pel Protàgoras sobre la seva platonicitat ha fet notar, una vegada més, que el que sigui platònic i el que sigui la filosofia, si es dona i es transmet en els Diàlegs, resta encara avui en el camí d’aclarir-se. Amb tot, roman per explorar la possibilitat que un cert aclariment sobre les condicions de presentació i la naturalesa de la transmissió filosòfica es doni al mateix Protàgoras. Mentre ha estat àmpliament notat que l’objecte de la discussió entre el sofista i Sòcrates es concentri en la possibilitat d’un saber la transmissió del qual contribuiria a una educació política, l’ἀρετή, aquest article pretén indagar en el supòsit que l’obra, com a dispositiu poètic —dramàtic i lèxic— estigui dissenyat i presenti també un cert aclariment sobre com la filosofia s’hauria de venir a presentar i transmetre públicament per tal de tenir un efecte educatiu.