El treball que presentem a continuació neix arran de la nostra participació en una de les taules rodones que es van portar a terme en el marc de la Jornada sobre la Pedagogia de l’amor on vam exposar algunes reflexions sobre l’amor en la literatura infantil. Com que l’abast de les obres destinades als lectors més joves és de grans dimensions, malauradament no ens serà possible conèixer fil per randa com és tractat aquest tema en tota la seva magnitud. Per aquest motiu, hem optat per focalitzar la mirada en històries molt conegudes entre la canalla, i durant moltes generacions, en les que l’amor hi té un protagonisme absolut i no sigui merament un tema satèl·lit al que no se li dedica gran detallisme. I això ens ha portat directament a un conjunt narratiu de les rondalles, atès que aquestes històries en provenen. La rondalla, o conte popular, és el nucli que ens fa entendre la narrativa infantil en general i permet teixir el vincle entre passat, present i futur. La rondalla forma part de tot un univers de relats que han estat molt estudiats. La rondalla ens arriba com una producció cultural contextualitzada alhora que universal i que forma part essencial i indiscutible del folklore de tota comunitat humana. No en va el treball de W. Wundt amb la seva Psicologia dels pobles de deu volums (Völkerpsychologie, 1911-1920) es referencia com una de les fonts cabdals a l’hora d’entendre la classificació de la creació cultural d’un poble en forma de conte i el vincle indissoluble amb la seva identitat. Mites, ritus, gestes, llegendes, contes i anècdotes són tot plegat expressions de fets vitals presents al llarg de la història en llocs i amb repertoris i participants en funció de la comunitat que els genera. L’art de contar contes es troba a mig camí entre el que podríem entendre com a acte de creació i de reproducció, amb la qual cosa tant hi trobem elements rígids com flexibles (Simonsen, 1984, p. 40). La rondalla, una de les tantes produccions possibles, ens transmet històries, situacions i sensacions que, com a éssers humans, ens preocupen de manera universal. Tot i que ha patit importants i substancials metamorfosis, es manté des d’un passat molt remot: «La rondalla arrenca del pregon més reculat de la civilització, prové d’uns temps obscurs i boirosos que es perden en aquell enllà insondable en què es confonen l’ésser i el no ésser» (Amades, 2009, p. 7). Malgrat tot aquest temps i l’evolució cultural, avui en dia quan esmentem noms com Caputxeta Vermella, Blancaneu, o Ventafocs segueixen resultant molt familiars.