He de confessar una triple sensació d'estranyesa en la meva relació amb els instituts d'educació secundària: com a mestre d'escola, com a pedagog professional, com a professor universitari..., i m'ha semblat trobar una mena de vel invisible que em deia que el lloc dels mestres eren les escoles i no els Instituts; que la pedagogia és o bé inútil, per retòrica, o bé letal, en tant que culpable de tots els mals que ens afligeixen; i que la universitat, ja se sap, és lluny de la realitat, a l'Olimp de la teoria insignificant i de la recerca estèril, sempre disposada a dictar el que s'hauria de fer, això sí, sense embrutir-se mai les mans. Per això vaig experimentar una certa alegria íntima quan, arran d'una recerca sobre famílies i èxit escolar, vaig poder conversar de tu a tu amb quatre claustres de professorat de quatre instituts diferents de les comarques de Girona, on em vaig sentir molt ben acollit i on vaig trobar professionals preocupats, sí, però disposats a dialogar, persones crítiques amb elles mateixes i amb l'administració, però amb ganes de fer bé les coses, de millorar.
Fa uns quants anys, advocava per un retorn de la pedagogia al debat públic amb plantejaments com aquest:
"La mirada pedagògica sap que el món escolar és un món estrany, hostil i desconegut per a moltes persones, les procedents de contextos familiars i socials pobres, deprimits, analfabets. Però aquesta és la preocupació de la millor pedagogia: com aconseguir que aquestes persones, abocades a l'exclusió social i al fracàs escolar, puguin invertir aquest destí fatal i assolir la cultura pública, científica, sense abdicar de les seves arrels familiars i socials". (Besalú, 2002, p. 20).