Aquest número se centra en els canvis culturals i les dictadures dels anys seixanta. La reflexió sobre la realitat portuguesa tracta, d’una banda, els canvis generacionals d'aquesta societat i el rebuig de la guerra colonial, i, de l’altra, les noves propostes culturals, amb especial èmfasi en el món editorial. Pel que fa al cas grec, s’evidencien també les noves tendències en el món de la cultura escrita, del teatre, del cinema i de la música i insisteix en l’esperit d’emulació de l’esperit del maig del 1968. També s’estudien els límits de l’opinió pública de la societat de l’últim franquisme i les hipoteques que aquesta deixà en herència a l’Espanya de la Transició, i s’evidencia la rellevància de la cultura de massa, mitjançant l’anàlisi de la televisió del franquisme i l’intent de crear un imaginari on fer conviure "desarrollismo", autoritarisme i modernització. Finalment, a partir de la figura de l’editor i intel·lectual Josep Maria Castellet es reflexiona  sobre les contradiccions dels intel·lectuals de l’antifranquisme en l’Europa de la Guerra Freda. En l’apartat de monografia i recerques s’inclou un estudi sobre la presència i la difusió del primer socialisme en la premsa progressista catalana del trienni esparterista. Es clou el número amb un article en què s’homenatja Joaquim Capdevila i Capdevila.