S’ha dit sovint que si un monjo del segle XIV arribés, a través del temps, al nostre país, probablement quedaria astorat en veure els cotxes i avions, la televisió i els mòbils, els ordinadors i l’electricitat, el genoma humà i la realitat virtual...., però que segurament recuperaria la calma en entrar en una universitat de Lletres i retrobar-se amb el ritme, les pautes, els manuals i el sistema d’impartir docència.
Òbviament, els plans d’estudis de les nostres facultats d’Humanitats ja no estan basats en el trivi (gramàtica, dialèctica, retòrica) i en el quadrivi (aritmètica, música, geometria i astronomia), però sí en el model implantat al segle XIX i derivat de la Il·lustració.
El període de la història de les ciències inaugurat per Descartes i Galileu estava col·locat sota el signe de la simplificació i l’ordre. Si es demostrava que el món estava ordenat era més fàcil deduir l’existència d’un ordenador. Des del segle XVI, l’aproximació racionalista al coneixement es basava en les certeses que la ciència tenia com a objectiu construir, separant l’objecte del coneixement del subjecte que coneix, privilegiant el coneixement especialitzat, i traduint-ho tot a equacions i fórmules que governaven entitats quantificades. La natura, segons Galileu, era «un llibre escrit en caràcters matemàtics», i Descartes somniava en «una Física que fos tot geometria».