Temps d'Educació
1r semestre 2012
  • Consell Editorial:
  • Antoni Sans (director de l’Institut de Ciències de l’Educació); Anna Escofet (degana de la Facultat de Pedagogia); Albert Batalla (degà de la Facultat de Formació del Professorat); Gemma Fonrodona (vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística); Teresa Anguera (vicerectora de Política Docent i Cientíca)

  • Direcció:
  • Conrad Vilanou (Universitat de Barcelona)

  • Cap de Redacció:
  • Enric Prats (Universitat de Barcelona)

    Temps d’Educació està subjecta a una llicència Creative Commons 3.0 de Reconeixement - No Comercial - Sense Obres Derivades. Podeu consultar la llicència completa a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca

    La revista no es fa responsable de les idees i opinions expressades en els articles.

    Per a enviament d'articles, consulteu la pàgina de Normes de publicació.

    Temps d’Educació realitza una avaluació dels articles pel sistema de doble cec per pars. La revista està indexada a CARHUS (Generalitat de Catalunya), ISOC (CSIC), In-Recs (Universitat de Granada), Latindex (UNAM, Mèxic), Dialnet (Universitat de la Rioja), ERIH (European Science Foundation), Ulrich’s (ProQuest), FRANCIS-INIST (Institut de l'Information Scientique et Technique-CNRS), SOCIOLOGICAL ABSTRACTS (ProQuest LLC, Bethesda).

    Dipòsit legal: B-23.289-2012
    ISSN: 2014-7627


 
 
Reflexions i assaigs
Anna Gómez i Mundó
Universitat de Vic 


Paraules d’inici
Una de les situacions on pot aparèixer el sentiment de sentir-se en crisi és aquella sem-blant al de sentir que una mateixa —que ja està en crisi— es troba al mig d’una altra crisi. Una vivència de crisi clarament interna que, no obstant, no es troba desvinculada del seu fora, del context amb el qual ha de relacionar-se en el seu quotidià. En una aproximació per a definir el sentiment que acompanya l’experiència de viure una situa-ció crítica interna i externa —ambdues estretament relacionades—, diria que aquest sentiment és una emulsió resultant de certa dosi d’incomoditat, ambivalències, verti-gen i desconcert.
En rebre la invitació a participar en aquest seminari, el nostre entorn estava sub-mergit en una situació adjectivada «de crisi» i, alhora, la proposta va tornar a fer-me sentir altre cop en crisi. La crisi externa s’explicava, encara s’explica, en paràmetres econòmics, i de la seva diagnosi va anar emanant el record d’un discurs reduccionista sobre la realitat que, al seu torn, alimenta un discurs igualment reduccionista en relació a sobre què és l’educació, i com, per què i per a qui educar. La submissió d’un relat sobre l’educació al discurs econòmic recupera —si mai s’havia desbancat del tot— aquella concepció de l’educació com a ensinistrament del model de ciutadà necessari per al model econòmic de torn. La majoria dels intercanvis de valoracions a favor i en contra tant de les decisions preses com de les propostes d’acció futures giren entorn un mateix eix: el d’enunciar-ne les seves conseqüències i de calibrar-ne el seu abast. I la di-mensió d’aquestes conseqüències és sempre la mateixa: amb el pivotatge del diagnòs-tic hegemònic de la crisi econòmica —eminentment financera— les raons argüides per ambdós bàndols pertanyen més a l’àmbit econòmic que a cap altre. D’aquesta manera, es continua amb la tendència de creure que estem tractant una qüestió específica, concreta i aïllada de la resta de les dimensions que configuren la realitat, i amb la cre-ença que una vegada superada permetrà tornar a les aigües calmades d’abans.