Hi ha una pedagogia que parla d’amor, de tendresa, de curiositat, de capacitat de meravella. Parla també d’escolta, de respecte, de processos de vida, d’infància, de disponibilitat, de paraula i de silenci. Podríem dir que és una pedagogia que s’explica i es desenvolupa des d’una poètica. Una poètica que s’inscriu en formes sensibles d’abordar l’acte educatiu, d’atendre l’altre, de mirar i participar en la vida dels altres des de la subtilesa necessària que ens permet ser-ne part sense negar-los.

Per a Herrera (2015), una educació poètica es pot convertir en una crítica radical de l’educació tradicional basada en la transmissió mecànica dels coneixements. Una poètica de l’educació que s’oposa a tot projecte de domini (que anul·la el desig dels educands i els educadors) i que permet gestar un nou relat educatiu; una ètica que obre una dimensió estètica, un desig creatiu perquè sigui possible el sorgiment de noves formes i nous coneixements.