L’educació artística ha evolucionat cap a plantejaments socials i polítics en les darreres dècades. Més enllà del que havien estat els programaris de l’auto-expressió i el foment de la creativitat al llarg del segle XX, els actuals processos educatius vinculats a les arts tenen molt en compte el paper de la ciutadania, tot implicant al mateix temps a cada individu, entès així com a part integrant d’una col·lectivitat. A mesura que les arts han perdut (i segueixen perdent) presència als àmbits formals (especialment a l’educació primària i secundària), als carrers i als barris hi ha tota una explosió de les arts, una efervescència creativa que està canviant el panorama visual de les ciutats. Si bé la presència curricular de les arts als estudis obligatoris està quedant a uns nivells gairebé residuals (Huerta i Domínguez, 2015), el ben cert és que s’està vivint una eclosió creativa a l’àmbit urbà, tot redefinint el paper de l’art en l’educació informal (Huerta i Alonso-Sanz, 2017a).