Almansor: l’exercici del poder a l’Occident musulmà medieval
Xavier Ballestín Navarro
Almansor (938-1002), descendent d’un àrab d’ascendència iemenita que va participar a la conquesta d’al-Andalus amb Tariq b. Ziyad (711), ha quedat condemnat, malgrat la seva importància en la història de l’Occident musulmà medieval, a orbitar a l’univers de la vulgarització més barroera o bé a romandre ofegat en una erudició llibresca, atomitzada i especialitzada que situa el personatge i la seva època en un microcosmos intel·lectual d’abast reduït. La carrera d’Almansor, que va rebre la formació que corresponia al membre d’una nissaga de jutges i de savis, i el seu ascens constant a l’administració califal dels Umayya Banu Marwan s’han d’explicar en el marc de la relació d’al-Andalus amb el Magrib, que a Orient eren entesos com una sola unitat, i s’ha de tenir en compte que els moments decisius dins de la vida i la carrera d’Almansor es produiran al Magrib, aquell país que els andalusins d’Algesires podien veure des de la costa sense gaire dificultat.