Temps d'Educació
2n semestre 2018
- Consell editorial: Xavier Triadó (director de l’Institut de Desenvolupament Professional–ICE), Mercedes Gracenea (cap de la Secció de Publicacions), Roser Boix (degana de la Facultat d’Educació), Mercè Puig Rodríguez-Escalona (vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística), Amelia Díaz Álvarez (vicerectora de Docència i Ordenació Acadèmica)
- Direcció: Conrad Vilanou (Universitat de Barcelona)
- Cap de Redacció: Enric Prats (Universitat de Barcelona)
- Compaginació i correcció de textos: Cristian Frutos, Judit Sabido, Patrícia Adan i Serveis Lingüístics de la UB
Temps d’Educació està subjecta a la llicència Creative Commons Reconocimiento-NoComercial 4.0 Internacional (CC BY-NC 4.0). Podeu consultar la llicència completa a:
La revista no es fa responsable de les idees i opinions expressades en els articles.
Per a enviament d'articles, consulteu la pàgina de Normes de publicació.
Temps d’Educació realitza una avaluació dels articles pel sistema de doble cec per pars. La revista està indexada a RACÓ, CBUC (Universitats de Catalunya), Ulrich (Pro Quest), In-Recs (Universidad de Granada), CARHUS (Generalitat de Catalunya), ISOC (CSIC), Dialnet (Universidad de la Rioja), Latindex (UNAM, Mèxic), ERIH (European Science Foundation), Francis-Inist (CNRS), Sociological Abstracts (Pro Quest, Bathesda), OEI (Estados Iberoamericanos), DICE (CSIC), MIAR (UB), RESH (CCHS) i REDINET (MECD).
Dipòsit legal: B-23.289-2012
ISSN: 2014-7627
Monografia: L'aprenentatge cultural, identitats europees i compromís social
Raquel Cercós i Raichs és professora del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Universitat de
Barcelona. Membre del GREPPS (Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social). S’ha especialitzat en
els estudis de gènere, pedagogies corporals i discursos educatius sobre la masculinitat. Adreça electrònica:
rcercos@ub.edu
Ferran Sánchez Margalef és professor del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Universitat
de Barcelona. S’ha especialitzat en qüestions antropològiques i històriques de l’educació contemporània.
Adreça electrònica: fsm__92@ub.edu
Conrad Vilanou i Torrano és professor del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Universitat
de Barcelona. Investigador Principal del GREPPS (Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social). S’ha
especialitzat en l’estudi dels conceptes, discursos i narratives pedagògiques. Adreça electrònica: cvilanou@
ub.edu
Barcelona. Membre del GREPPS (Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social). S’ha especialitzat en
els estudis de gènere, pedagogies corporals i discursos educatius sobre la masculinitat. Adreça electrònica:
rcercos@ub.edu
Ferran Sánchez Margalef és professor del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Universitat
de Barcelona. S’ha especialitzat en qüestions antropològiques i històriques de l’educació contemporània.
Adreça electrònica: fsm__92@ub.edu
Conrad Vilanou i Torrano és professor del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Universitat
de Barcelona. Investigador Principal del GREPPS (Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social). S’ha
especialitzat en l’estudi dels conceptes, discursos i narratives pedagògiques. Adreça electrònica: cvilanou@
ub.edu
D’entrada, cal advertir que el títol d’aquest article rememora el clàssic llibre de Tolstoi Guerra i pau (1869), que tracta de les guerres napoleòniques que van assolar Europa a començament del segle XIX1. A grans trets, el títol també fa referència a la cultura de la vella Europa que podem identificar amb la Belle époque, és a dir, el període comprès
entre la guerra franco-prussiana (1870-1871) i l’esclat de la Gran Guerra, un món d’aparent seguretats (Zweig, 2001) que es va fer fonedís després d’una llarga i cruenta contesa militar al llarg de més de quatre anys d’hostilitats, entre 1914 i 1918. Llavors, a la Belle époque, tot i ser sacsejada per l’afer Dreyfus, Paris representava la capital
d’Europa, malgrat la derrota francesa en la guerra franco-prussiana (1870-1871). A part d’això, el crit A Paris! (Nach Paris!) va marcar la marxa de les tropes alemanyes durant els primers compassos de la Gran Guerra, quan a l’estiu de 1914, després d’envair Bèlgica i produir-se la destrucció de ciutats emblemàtiques com Lovaina, van ser aturats a la
batalla del Marne (5-12 de setembre de 1914) (Dumur, 1921?). Per alguns, l’episodi del Marne constitueix la darrera batalla napoleònica, és a dir, amb moviment de les tropes perquè a partir d’aquell moment els regiments van quedar palplantats sobre el terreny en una guerra de trinxeres que ja havia estat assajada en el conflicte de Crimea (1853-
1861), en el qual va participar Tolstoi com oficial, i la guerra russojaponesa (1904-1905). En darrer terme, París i Berlín, França i Alemanya, l’ideari civilitzador francès i la Kultur germànica, van marcar el destí d’una Europa que, sota el deixant napoleònic, va veure com la guerra es va convertir en quelcom quotidià en la història continental.
entre la guerra franco-prussiana (1870-1871) i l’esclat de la Gran Guerra, un món d’aparent seguretats (Zweig, 2001) que es va fer fonedís després d’una llarga i cruenta contesa militar al llarg de més de quatre anys d’hostilitats, entre 1914 i 1918. Llavors, a la Belle époque, tot i ser sacsejada per l’afer Dreyfus, Paris representava la capital
d’Europa, malgrat la derrota francesa en la guerra franco-prussiana (1870-1871). A part d’això, el crit A Paris! (Nach Paris!) va marcar la marxa de les tropes alemanyes durant els primers compassos de la Gran Guerra, quan a l’estiu de 1914, després d’envair Bèlgica i produir-se la destrucció de ciutats emblemàtiques com Lovaina, van ser aturats a la
batalla del Marne (5-12 de setembre de 1914) (Dumur, 1921?). Per alguns, l’episodi del Marne constitueix la darrera batalla napoleònica, és a dir, amb moviment de les tropes perquè a partir d’aquell moment els regiments van quedar palplantats sobre el terreny en una guerra de trinxeres que ja havia estat assajada en el conflicte de Crimea (1853-
1861), en el qual va participar Tolstoi com oficial, i la guerra russojaponesa (1904-1905). En darrer terme, París i Berlín, França i Alemanya, l’ideari civilitzador francès i la Kultur germànica, van marcar el destí d’una Europa que, sota el deixant napoleònic, va veure com la guerra es va convertir en quelcom quotidià en la història continental.
< Torneu
