Entrevistem Carles Barriocanal, coeditor de Cambio global. Crisis ecosocial y perspectivas futuras i professor a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. El llibre, en què han participat una seixantena d’experts, presenta una síntesi actualitzada dels canvis en el sistema natural i les accions necessàries per revertir la crisi ecosocial. 

Actualment a la Universitat de Barcelona s’imparteix el grau en Geografia i Canvi Global. Què inclou el concepte de canvi global, que dona nom a la col·lecció que encetem amb aquest títol? Quan i per què se’n va començar a parlar de manera generalitzada?
El concepte de canvi global que desenvolupem al llibre al·ludeix al conjunt de canvis i transformacions que està experimentant el planeta a causa de les activitats humanes i les alteracions dels sistemes naturals. Típicament s’ha parlat de diversos motors d’aquest canvi, però en aquest llibre també hem volgut deixar palès el paper de l’ésser humà. El concepte de canvi global és relativament recent, tot i que fa referència a transformacions ambientals, socials i econòmiques que han tingut lloc al llarg de la història. No obstant això, en les darreres dècades l’ús del terme s’ha intensificat i resulta particularment útil per descriure l’impacte accelerat de les activitats humanes sobre el planeta. La Cimera de Rio de Janeiro va ser un punt d’inflexió per al desenvolupament del concepte, atès que va posar èmfasi en la necessitat d’abordar els problemes ambientals de manera global. A més, en aquell moment tots els canvis que s’observaven s’associaven al canvi climàtic.

Aquest llibre que ara tenim en castellà també es publicarà en català i en anglès. En quin moment vau considerar que era necessària una obra d’aquestes característiques?
Al grau en Geografia, ara anomenat Geografia i Canvi Global, l’assignatura de Canvi Global era obligatòria a tercer curs. Fa uns cinc anys, dos professors del Departament, coeditors del llibre, la vam assumir i ens vam adonar de la manca de referències actualitzades en català, en castellà i fins i tot en anglès, ja que les disponibles tenien més de deu anys, un període llarg si tenim en compte la rapidesa dels canvis planetaris observats. A més, també vam veure que les obres sovint se centraven en aspectes parcials del canvi global.

El subtítol de l’obra fa referència al futur, i els capítols que s’endinsen en les estratègies enfront del canvi global esmenten el decreixement en el pla econòmic, els mètodes d’adaptació i mitigació, l’educació ambiental, etc. La crisi ecosocial que vivim té solució?
Pensem que encara no hem arribat a allò que alguns autors anomenen punt de no retorn (tipping point). Ara bé, per anar revertint la situació i mirar d’alentir la velocitat de la degradació ambiental cal fer molta feina. En el bloc de les estratègies futures exposem el que pensem que caldria prioritzar després de dècades sense progressos evidents a diverses escales.

Cambio global. Crisis ecosocial y perspectivas futuras està dividit en cinc grans blocs que analitzen les interaccions entre el medi físic i l’humà des d’àmbits de coneixement diversos. Quines disciplines comprèn i com s’interrelacionen?
El fenomen del canvi global, per la seva naturalesa transversal, requereix un enfocament multidisciplinari. En aquest sentit, la seixantena d’autors que han participat en aquest llibre procedeixen de disciplines diverses, incloent-hi les ciències socials i naturals, l’economia, l’educació i el turisme. Cadascuna d’aquestes àrees aporta una perspectiva complementària i essencial per a una comprensió integral del fenomen.

Al prefaci dieu que aquesta obra és una invitació a la reflexió, especialment en relació amb aquelles idees i interpretacions que se situen, avui dia, fora de l’ortodòxia. Idees i interpretacions com quines?
El llibre mira de fugir d’aquelles premisses en les quals donem per bones algunes informacions que s’han anat repetint al llarg del temps, sovint a través dels mitjans de comunicació i de vegades sense un fonament científic sòlid. Aquestes idees se solen basar en percepcions simplificades o discursos predominants que no han estat prou contrastats. Per aquest motiu, l’obra convida a revisar críticament aquestes interpretacions i aporta una visió més rigorosa i fonamentada en l’evidència científica i el debat acadèmic actual.

Formes part del Grup de Recerca Ambiental Mediterrània (GRAM) i estàs especialitzat en l’estudi dels ecosistemes mediterranis i els boscos neotropicals. Ens podries explicar algun cas concret que demostri la incidència del canvi global en aquests entorns?
Cada any, a la primavera i a la tardor, milions d’aus de diverses espècies travessen el Mediterrani durant les seves migracions. Després de trenta anys de seguiment, s’han detectat canvis en la fenologia d’aquests vertebrats: l’escalfament global ha provocat un avançament de la primavera, i, en conseqüència, els patrons migratoris a la conca mediterrània també s’han modificat, tot avançant-se d’una forma significativa al llarg dels anys. Es tracta d’un clar exemple d’adaptació al canvi ambiental.

A L’església de Sant Joan de Boí i les seves pintures murals, Milagros Guardia planteja i argumenta les hipòtesis de lectura del que és possiblement el conjunt pictòric romànic més antic dels que es conserven en aquesta banda dels Pirineus.

Durant la dècada de 1920 es van exposar els primers fragments de les pintures murals de Sant Joan de Boí, i a partir dels anys seixanta se’n van arrencar molts més i es van dipositar al magatzem del que aleshores era el Museu d’Art de Catalunya. En el present volum Milagros Guardia explica les recerques realitzades sobre aquest programa pictòric, que ha anat recomponent com un trencaclosques per trobar l’encaix de tots els elements i superar les dificultats per restituir, interpretar i datar el conjunt de pintures.

La primera part del llibre tracta sobre aspectes generals que contextualitzen i ajuden a entendre Sant Joan de Boí i les seves pintures: la descoberta de l’església; l’arrencament i la restauració de les pintures murals; la història de la vila i dels senyors Boí, i l’arquitectura original de l’edifici. La segona part se centra en la decoració pictòrica de Sant Joan de Boí: els pintors que la van decorar, la sintaxi ornamental, el contingut i l’organització de les imatges en l’espai, el programa iconogràfic (els joglars en acció, la lapidació de sant Esteve, el paradís i els càstigs infernals, etc.) i les noves intervencions en la decoració exterior de la porta.

La col·lecció Pirineus Romànics. Monografies neix del grup d’investigació Ars Picta, adscrit a l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) de la Universitat de Barcelona. El títol Pirineus Romànics reuneix els dos aspectes que interessa analitzar, l’espacial i el temporal, si bé l’objectiu és que els volums publicats incloguin estudis sobre matèries diverses (història, arqueologia, filologia, antropologia), ja que només a través d’una aproximació transversal és possible abastar una realitat complexa. Els altres títols de la col·lecció publicats fins ara són Las pinturas murales de San Juan Bautista de Ruesta, d’Alicia Brosa Lahoz, i Sant Miquel d’Engolasters. L’arcàngel de les muntanyes, de Cristina Tarradellas.

Milagros Guardia, catedràtica d’Història de l’Art Medieval de la Universitat de Barcelona, és directora del grup de recerca Ars Picta i membre de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals. Entre el 1987 i el 1993 va ser conservadora de les col·leccions d’art romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La seva recerca s’ha centrat en la transmissió dels models iconogràfics al llarg de l’edat mitjana, i en el romànic dels Pirineus. Amb Edicions UB ha publicat Les fonts de la pintura romànica (amb C. Mancho, 2008), San Baudelio de Berlanga, una encrucijada (2011), Sant Climent de Taüll i la vall de Boí (amb I. Lorés, 2020, Premi Joan Lluís Vives a la millor coedició) i Pirineus romànics, espai de confluències artístiques (coeditat amb C. Mancho, 2020).

Economía de la Hispania romana. Paisajes de producción y dinámicas comerciales analitza la natura i l’evolució de l’economia d’un territori imperial que integrava la diversitat ecològica i cultural del món mediterrani i la seva perifèria.

L’abundància de recursos naturals de la península Ibèrica va atreure fenicis, grecs i cartaginesos, i és un dels factors que expliquen l’enfrontament entre Roma i Cartago a la Segona Guerra Púnica. A mesura que els romans conquerien àmplies zones del litoral mediterrani i s’expandien cap a l’interior, van implantar formes d’explotació intensiva dels recursos miners, forestals, piscícoles i agropecuaris. Alguns productes —l’oli, el vi i els derivats de la pesca— van proveir regularment la demanda de les províncies occidentals i de Roma en els primers segles de l’Imperi gràcies a una combinació de comerç lliure i mecanismes fiscals i de redistribució estatal. 

L’obra interdisciplinària Economía de la Hispania romana. Paisajes de producción y dinámicas comerciales, editada per Cèsar Carreras Monfort, Jaime Molina Vidal, Oriol Olesti Vila i Víctor Revilla Calvo, és fruit de les investigacions de setze reconeguts especialistes de diferents universitats. El llibre analitza en profunditat les dinàmiques econòmiques d’Hispània entre els segles II aC i V dC, a partir dels factors que van fer possible que aquest territori imperial funcionés com un sistema integrador d’interaccions, i s’estructura al voltant d’una sèrie de temes clau: la viticultura, la producció i distribució d’oli, la cerealicultura, el mar com a font de recursos, la mineria, les xarxes i infraestructures de transport,  les lleis, l’artesania, la circulació de la moneda, etc.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Economia i Empresa d’Edicions de la Universitat de Barcelona. Dirigida per Mercè Bernardo i Raúl Ramos, té com a objectiu fomentar el debat crític acadèmic i buscar l’espai de reflexió necessari per afrontar els principals reptes socials i econòmics del present, partint del fructífer enllaç entre les ciències econòmiques i les empresarials, però també des d’una mirada sociològica. Els últims títols publicats són La ciudad y el consumo tras la globalización. Perspectivas internacionales del comercio urbano, editat per Lluís Frago Clols, Carles Carreras Verdaguer i Sergi Martínez Rigol, i Decisions, preferències i heurístiques. Una introducció a la psicologia econòmica, de Pere Mir i Artigues.

Cèsar Carreras Monfort (ed.), doctor en Història Antiga per la Universitat de Barcelona i en Arqueologia per la University of Southampton, és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment dirigeix les excavacions del fòrum romà de Llívia i participa en les de Puig Castellar (Biosca) i les del castell de Cervelló.

Jaime Molina Vidal (ed.), catedràtic d’Història Antiga de la Universitat d’Alacant, va desenvolupar els seus estudis postdoctorals a la Università di Perugia. Ha dirigit excavacions arqueològiques nacionals (Ilici, Villa Romana Albir, Portus Ilicitanus, Portitxol) i internacionals (Villa de Rufio i Amiternum), i dirigeix el grup Patrimoni Virtual.

Oriol Olesti Vila (ed.), professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborador docent de la Universitat Oberta de Catalunya, ha estat investigador postdoctoral a la Université de Franche-Comté i visiting scholar a la University of Oxford. Ha impartit docència en diverses universitats europees i dirigeix projectes d’història antiga i arqueologia d’àmbit nacional.

Víctor Revilla Calvo (ed.), catedràtic d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona, ha impartit docència en universitats i institucions científiques nacionals i estrangeres. Dirigeix diversos projectes d’arqueologia a Catalunya i Andalusia i ha participat en projectes de recerca a Itàlia, Tunísia, Líbia, Alemanya i Grècia.

Discurs: paraules, imatges i sons. Un assaig sobre el discurs multimodal, de Lluís Payrató, explora el fenomen discursiu des dels límits de la cohesió i la coherència, el joc dels significats i les fronteres de l’ambigüitat i la indeterminació. En el capítol dedicat a les fronteres del bon discurs, l’autor inclou un apartat titulat «Delinqüència conversacional (de baixa intensitat). La llei del més llengut?», que reproduïm a continuació.

«En les interaccions pròpies del llenguatge corrent, les desviacions del que se sol acceptar i convenir —culturalment, dins cada societat i dins cada context situacional— com a discursos adequats reben etiquetes de moltes menes: xerraire, llengut o llenguallarg (parlar massa), bocamoll (revelar secrets o confidències), mentider (no dir la veritat), llagoter o pilota (adulador, fals admirador), ser un maldient o ser un malallengua (parlar malament dels altres), anar-se’n per les branques (caure en irrellevàncies o digressions excessives), etc. Si diem d’algú que parla com un llibre, sol ser un elogi, perquè en moltes cultures la mesura del parlar bé és l’escriure bé. Atès que tradicionalment es convé que els llibres solen ser un bon model d’ús del llenguatge, parlar com un llibre esdevé un dels criteris estàndard —tal vegada el primordial— adduïts com a norma del bon parlar: clar, estructurat, cohesiu i coherent. Un quadrat màgic. Ara bé, en la interacció social informal, parla com un llibre pot ser també un comentari despectiu sobre la pedanteria d’algú o sobre la seva incapacitat per “baixar” a un registre no elevat en escenaris que no el requereixen, on aquest tipus de parla no és adequat i està “penat”.

»L’existència de totes aquestes etiquetes demostra la consciència metalingüística i metadiscursiva dels parlants, perfectament conscients —en termes generals, si més no— de la necessitat de no sobrepassar aquests límits, o almenys de no fer-ho sense demanar disculpes explícites: perdoneu que parli de mi... o perdona la interrupció... frenen o matisen la immodèstia i el caràcter impositiu, respectivament, i ens tornen a recordar que parlar és més del que molta gent sol pensar que és: parlar és comportar-se, i la conducta de l’individu no queda mai exclosa de les normes i els hàbits socials.

»Quines són les normes del parlar, aleshores? Tornem a la filosofia, ara al segle XX. Herbert Paul Grice va proposar (1975) que els humans parlem —conversem, fem intercanvis verbals— basant-nos en un principi de cooperació universal. El principi estipula que participem en els intercanvis verbals de la manera com la nostra intervenció és requerida per al bon desenvolupament de l’intercanvi, per beneficiar la conversa, la interacció. Certament, també es podria tractar aquest mateix fenomen com un pressupòsit de la comunicació, o bé com una mena de contracte comunicatiu entre interlocutors que es disposen a participar en un tipus particular de fet de parla (conversa casual, entrevista de feina, declaració...). Però Grice prefereix parlar de principi de cooperació i concretar-lo en quatre màximes conversacionals: a) màxima de qualitat o veritat (digues la veritat, i no diguis allò de què no tens proves), b) màxima de quantitat (dona tota la informació que calgui, i no més de la que calgui), c) màxima de relació (dona informació rellevant, pertinent) i d) màxima de manera (sigues clar, no ambigu, breu i ordenat).

»Amb perdó dels retòrics clàssics, que se solen esmentar per tantes coses i sempre en positiu, mai s’havia dit tan ben dit i amb tan poques paraules què significa parlar i què significa parlar “bé”. No pas, evidentment, en el sentit tradicional purista del “bon parlar” (i de la Lliga del Bon Mot), ni tampoc del parlar “educat” o encarcarat (de l’etiqueta i les bones maneres), sinó en el sentit de com parlem realment, ordinàriament.

»La reflexió filosòfica sobre el llenguatge corrent no ha estat gens corrent... fins al segle XX. Els retòrics clàssics estaven molt preocupats i interessats per l’oratòria i la poètica, escrita i oral, però formal, i en el fons no gaire pel llenguatge ordinari. En la filosofia del segle XX s’inverteixen els termes, perquè acaba dominant la idea que qualsevol filosofia és, al capdavall, filosofia del llenguatge, i el nucli del llenguatge és el registre corrent, col·loquial, l’ordinari. Aquell que el mateix Wittgenstein deia que sempre estava en ordre.

»Una de les grans preguntes de Grice és quin és l’ordre del llenguatge ordinari, corrent. I la seva resposta —relativament senzilla— concreta aquest principi esmentat i les quatre màximes. A més, aquesta ordenació li permet explicar un fenomen cabdal del discurs, i sobretot del discurs oral corrent, que constitueix el discurs “per excel·lència”, el que es dona en qualsevol de les societats i cultures humanes: és el fenomen que consisteix a comunicar més del que es diu; i com que no s’havia analitzat ni etiquetat mai fins a la seva proposta, s’inventa un nom, implicatura. No es tracta ni de pressuposicions (pressupòsits, informacions anteriors o externes al que es diu), ni d’implicacions lògiques (“interiors” o internes al que es diu). En la implicatura es vehiculen informacions o significats addicionals sense dir-los. La vehiculació és possible gràcies al seguiment de les màximes o al revés, gràcies al fet que es transgredeixen, per exemple en molts significats no literals, com en la ironia, la metàfora o la hipèrbole. Per això sí, home!!! sol voler dir ‘per descomptat, no!!!’, i estar al cel (bíblic o no) pot voler dir ‘estar despistat’ o ‘ser feliç’. La relativa senzillesa del plantejament inicial de Grice acaba revelant complexitats probablement inesperades i, per descomptat, explicant molt més del que potser prevèiem.

»Solem seguir les màximes conversacionals per defecte, però també les transgredim expressament en algunes ocasions per aconseguir nous significats. Ara bé, si la transgressió no és deliberada i conscient, el problema és un altre, i tornem a la delinqüència conversacional, ni que sigui —en general i afortunadament— de baixa intensitat. Seguir o no seguir les normes, aquesta és la qüestió, aquest és el dilema, que condueix de retop fins a una de les fronteres del llenguatge: l’ambigüitat i la indeterminació. Però just abans queda l’apassionant joc —que es diria en un anunci— dels significats i les interpretacions. I com en els Jocs Olímpics (i a la vida, al capdavall), l’important no és pas guanyar, sinó participar-hi: ser-hi.»