Ben sovint sentim parlar de «la musicalitat de la poesia» o que poesia i música tenen un mateix origen. Actualment, però, ¿fins a quin punt música i poesia comparteixen tronc? En l’actualitat, ens trobem en un punt en què l’evolució de les arts cap a terrenys d’inte­gració de diferents disciplines porta a noves propostes en les quals fins i tot resulta difícil —o inadequat— destriar els llenguatges artístics. Especialment des de les avantguardes del segle xx, sovint és inexacte i restrictiu l’ús de les etiquetes disciplinàries tradicionals («música», «poesia», «teatre», etc.) per referir-nos a les innovadores manifestacions artístiques que es produeixen. Tot i això, no podem deixar de preguntar-nos què fa l’artista actual i valorar-ho des d’una visió més àmplia que, de ben segur, requereix uns coneixements multidisciplinaris.
Un exemple recent en aquest sentit és l’exposició «Volum!» (MACBA, novembre 2011-abril 2012) en què a partir de la polisèmia del títol (volum material versus volum sonor) presenta un seguit d’instal·lacions visuals-musicals-tàctils que s’inclouen en la perspectiva que «llegeix en el tombant de segle [xxi] la consolidació del so i de la veu com a materials de la producció artística». Així, una de les propostes que s’exhibeixen —Hey Joe (1996) de Kristin Oppenheim— posa l’accent en un fragment musical repetit de forma reiterada que, a través de la simple veu humana i uns focus de llum, dóna la sensació d’omplir l’espai no només emocionalment sinó també físicament.
Aquesta monografia es fixa en les implicacions, oportunitats i experiències educatives que ens ofereix la confluència poesia i música, tot tenint en compte el lligam del passat i el diàleg i mestissatge artístic actuals. No és fruit de la casualitat que incidim en aquesta interdisciplinarietat quan els estudiants —i professors— d’avui viuen immersos en l’anomenada societat de la comunicació. La finestra que ha obert Internet i totes les aplicacions tecnològiques que contínuament se succeeixen demanen lectures i expressions fonamentades en la multimodalitat. Els alumnes han de ser —i majoritàriament ja són— capaços de construir productes multimodals que reflecteixin l’aprenentatge integrat de diferents disciplines: powerpoints o vídeos on s’hi barregen imatge, poesia i text o la creació d’un videoclip, un lipdub o un mashup en serien uns bons exemples.

I cada vegada més el professorat de totes les disciplines també utilitza i gira la mirada envers aquestes noves possibilitats que superen les limitacions del paper escrit.