Introducció
Fa uns mesos, el darrer anuari de la Fundació Jaume Bofill, L'estat de l'educació a Catalunya (Martínez i Albaigés, 2012), posava novament de manifest la baixa prevalença dels alumnes en ensenyaments secundaris postobligatoris. Per si no fos poc, alertava que en comparació amb el conjunt de l'Estat espanyol i la Unió Europea, Catalunya també presenta una taxa de graduació a l'ESO inferior i més desigualtats socials. De l'alumnat d'aquestes etapes educatives, la població estrangera és la que resulta estar més infrarepresentada, especialment en el batxillerat, i amb més alts nivells d'abandonament educatiu prematur. En termes generals, el percentatge d'abandonaments a quart d'ESO i primer de postobligatòria és el doble entre la població immigrant que entre els seus companys autòctons.
Fins ara, sense ànim de desestimar l'efectivitat dels plans i accions que s'estan desenvolupant per respondre a les necessitats d'aquests joves, s'ha constatat que els factors de centre són variables poc predictores de les trajectòries continuistes a secundària (Serra i Palaudàrias, 2009). De manera anàloga, els estudis que han centrat la seva atenció en les característiques intrínseques dels alumnes han posat de manifest, per exemple, que tot i que les expectatives acadèmiques i laborals d'aquests alumnes i de les seves famílies són molt elevades, en moltes ocasions, no es corresponen amb trajectòries d'èxit (Aparicio i Tornos, 2006; Palou, 2010). En aquesta línia, altres variables estudiades han estat el moment d'incorporació al sistema educatiu (Colectivo IOÉ, 2008) i el domini de la llengua (Vila, 2006), entre d'altres. Ens trobem, doncs, amb la necessitat d'aprofundir en la comprensió i explicació de la continuïtat o discontinuïtat cap als estudis postobligatoris de la població immigrant.