El 30 de gener del 2015 el Matadero de Madrid inaugurava una retrospectiva del grup d’artistes feministes anomenades Guerrilla Girls, en actiu des de l’any 1985. L’exposició va ser una compilació de gairebé la totalitat d’esdeveniments que ha protagonitzat des de fa 30 anys aquest col·lectiu d’artistes nord-americanes i que s’inscriuen en l’òrbita del «feminist art». En els seus cartells i performances apareixen sempre ocultes sota la màscara de goril·les i amb noms ficticis (sovint de dones rellevants ja mortes), amb la intenció de denunciar l’oblit i la despersonalització que pateixen encara avui les dones en el món modern. Més concretament, s’han presentat com «la consciència del món de l’art», i des de la perspectiva de l’activisme polític han denunciat la discriminació que pateixen les dones també dins d’aquest món: contra la creença popularment estesa que l’art és un àmbit d’avantguarda social i lliure de discriminació, han denunciat el seu caràcter sexista i conservador. Per les Guerrilla Girls l’enemic és l’anomenada «institució art» –tal com l’entenen, per exemple, Peter Bürger (1996, p. 40; p. 70 i següents) i Cristoph Menke (1997, p. 13-20)–, és a dir, aquella concepció forjada al segle XIX segons la qual l’obra d’art és un àmbit autònom respecte de la societat perquè està sorgida de la potencialitat d’un «geni» completament atemporal. Tot el contrari, les Guerrilla Girls defensen (com també ho fa la crítica d’art nord-americana Griselda Pollock) que l’art és un producte social i històric i, com a tal, és també performatiu i constitutiu d’ideologia, i no només una mera «il·lustració» d’ella. Per això, la crítica feminista vol propiciar un canvi en el món de l’art i alhora en la realitat i els discursos dominants que els genera.