Entrevistem Francisco Gracia Alonso, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona i autor d’Esclaus a Empúries. Els batallons disciplinaris de treballadors a les excavacions entre 1940 i 1942, que recupera un episodi poc conegut de la repressió franquista a Catalunya.

La participació forçosa de presoners de guerra i exiliats en les excavacions del jaciment d’Empúries és un fet ignorat per molta gent. Quins són els motius principals que expliquen aquest desconeixement?

Les informacions relacionades amb els camps de concentració i els batallons de treballadors que hi havia a Catalunya els primers anys del franquisme s’han amagat per diversos motius. La participació d’empreses privades i institucions públiques que es van beneficiar d’aquest treball esclau per reconstruir les infraestructures malmeses per la guerra —o bé per augmentar la productivitat industrial— s’ha silenciat per les possibles implicacions consegüents. Tampoc no s’han aplicat les mesures de significació previstes en la Llei de memòria històrica de 2007, i ja veurem què passa amb la Llei de memòria democràtica de 2022. Queda molt per fer. La senyalització d’Empúries, promoguda per la Generalitat, es va inaugurar el novembre de 2021, però el primer treball sobre aquest tema el vaig publicar l’any 2002. Una altra raó és que no s’ha volgut qüestionar el paper de l’Exèrcit com a controlador dels presoners i els treballadors forçats. 

Per tal de documentar aquest episodi de la història, a quines fonts has recorregut? Quin tipus d’informació han aportat?

He treballat amb dos tipus de fonts: personals i d’arxiu. El 2002 vaig poder entrevistar un grup d’antics presoners dels batallons 71 i 46. Ara he utilitzat els seus records. L’any passat vaig tenir la sort de poder consultar les memòries de dos presoners més: Francisco Piqueras Cisuelo i Antonio Turón, i vaig poder entrevistar els seus familiars. Tots dos van tenir una llarga trajectòria antifranquista després de finalitzar el seu periple pels batallons disciplinaris i el servei militar i ser alliberats. Pel que fa a les fonts documentals, he accedit als documents conservats als arxius militars de Madrid, Barcelona, Guadalajara i Àvila, al Centro Documental de la Memoria Histórica (Salamanca) i a l’Archivo del Tribunal de Cuentas (Madrid), entre d’altres. Totes les dictadures generen un gran volum de documentació administrativa per controlar la població, la qual cosa deixa un rastre que es pot resseguir.

Com ens hem d’imaginar els batallons de treballadors a Catalunya? A partir de quan es van formar i fins quin any van estar actius?

En acabar la guerra es van formar camps de concentració i classificació de presoners; per exemple, a Barcelona i Reus. Segons les responsabilitats que se’ls atribuïen, una part eren enquadrats en batallons per fer tasques de desenrunament, reparació d’infraestructures o neteja de camps de batalla per recuperar material i enterrar els morts, com es va fer a l’àrea de l’Ebre. Després s’hi van sumar els que, per la seva situació personal o per la derrota francesa, van decidir tornar. Concentrats a Figueres i Puigcerdà, eren traslladats a Barcelona o Reus i, un cop identificats, eren enviats als grans centres de distribució, com ara el Miguel de Unamuno, de Madrid. Molts acabaren als batallons de treballadors ubicats a l’àrea de l’estret de Gibraltar per preparar un teòric atac contra el Penyal. Els batallons es van dissoldre a finals de 1942, però amb una part dels seus integrants i amb altres condemnats es van formar els batallons disciplinaris de soldats treballadors penats, que encara van estar actius alguns anys (especialment a Andalusia i al protectorat del Marroc).

De quina manera s’organitzava la feina dels dos contingents de treballadors que van ser destinats a Empúries entre 1940 i 1942? Com eren les condicions de vida dels presoners?

S’organitzava d’una manera efectiva per als interessos dels responsables del Museu: treball forçat amb el pic i la pala de sol a sol sis dies a la setmana, amb descans el diumenge. Aquest descans es destinava a la formació ideològica i el servei religiós a l’Escala. A causa de la climatologia i l’alimentació deficient, la feina era cada cop més dura, i les exigències del personal del Museu i el maltractament a què eren sotmesos els treballadors pels guàrdies empitjoraven la situació. Els primers contingents van dormir dins de la muralla romana, a peu d’obra. Després es va habilitar un edifici tronat al poble i diversos barracons de fusta sense condicions. El menjar —insuficient en quantitat i qualitat— va provocar nombroses malalties intestinals i diarrees cròniques que s’afegiren a una epidèmia de tifus el gener de 1942 que va fer caure quasi una companyia sencera. I tot plegat, sense metge a les unitats ni assistència sanitària. La dieta bàsica era la sopa, a la qual s’afegia qualsevol tipus de troballa (com ara llangardaixos o cargols), i farinetes de blat. Gràcies als veïns, que donaven peix als presoners, i a les sobres de l’escorxador, l’alimentació va millorar.

Un capítol del volum està dedicat a l’exili de Pere Bosch Gimpera (1891-1974) i l’arribada de Martín Almagro (1911-1984). Per què aquests dos personatges són rellevants en la història d’Empúries?

Bosch Gimpera, rector de la Universitat de Barcelona durant la República i director del Museu d’Arqueologia, l’any 1933 va agafar el relleu de Josep Puig i Cadafalch en la direcció de les excavacions, amb l’ajut del tècnic Emili Gandia, i inicià un programa d’actuacions basat en models europeus de caràcter científic i social. Almagro, nomenat director l’any 1939, va potenciar les excavacions amb una idea monumentalista de la recerca per tal de posar els resultats al servei dels postulats franquistes. Donava importància a la presència de Roma a la Península com a base del procés d’unificació territorial, administrativa, lingüística i ideològica, i a la difusió del cristianisme. Arran dels seus articles a la premsa barcelonina en què defensava els principis del règim, va aconseguir el suport de les institucions i, el que era més important per als treballs, la mà d’obra captiva que li subministrava l’Exèrcit.

També fas referència a l’empresa ideològica vinculada a Empúries. Quin profit en va treure, el franquisme, d’aquest referent de l’arqueologia?

El treball dels batallons impulsà el coneixement de diferents sectors, especialment l’amfiteatre. Va fer possible que a partir de 1947, quan el règim estava aïllat internacionalment arran de les resolucions de les conferències de Postdam i San Francisco (1945), Empúries esdevingués, amb els Cursos Internacionals d’Arqueologia, la porta de difusió de la recerca espanyola per als investigadors europeus. Les excavacions foren un mitjà per demostrar la bondat del règim franquista fins al final de les sancions, l’any 1952. Els resultats de les intervencions s’afegiren a la construcció del relat únic que marcà el discurs del règim fins a la dècada de 1970.

Jane Addams, Charlotte Perkins Gilman, Judith Shklar, Angela Davis, Audre Lorde i Vandana Shiva són les sis pensadores incloses en l’obra Filòsofes de la contemporaneïtat, de Núria Sara Miras Boronat, que contribueix a bastir una tradició filosòfica alternativa.

El pensament no té gènere, però un il·lustre panteó d’homes blancs presideix el cànon filosòfic, i les dones, malgrat les aportacions que han fet a la història de les idees, encara no hi tenen entrada. Aquesta breu genealogia reivindica una tradició alternativa de la filosofia contemporània, més plural i diversa, que doni a conèixer l’obra de sis de les autores més rellevants dels segles XX i XXI.

Dones valentes, pioneres que han provat de comprendre els canvis ràpids i convulsos de la seva època i han donat resposta a les qüestions més candents del moment amb reflexions i estratègies innovadores: Jane Addams, filòsofa i activista per la pau; Charlotte Perkins Gilman, la sociòloga que imaginava un món millor; Judith Shklar, la politòloga que posa rostre a la injustícia; Angela Davis, una icona vivent contra l’opressió; Audre Lorde, poeta, guerrera, mare, negra i lesbiana, i Vandana Shiva, la filòsofa de la ciència que vol sembrar la llibertat. Amb l’objectiu de reivindicar la plena actualitat i l’originalitat del llegat d’aquestes sis autores, Filòsofes de la contemporaneïtat dona a conèixer textos seus, i també incorpora la praxi política i els moviments socials emancipadors que han impulsat.

Del 6 al 13 de març, amb motiu del Dia Internacional de les Dones, les xarxes socials d’Edicions UB s’ompliran de filosofia amb un concurs a Instagram que tindrà les sis autores com a protagonistes: caldrà endevinar quina de les filòsofes va dir o escriure la frase que es publicarà diàriament i al final se sortejarà un exemplar del llibre entre les persones que hagin encertat totes les respostes. També es desvelaran les obres d’art de Carina Miras Boronat, que han estat creades especialment per il·lustrar el volum. Filòsofes de la contemporaneïtat es presentarà el dilluns 13 de març a les 19 h a la llibreria Alibri (carrer de Balmes, 26. Barcelona).

Aquest volum és el darrer títol de la col·lecció Filosofia UB, dirigida per Josep Monserrat, i en la qual es publiquen assaigs filosòfics originals d’autors contemporanis i traduccions al català d’obres filosòfiques universals. Algunes de les últimes edicions anotades que han sortit a llum són A propòsit de Hannah Arendt, d’Anna Masó, amb introducció i edició a cura de Stefania Fantauzzi; El món moral. Primera sèrie d’assaigs morals (1936-1939), d’Alexandre Galí, amb edició a cura de Josep Monserrat, i Democràcia i ètica social, de Jane Addams, traduït per Paula Przybylowicz Vidal i Núria Sara Miras Boronat, responsable també de l’edició.

Núria Sara Miras Boronat (Tarragona, 1977) és professora de Filosofia Moral i Política a la Universitat de Barcelona. Es va doctorar el 2009 amb la tesi Wittgenstein i Gadamer: llenguatge, praxi, raó i ha fet estades de docència i recerca a Madrid (Institut de Filosofia del CSIC), Berlín, Leipzig, Parma i Paderborn. També ha publicat diversos assaigs sobre joc, feminisme i pragmatisme, i del 2016 al 2019 va ser codirectora del festival de filosofia Barcelona Pensa. És coordinadora de la secció de pensament «Frontisteri» de la revista Compàs d’amalgama (Edicions UB) i editora de la secció multilingüe de l’European Journal of Pragmatism and American Philosophy.

Carlemany a Europa. Història i memòria, de Matthias M. Tischler, és una obra capdavantera en la investigació en català del període altmedieval que integra Catalunya en el ric panorama de les múltiples identitats europees.

La història de Carlemany i la seva nissaga és un dels eixos vertebradors de la identitat d’Europa que ha determinat significativament la memòria històrica, religiosa i cultural dels països i les regions del continent formats en el si de l’imperi carolingi. Carlemany a Europa. Història i memòria recull un conjunt d’estudis sobre diversos temes relacionats amb la figura de Carlemany i el seu entorn que conviden el lector a fer un recorregut cronològic i geogràfic per l’antiguitat tardana i la Mediterrània altmedieval. Un circuit que parteix d’Itàlia, passa per França i la península Ibèrica i fa una atenció especial al grau d’arrelament de la cultura carolíngia a la Marca Hispànica, territori de la Catalunya actual. Aquest llibre és el resultat d’un treball intens amb manuscrits i textos originals i de la consulta constant de la bibliografia científica multilingüe, antiga i recent, sobre les diverses àrees temàtiques que tracta.

L’obra està estructurada en tres parts: «Europa – Itàlia. La cultura de l’antiguitat tardana a les corts i escoles carolíngies», «Europa. Les petges de Carlemany en la memòria de l’Europa cristiana» i «França – Hispània – Catalunya. La pervivència de Carlemany en la memòria de l’Europa transcultural». Els primers capítols fan referència a la relació entre Teodoric el Gran i Carlemany, així com a la influència de Boeci en la cultura carolíngia i la seva recepció a través d’Alcuí a la cort de Lluís el Pietós. Els següents apartats ressegueixen la memòria construïda i silenciada de Carlemany en la literatura, sintetitzen les dues vides del personatge —com a rei i com a emperador— i exposen les capacitats i limitacions de la historiografia literària a l’edat mitjana, amb Alcuí, biògraf de Carlemany, com a figura central. Els darrers capítols recullen les imatges de Carlemany que van escriure coetàniament Eginard i el Pseudo-Turpí al segle XII, aprofundeixen en les respostes literàries de les trobades cristianoislàmiques a la península Ibèrica i, per acabar i en primícia, detallen com de carolíngia fou Catalunya a l’edat mitjana primerenca a partir d’una doble anàlisi que comprèn l’estudi de l’ús de la minúscula carolina —una escriptura estandarditzada i unificada a les diferents regions de l’imperi carolingi— i la introducció de textos monàstics d’origen carolingi.

Carlemany a Europa. Història i memòria, una coedició d’Edicions de la Universitat de Barcelona i Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, és l’últim títol de la col·lecció Filologia UB, d’Edicions UB. Alguns dels darrers llibres de la col·lecció són «Disciplina clericalis» o com viure amb saviesa, de Pere Alfons; Llegir Ramon Llull, de Joan Santanach Suñol; Ordo Virtutum, d’Hildegarda de Bingen, amb edició crítica i traducció d’Eulàlia Vernet i Mariona Vernet; Obra completa, de Ramon Vidal de Besalú, amb edició a cura d’Anton M. Espadaler, i Regiment de sanitat per al rei d’Aragó. Aforismes de la memòria, d’Arnau de Vilanova, amb edició crítica d’Antònia Carré.

Matthias M. Tischler (1968, Münchberg, Baviera) va estudiar Història, Filologia Llatina i Romànica, Filosofia, Teologia i Estudis Islàmics a Heidelberg, Munic i Frankfurt. Va obtenir el doctorat a Heidelberg (1998) i la seva habilitació a Dresden (2009). Ha estat professor a la Universitat de Frankfurt, investigador sènior a la Universitat Autònoma de Barcelona i director d’un grup de recerca a l’Acadèmia Austríaca de Ciències (ÖAW), a Viena. Així mateix, ha estat professor visitant en diverses universitats de França, dels Estats Units i d’Alemanya. Del 2017 ençà és professor ICREA i des del 2020, membre de l’Academia Europaea.

Arte y olvido. Teorías y trayectorias artísticas (1850-1950), amb edició a cura de Vicenç Furió i Nuria Peist, és el darrer títol de la col·lecció Singularitats. El volum, que contribueix a divulgar l’obra d’artistes ignorats del període 1850-1950, reuneix propostes per comprendre els mecanismes de la memòria i l’oblit gràcies un enfocament teòric i sociològic. A continuació reproduïm un fragment del capítol «Fluctuacions en la reputació dels artistes: variants, causes i tendències», de Vicenç Furió.

«Comencem amb els casos en els quals hi ha una trajectòria de reconeixement ascendent o descendent continuada. [...] Aquí cal fer una distinció entre la valoració en vida i la valoració pòstuma. Alguns pintors impressionistes ja van tenir un notable reconeixement en vida, que va anar en ascens, malgrat els episodis de rebuig i incomprensió dels inicis. Seria el cas, per exemple, de Monet i Degas. Alguns artistes modernistes catalans, com ara Ramon Casas o Rusiñol, també van tenir en vida una carrera ascendent, igual que alguns artistes d’avantguarda. De les primeres avantguardes, Picasso i Matisse ja van assolir èxit i fama abans de complir els quaranta anys i en vida van conèixer la consagració. Trobem també trajectòries ascendents continuades en molts artistes de les segones avantguardes, com ara Antoni Tàpies o Jackson Pollock. Un cas particular dintre d’aquest grup seria el dels artistes que van tenir èxit en vida però molt tard, després de dècades en les quals van ser poc coneguts. L’artista cubana Carmen Herrera va pintar des de la dècada de 1940, però va passar pràcticament desapercebuda durant mig segle, fins que va vendre la seva primera pintura el 2004, als vuitanta-nou anys. Des d’aleshores, Herrera ha pogut veure com la seva obra ha estat objecte d’exposicions importants i ha estat venuda a preus molt alts. [...]

»La valoració de Van Gogh, Gauguin i Modigliani ha anat creixent amb el temps, però aquest reconeixement només va començar després de la seva mort. En vida, cap dels tres no va aconseguir ni el reconeixement que volien ni un mercat per a les seves obres. La valoració descendent és freqüent quan és postuma, i menys habitual quan es produeix en vida de l’artista. Jean-Baptiste Greuze o Juana Francés serien exemples d’aquest darrer cas. Ambdós van ser apreciats en una primera etapa, però a partir d’un determinat moment un revés professional va provocar que els seus noms desapareguessin del centre de l’escena artística. Greuze va ser apreciat i va rebre crítiques excel·lents de Diderot en els primers salons de París. Malgrat tot, quan va presentar el seu Septimio Severo en el Saló de 1769, el resultat fou desastrós. Les burles i les crítiques negatives que va rebre en el seu intent de destacar amb la pintura d’història van ser gairebé unànimes i, després d’aquest cop, mai més va recuperar el reconeixement que havia tingut quan feia pintures de gènere i sentimentals, i es va apartar gairebé totalment de l’escena artística dels salons. (Greuze et l’affaire du Septime Sévère, 2005). Juana Francés va ser una artista destacada del grup El Paso, però va ser-ne expulsada el 1961 per discussions i rivalitats amb alguns dels altres membres del grup, i a partir d’aleshores mai més en vida va recuperar el reconeixement que havia tingut anteriorment (Juana Francés. El informalismo también era mujer, 2019).

»Els casos més freqüents de reputació descendent són els que es donen de manera pòstuma. Al llarg de la seva vida, l’obra d’un artista pot encaixar amb l’estil o les idees estètiques dominants, però aquests gustos o idees poden canviar radicalment una vegada l’artista ha desaparegut. A la seva època, la pintura neoclàssica d’Anton Raphael Mengs fou molt apreciada, a l’igual dels gravats de reproducció de Raffaello Morghen. Però aquesta valoració de la línia i l’obra ben acabada va canviar radicalment de signe amb el romanticisme. Des d’aleshores, ni la pintura de Mengs ni els gravats de Morghen han recuperat mai, ni de bon tros, el reconeixement que tingueren a finals del segle XVIII. [...] El mateix ha passat amb molts artistes de la segona meitat del segle XIX que van treballar en el marc del realisme acadèmic de l’època. Meissonier va ser un dels artistes de més èxit en els salons francesos de les dècades de 1850 i 1860, i les seves obres eren molt cotitzades almenys fins a finals del segle XIX. A Catalunya, el pintor Joan Planella guanyava nombrosos premis i l’escultor Agustí Querol, a més de premis, tenia nombrosos encàrrecs. No obstant això, el reconeixement del seu art es va esvair amb la difusió de les noves tendències de l’art modern de les primeres dècades del segle XX. Cap dels dos, ni Planella ni Querol, ha estat encara revalorat, i continuen sent artistes poc coneguts i poc estudiats.»