Els estudiants de les diverses especialitats d’Educació de la Universitat d’Alacant (Infantil i Primària) han d’assolir un B2 durant el primer any del grau i, per aquest motiu, cursen una assignatura de llengua d’ús . A pesar que els estudis de català són obligatoris en els territoris tradicionalment catalanoparlants al llarg de tot el sistema educatiu fins a batxillerat, el context sociolingüístic (en què hi ha un prestigi i un predomini social de l’espanyol sobre el català), els fluxos migratoris i la pèrdua de la transmissió generacional de la llengua compliquen l’objectiu d’aconseguir la competència lingüística exigida; a aquesta situació, cal afegir-hi que una part important de l’alumnat prové de zones castellanoparlants en què no hi ha obligatorietat de la matèria en tots els cicles. De més a més, aquesta complexitat sociolingüística característica del País Valencià s’agreuja especialment al sud, on trobem territoris de predomini lingüístic castellà, com ara Oriola, Villena i altres poblacions, i grans ciutats en què la transmissió generacional s’ha tallat o, en el millor dels casos, s’ha vist extremadament minvada, com és el cas d’Alacant i d’Elx . En conseqüència, com a professors d’aquesta assignatura caldria que ens plantejàrem si l’acostament metodològic a l’ensenyament del català com a L1 és l’apropiat per a aquest context d’aprenentatge o si, pel contrari, és més convenient de combinar-lo amb el tractament de la llengua com a L2 i, així, posar en pràctica activitats adients als diferents nivells lingüístics que conviuen a les aules amb l’objectiu d’aconseguir una major motivació de l’alumnat, sobretot pel que fa a la denominada motivació de reeiximent (Achievement Motivation), segons la qual els discents assimilaran correctament els coneixements quan els descobriran per si mateixos (Mendler, 2004; Vaello Orts, 2011).