Introducció
El procés de renovació de la historiografia educativa, dut a terme al llarg de les últimes dècades del passat segle, va experimentar un nou impuls a partir de mitjans de la dècada dels noranta. La proposta seminal, formulada per l'historiador francès Dominique Julia, en 1995, considerava la cultura escolar com a objecte històric. Julia definia la «cultura escolar» com «un conjunt de normes que defineixen els sabers a ensenyar i els comportaments a inculcar, i un conjunt de pràctiques que permeten la transmissió i l'assimilació d'aquests sabers i la incorporació d'aquests comportaments» (1995, p. 354). Els historiadors belgues Marc Depaepe i Frank Simon no van trigar a subratllar les potencialitats que aquest enfocament historiogràfic oferia per ajudar a desxifrar les claus d'aquesta «caixa negra» que constituïa la realitat quotidiana dels centres docents (1995, p. 11). Aquesta nova tendència historiogràfica, que ha contribuït a diversificar i enriquir encara més les mirades des de les quals els investigadors han abordat el coneixement del passat dels fenòmens educatius, ha gaudit d'una àmplia acceptació i ha experimentat un fecund i creixent desenvolupament en el concert internacional al llarg dels últims quinze anys (Grosvenor, Lawn, Rousmaniere, 1999; Viñao, 2002, Popkewitz, Franklin, Pereyra, 2003; Lawn, Grosvenor, 2005; Escolano, 2007; Lawn, 2009; Meda, 2011).
Les potencialitats que la cultura escolar representa per desenvolupar una comprensió holística i oferir una anàlisi hermenèutica de la realitat passada de l'educació també han estat objecte d'atenció per part d'historiadors espanyols. Antonio Viñao precisava que la cultura escolar «estaria constituïda per un conjunt de teories, idees, principis, normes, pautes, rituals, inèrcies, hàbits i pràctiques (formes de fer i de pensar, mentalitats i comportaments) sedimentades al llarg del temps en forma de tradicions, regularitats i regles de joc no posades en dubte, i compartides pels seus actors, en el si de les institucions educatives» (2002, p. 73). Una cultura escolar els elements conformadors més visibles de la qual el componien els actors (els professors, els pares, els alumnes, i el personal d'administració i serveis); els discursos (llenguatges, conceptes i maneres de comunicació utilitzats al món acadèmic i escolar); els aspectes organitzatius i institucionals (les pràctiques i rituals de l'acció educativa, la marxa de la classe i les maneres organitzatives formals), i la cultura material que aglutinaria «el seu entorn físic i material i els objectes (espais edificats i no edificats, mobiliari, material didàctic i escolar, etc.)» (Viñao, 2002, p. 75). Així doncs, no és possible extreure quirúrgicament un element i analitzar-ho independentment de la resta, de les relacions mútues que comparteix amb cadascun d'ells i de tots entre si. No és el nostre propòsit. No obstant, les limitacions lògiques imposades a un treball d'aquesta índole ens porten a abordar el tema que ens ocupa, prioritzant una determinada mirada de la cultura escolar, vinculant-la a un component particular d'un dels seus elements, de la cultura material de l'escola, com és el material d'ensenyament.