Vaig néixer en una botiga. Al carrer Cisterna, cantonada Portal de Sant Roc. A Terrassa. El meu avi Mateu —pare de la meva mare— hi havia obert una botiga de comestibles —«ultramarins», en deien— el dia de Sant Josep de 1911. Quan el meu pare es casà amb ma mare, el 1943, se’n feren càrrec. El meu germà va néixer el juliol del 44 i jo, el 16 de juny de 1947.

El meu pare —Lluís— era un home treballador, empàtic, canaller, ètic; ma mare —Anna—, bona, oberta, creient, parladora. Va ser un privilegi tenir-los de pares. Arribar a casa de l’escola i trobar-hi els pares i el tracte amb la gent de la botiga em foren la millor universitat de relacions humanes. Els diumenges el pare ens portava a caminar per la serra de l’Obac, o a Sant Llorenç. Amb la moto sortíem tot el dia per pobles de Catalunya. La visita als avis paterns de Sant Pau d’Ordal, un diumenge al mes, fou una entrada a una altra realitat que —de gran me n’he adonat— em feu arrelar a la terra. Encara ara sento el cep que penetra arrels endins, jo amb ell, i aquella vella olor de terra. Els estius, a Viladecavalls. Hi anava amb l’àvia materna, la tieta Cristina i els seus fills, els meus cosins. Els pares i el tiet treballaven a l’estiu. Podíem córrer tot el dia. Apreníem en llibertat amb la colla. Vaig tenir una infantesa molt feliç. I bella.