Estudis i recerques
Xavier Torrebadella-Flix
Universitat Autònoma de Barcelona
Introducció
A la meitat del segle XIX, la visió mèdica de la gimnàstica d'aplicació higiènica i terapèutica encara no estava prou estesa en el propi àmbit professional de la medicina. No obstant, aquesta percepció va anar canviant gràcies a la divulgació d'algunes obres higièniques i aportacions mèdiques com les de Monlau (1846 i 1847) o d'algunes tesis doctorals llegides a la Facultat Central de Medicina (Torrebadella, 2012b). Així mateix, en aquesta divulgació es va destacar a Madrid la indiscutible personalitat del comte de Villalobos, Francisco Aguilera Becerril (1817-1867) que va fer una excel·lent propaganda en tot el col·lectiu mèdic (Climent, 2001).
A Catalunya, les aportacions es van enriquir amb les intervencions dels doctors Giné Partagàs (1871) o Josep Letamendi (1876), que situaven la gimnàstica en l'àmbit d'actuació professional de la higiene i la medicina. Sobretot, el canvi de percepció popular entre els metges va arribar amb l'obra del Manual popular de gimnasia de sala del doctor Schreber (1861). Aquesta obra va provocar que alguns professionals de la gimnàstica s'atrevissin a obrir gimnasos incorporant els adjectius higiènic, mèdic i ortopèdic, en els quals no sempre es procurava que les aplicacions dels exercicis gimnàstics anessin acompanyades per la direcció facultativa d'un metge (Torrebadella, 2009).
Aquesta situació va incentivar la publicació d'algunes obres tècniques i d'altres de propaganda que tractaven de mostrar les avantatges higièniques i terapèutiques dels exercicis gimnàstics (Busqué, 1865; Carlier, 1867; Ramis, 1865).