Entrevistem Begoña Cayuela, doctora en Història de l’Art i autora de Sant Quirze de Pedret, un paisatge pictòric romànic, que analitza i interpreta la història iconogràfica d’un dels monuments més importants del romànic català. Cayuela fa recerca sobre la iconografia medieval i les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies per a l’estudi i la indexació de les imatges medievals.

Si tenim en compte la qualitat insòlita de la decoració mural de Sant Quirze de Pedret, a finals del segle IX aquesta església berguedana devia ser un espai estratègic. Quins són els elements principals que ho propiciaven?

A finals del segle IX Sant Quirze de Pedret es trobava en un espai fronterer amb l’al-Àndalus. És l’època de l’expansió territorial i repobladora de Guifré el Pilós, que, des de la Cerdanya, baixa pel camí natural que forma la vall del Llobregat. Tanmateix, les pintures romàniques s’emmarquen en un context ben diferent: com a novetat, al llibre apuntem que a finals del segle XI Pedret es troba als marges d’una altra frontera, sotmesa als vaivens patrimonials dels comtes feudals. En aquest sentit, suggerim que Pedret gravitava al voltant del comtat de Besalú més que del de Cerdanya en un moment en què els comtes de Besalú van ser decisius en la introducció de la reforma impulsada pel papat. Aquesta proximitat podria explicar la necessitat de decorar els murs de l’església amb temes vinculats amb Roma i els territoris del sud d’Itàlia afins als papes reformistes.

Quan es van arrencar les pintures murals de l’església? Actualment, quines institucions les custodien?

Els arrencaments es van produir en dos moments clau. El primer s’inscriu dins la gran operació d’arrencament de les pintures murals dels conjunts pirinencs endegada per la Junta de Museus de Barcelona, que volia evitar-ne la venda a museus estrangers després de l’alarma provocada pel cas de les pintures de Mur. L’estiu de 1921 l’especialista de Bèrgam Franco Steffanoni va extreure les pintures de les dues absidioles (les úniques completament visibles aleshores, tot i que se sospitava que n’hi havia a l’absis central). L’acompanyava un tècnic de la Junta, Emili Gandia, que va fer els amidaments per construir els suports per exposar-les en un museu. Aquell mateix estiu, les pintures arrencades es traslladaren al Museu de Barcelona, predecessor de l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on es poden contemplar avui en dia. 

El segon moment clau s’emmarca en la Guerra Civil espanyola, quan la Generalitat vetllava per la protecció de les obres artístiques que estaven en perill. El 1937 Josep Maria Gudiol i el seu equip van descobrir i arrencar les pintures de l’absis central i la nau principal. Sota les pintures romàniques en van aparèixer unes altres de més antigues, tant a la capçalera com a la nau, entre les quals hi havia la famosa figura de l’orant. Després d’una història enrevessada, que al llibre s’explica amb tots els ets i uts, van acabar al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on s’exposen actualment.

El segon capítol del llibre, a càrrec de Roser Piñol Bastidas, està dedicat a la materialitat i la conservació de les pintures de l’església. L’autora considera que els processos d’arrencament i d’instal·lació al museu van fer-se de manera adequada?

Avui pensem que traslladar una pintura mural és descontextualitzar-la, atès que en valorem l’entorn i creiem que el suport i els estrats subjacents són indissociables, però llavors dominava una visió estètica de la conservació i tot el que restava ocult importava poc. Als anys vint del segle passat l’strappo era una tècnica consolidada i les circumstàncies van obligar a utilitzar-la. Steffanoni era un bon tècnic i en tenim la prova: tot i els efectes de la humitat a l’església i la urgència de les intervencions, les pintures s’han conservat. Que, malauradament, quedessin fragments in situ no va ser una qüestió tècnica, sinó contractual. La reproducció dels absis amb fusta, malgrat els errors d’amidament, va ser un mètode innovador i lloable des del punt de vista didàctic. S’han constatat trasllats a posteriori, canvis museogràfics, intervencions de conservació puntuals, repintats i errors materials que han afectat la matèria i la percepció de les pintures, però fins als anys noranta tot estava indocumentat.

En el volum reconstrueixes els «itineraris visuals» que segles enrere es podien seguir a Sant Quirze de Pedret. Ens en pots posar algun exemple?

La majoria de les pintures romàniques de Pedret ocupaven només el terç oriental de l’edifici, i en destaca la zona cabdal des del punt de vista litúrgic. A la resta dels murs només hi havia la figura de Crist a la creu, actualment desapareguda. Aquesta topografia sagrada indica uns espais interiors molt compartimentats, diferents dels de les esglésies actuals, on només podia accedir el clergat i, possiblement, els senyors. Això significa que tan sols alguns privilegiats podien admirar de prop les pintures murals. Al llibre es presenta com a hipòtesi un recorregut visual que comença a l’absidiola sud, veritable entrada a l’Església com a institució, personificada per una figura femenina a l’interior. Aquesta absidiola està presidida per la Verge i el Nen Jesús. D’aquesta manera s’al·ludeix a l’encarnació de Crist, el fundador de l’Església cristiana. L’itinerari visual que es proposa és al mateix temps un viatge espiritual i doctrinal que culmina a les pintures de l’absis central, on es desplega un cicle únic de l’Apocalipsi, que, més que el final dels temps, evoca l’Església triomfant, representada per sant Pere envoltat dels apòstols que decoren l’absidiola nord. En definitiva, és una iconografia que il·lustra els principis de la reforma eclesiàstica propugnada pel papat de Roma.

A l’epíleg de l’obra fas referència a la xarxa pirinenca d’intercanvis artístics. De quina manera funcionava? Com ens l’hem d’imaginar?

Aquesta qüestió forma part de la recerca en curs del grup Ars Picta, que considera l’espai pirinenc com una regió artística amb entitat pròpia entre els segles XI i XII. Un dels objectius és cartografiar amb eines SIG (sistemes d’informació geogràfica) l’entramat de camins pels quals circulaven models iconogràfics i artistes. Un altre és reconstruir xarxes més volàtils, com ara les socials i culturals. L’anàlisi d’aquestes xarxes ens ajuda a entendre les particularitats iconogràfiques que detectem en els conjunts pirinencs, la proliferació de determinats temes, estils i tècniques, i els contactes privilegiats amb altres territoris.

Sant Quirze de Pedret, un paisatge pictòric romànic és el darrer títol publicat de la col·lecció Ars Picta. Temes, vinculada al grup de recerca Ars Picta, de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals. Quines són les línies de recerca principals i els objectius d’aquest grup?

A banda de la recerca sobre els Pirineus com a regió artística, la principal línia de recerca actual és la digitalització en 3D dels monuments en estudi i l’elaboració de models digitals anotats. En aquests moments, Ars Picta participa en el projecte internacional EHEM (Enhancement of Heritage Experiences: the Middle Ages. Digital Layered Models of Architecture and Mural Paintings over Time), liderat per Milagros Guardia, i, precisament, Sant Quirze de Pedret és un dels conjunts seleccionats. En aquest projecte hi ha una col·laboració interdisciplinària entre historiadors de l’art, enginyers informàtics i arquitectes que formen els equips d’universitats catalanes, italianes i xipriotes.

Estudis lul·lians (1978-2019), d’Anthony Bonner, reuneix gairebé trenta articles d’un dels principals especialistes en Ramon Llull.

Estudis lul·lians (1978-2019), amb edició a cura de Lola Badia i Eugènia Gisbert, referma la lectura de l’opus lul·lià que sempre ha defensat Anthony Bonner: l’Art és el pal de paller que permet comprendre i interpretar la desconcertant multiplicitat i variació dels dos-cents seixanta títols d’un escriptor, Ramon Llull, que va mantenir-se fidel al seu programa de reordenació del món i apostolat cristià durant quaranta anys de producció incessant. Precedits d’una introducció a càrrec de Lola Badia, el volum es divideix temàticament en cinc grans capítols: «El paper de l’Art lul·liana», «Llull com a autor», «Pensament diagramàtic» (en col·laboració amb Albert Soler), «Aspectes històrics, filològics i interpretatius» i «Lul·lisme i altres temes». 

Com a explorador de l’Art lul·liana, Bonner s’ocupa del mètode, no del contingut: no del què, sinó del com. Els vint-i-set articles de consulta imprescindible recollits en el llibre, d’una banda, enriqueixen aquesta perspectiva amb aportacions sobre les relacions entre la «ciència» i l’«amància» o sobre el pensament diagramàtic lul·lià. De l’altra, investiguen el perfil intel·lectual de Llull i resolen problemes interpretatius puntuals sobre la seva obra i la seva recepció, sempre des de l’actitud de fer-se deixeble de Llull. En paraules de l’autor, que ha dedicat quatre dècades a aquest propòsit, «talment un oient en una classe medieval provant de fer-ne una reportatio raonada».

Estudis lul·lians (1978-2019) és el catorzè volum de la col·lecció Blaquerna, coeditada per Edicions de la Universitat de les Illes Balears i Edicions de la Universitat de Barcelona i dirigida per Pere Rosselló (UIB) i Albert Soler (UB). Aquesta col·lecció és una acció del Programa Blaquerna d’Estudis Lul·lians que té com a objectiu estudiar Ramon Llull i el lul·lisme, com també els contextos culturals en què es produeixen ambdós fenòmens. D’Anthony Bonner, la present col·lecció ja havia acollit el Diccionari de definicions lul·lianes / Dictionary of Lullian definitions (2003), redactat en col·laboració amb Maria Isabel Ripoll, i L’Art i la lògica de Ramon Llull. Manual d’ús (2012), traducció de l’edició anglesa apareguda el 2007 i primera exploració completa del sistema lul·lià, amb un suplement que es pot descarregar al web d’Edicions UB.

Anthony Bonner (Nova York, 1928) va estudiar composició a la Universitat de Harvard i va exercir de crític musical i compositor. Instal·lat a Mallorca des dels anys cinquanta, ha sobresortit com a especialista en l’obra de Ramon Llull, activitat que ha estat reconeguda amb doctorats honoris causa per les universitats de Barcelona, Friburg i les Illes Balears. Des del 1977 és magister de la Maioricensis Schola Lullistica, ha estat editor de la revista Studia Lulliana, ha promogut la publicació de la «Nova edició de les obres de Ramon Llull» (NEORL) i és el creador de la base de dades Ramon Llull (Llull DB). Les Obres selectes de Ramon Llull (Moll, 1989) —versió catalana de Selected Works of Ramon Llull (Princeton, 1985)— van ser guardonades amb el Premi Nacional de Literatura Catalana l’any 1990. 

S’ha publicat la segona edició d’Hereta’t. Com influeixen en el nostre comportament els gens i la biologia, de David Bueno i Torrens, que exposa com l’ambient en què creixem i les experiències que vivim condicionen els nostres gens a través de l’epigenètica.

No hi ha dues persones que siguin idèntiques. Tampoc no hi ha dues persones que es comportin exactament de la mateixa manera en una situació semblant, com tampoc un mateix individu no hi respon sempre igual. ¿El grau d’intel·ligència, creativitat o impulsivitat, el fet de ser més o menys espiritual o de tenir una determinada tendència política, són trets definits pel nostre genoma o es deuen a l’ambient en què hem crescut i vivim? La nostra manera de ser parteix del llegat dels nostres progenitors, dels gens concrets que ens han donat i de l’educació que hem rebut, una herència que és biològica i també cultural. Ara bé, la podem matisar i, fins a un cert punt, autodirigir de manera conscient i volguda: encara que bona part de la nostra manera de ser ja està feta, tenim camí per recórrer en la direcció que desitgem.

Els cinc capítols en què s’estructura Hereta’t, distingit amb el Premi Joan Lluís Vives 2022 a la millor obra de ciència i tecnologia, inclouen fragments d’obres de grans pensadors que introdueixen la temàtica de cadascun: els gens i el comportament social, l’anatomia i la fisiologia del cervell, l’heretabilitat del comportament humà, la influència de l’ambient i la plasticitat i mal·leabilitat neuronals. Els tres primers demostren com la genètica condiciona el caràcter i la cognició humans, mentre que el quart i el cinquè analitzen la capacitat que tenen l’ambient i les experiències viscudes per condicionar el nostre comportament a través de l’afaiçonament de les connexions neurals i de les marques epigenètiques en l’ADN.

Hereta’t és un dels darrers títols de la col·lecció Catàlisi, dedicada a la divulgació científica des de diversos àmbits de la ciència: la biologia, la química, la física, la geologia, la medicina, l’estadística, el medi ambient, entre altres. Iniciada el 2007 i dirigida per David Bueno, aquesta col·lecció única al territori català ha publicat més d’una trentena d’obres —moltes també traduïdes al castellà—, bona part de les quals estan disponibles en format ebook. Entre les últimes novetats de la col·lecció hi ha De generació en generació. Com rebem i transmetem els gens, de Francesc Mestres i Naval, i La Terra en perill. L’impacte d’asteroides i cometes, de Josep M. Trigo Rodríguez.

David Bueno i Torrens, doctor en Biologia, és director de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st i professor i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Autor de setanta articles científics i d’una vintena d’assaigs de divulgació, el 2010 va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica, el 2018 el Premio Magisterio per la seva contribució a la neuroeducació i el 2019 la Distinció del Claustre de Doctors de la Universitat de Barcelona. El novembre passat també va ser un dels autors convidats a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic), on va impartir conferències sobre neurociència i va assistir a trobades amb estudiants i escriptors interessats en la divulgació científica en el sector editorial.

El Grand Tour de Josep Anton de Cabanyes i Ballester (1797-1852). Viatges i afició col·leccionista a la llum d’Europa, de Francesc Miralpeix Vilamala, és el darrer títol de la col·lecció Memoria Artium. Gràcies a la recuperació d’un quadern de viatges inèdit, el llibre ressegueix els passos del comerciant vilanoví per les ciutats més representatives de l’Europa postnapoleònica i reconstrueix el procés de culturització d’una família burgesa de conviccions liberals. A continuació reproduïm un fragment del capítol «Un viatger sentimental o un comerciant que viatja?».

«El títol del llibre de l’anglès Laurence Sterne, A Sentimental Journey Through France and Italy, editat per primera vegada el 1768, ve a tomb per evocar el tipus de viatger que recorre mig Europa per plaer, buscant la llum del Mediterrani i la inspiració de la cultura clàssica en tota la seva dimensió, i nodrint-se de l’experiència vital del viatge per se; un viatge modelador de l’esperit en el moment previ a l’entrada definitiva a l’edat adulta. [...] No entendríem la sofisticada culturització de Josep Anton sense atendre a allò que va viure i sentir en el decurs de les estades i dels viatges que el van dur a seguir els passos dels primers touristes. La descoberta d’un petit carnet en què va anotar les etapes i els aspectes pecuniaris dels viatges m’ha permès reconstruir fil per randa les extraordinàries experiències que hi va viure, ben poc usuals, val a dir-ho, entre les classes adinerades catalanes i espanyoles del seu temps. Són ben pocs els exemples que es coneixen de nobles i burgesos espanyols que es lliuressin a un periple semblant al Grand Tour que, des de finals del segle XVII, emprenien aristòcrates britànics i alemanys, principalment. I, si bé potser caldria atorgar a Josep Anton la condició de jove holandès que va viatjar, el seu origen català em recomana incloure’l entre els pocs espanyols que van fer seu el costum de Laurence Sterne.

»Això no obstant, Josep Anton podria encarnar allò que Gilles Bertrand anomena la doble alteritat del comerciant que viatja. Els viatges dels comerciants van ser objecte de reflexió per als il·lustrats, que es debatien entre considerar-los viatgers simplement interessats en el valor material de les seves transaccions comercials —i, per tant, viatgers devaluats— o bé persones que s’educaven mentre viatjaven i que, d’aquesta manera, obtenien un benefici personal i s’asseguraven un futur protagonisme al si de la societat. Als ulls de l’abbé Gros de Besplas, el noble no era el millor candidat a rebre els beneficis de l’educació en el viatge, perquè ocupava una posició massa alta en l’escala social, ni tampoc ho era l’home corrent, perquè n’ocupava una de massa baixa. El comerciant era la persona més oberta i adequada per beneficiar-se de les virtuts educatives del viatge, sobretot perquè el seu interès pel progrés i la ciència el feia receptiu als avenços, als canvis i fins i tot a les llengües altres que la pròpia. Josep Anton encarna a la perfecció aquest doble esperit del viatger del seu temps: del viatger que, bo i interessant-se pels seus negocis, mai no descuida l’oportunitat de deixar-se seduir per la cultura i les arts dels llocs que visita, i que viatja pel simple plaer de conèixer i aprendre.

»El viatge no sorgia d’un dia per l’altre, sinó que començava a preparar-se en els relats i les històries que explicaven els qui l’havien dut a terme —en cafès i tertúlies o en vetllades—, i en l’ensenyament de la cultura clàssica, que s’inculcava en edats molt joves. Una educació que es feia més i més present a través de l’hàbit de la lectura i la visita a col·leccions, galeries i museus, especialment ben proveïts després del trasbals de les guerres napoleòniques. Josep Anton era aficionat a les novel·les de Walter Scott, però va conèixer món acompanyat de la sòlida formació humanista que havia atresorat llegint els clàssics grecs i romans i les peripècies de Mr. Yorick, protagonista del llibre de Laurence Sterne A Sentimental Journey Through France and Italy, que el vilanoví tenia a la biblioteca en una edició de 1815.»