Entrevistem Francesc Mestres i Naval, autor del llibre De generació en generació. Com rebem i transmetem els gens, l’últim títol de la col·lecció de divulgació científica Catàlisi. Doctor en Biologia i professor del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística de la Universitat de Barcelona, Mestres imparteix assignatures relacionades amb la genètica i l’evolució.

En aquest llibre expliques que hi ha gens que s’hereten d’un sol progenitor. Podries posar-ne algun exemple?
En general, per a la gran majoria dels caràcters rebem gens que venen de la nostra mare (òvul) i del nostre pare (espermatozou). Es donen excepcions, ja que hi ha uns caràcters que estan controlats per gens localitzats en un cromosoma especial que es troba dins d’uns orgànuls cel·lulars, els mitocondris, que només s’hereten per via materna. Si algun d’aquests gens del cromosoma mitocondrial té una alteració greu, pot produir malalties, com ara les síndromes MELAS o MERRF. En canvi, alguns caràcters es transmeten únicament per via paterna i es deuen a gens localitzats en el cromosoma Y. Per exemple, en els mamífers, el gen SRY és d’aquest tipus i determina la masculinitat.

Enguany se celebra el bicentenari del naixement de Gregor Mendel (1822-1884). Quina és l’aportació principal d’aquest científic a la genètica?
La seva aportació va ser fonamental: és el pare de la genètica. Abans dels seus treballs hi havia un desconeixement total sobre l’herència de les característiques. El seu model experimental, la quantificació que va fer, les deduccions i les proves que va dur a terme per demostrar-les, són un exemple magnífic d’aplicació del mètode científic. Cal recordar que, quan va fer les seves investigacions, se sabia molt poca cosa dels cromosomes i dels mecanismes de divisió cel·lular que donen lloc als gàmetes. Malgrat que la seva recerca va ser genial, per desgràcia s’ha donat poca importància al bicentenari del seu naixement.

Què vols dir quan afirmes que «els gens es barregen com els naips»?
La variabilitat genètica és clau com a matèria primera sobre la qual actuarà la selecció natural en triar les variants que permetran als organismes adaptar-se a les noves condicions ambientals. Cal tenir present que l’ambient canvia tant en l’espai com en el temps. Un mecanisme fonamental a l’hora de produir aquesta variabilitat és la recombinació, que barreja les variants dels gens (els anomenats al·lels). Aquestes barreges, semblants a les dels naips, generen combinacions genètiques noves que poden ser adaptatives. La recombinació té lloc a les cèl·lules de la línia germinal que donaran lloc als gàmetes (òvuls i espermatozoides). 

Des del punt de vista genètic, una població és el conjunt d’individus d’una espècie que conviuen en una mateixa àrea i que tenen una probabilitat alta d’encreuar-se entre ells. Per què és útil aquesta categorització en poblacions?
L’evolució per selecció natural actua sobre el conjunt d’individus, és a dir, la població. L’organisme de la població més ben adaptat deixarà una mitjana més elevada de descendents. Perquè aquesta característica sigui rellevant ha de ser hereditària. Com a conseqüència, la freqüència d’aquesta adaptació favorable augmentarà en la població en la generació següent. Si es considera aquest procés generació rere generació, el resultat és el canvi gradual de la població i, per tant, la seva evolució.

Quina relació tenen l’agricultura i la ramaderia egípcies amb la civilització actual? Què té a veure la genètica amb certs coneixements que s’han transmès al llarg dels segles?
L’agricultura i la ramaderia de les civilitzacions antigues, com l’egípcia, eren intuïtives. Triaven com a reproductors els individus que mostraven la major manifestació del caràcter que els interessava, per exemple, més producció de carn, uns fruits més grossos, etc. La genètica ens permet saber com es transmeten aquests caràcters i, per tant, ens ajuda a dissenyar estratègies molt més eficients per millorar-los.

Algunes malalties afecten l’evolució de les poblacions a través de la genètica. De quina manera? Quin tipus de malalties? 
Hi ha algunes malalties terribles que es mantenen en les poblacions i que no són eliminades per la selecció natural. Aquesta mena de contrasentit es deu al fet que en alguns casos els individus més ben adaptats són els heterozigots, és a dir, els que presenten un gen «normal» i un de «defectuós». Un exemple d’aquest fenomen és l’anèmia de les cèl·lules. Els individus que tenen els dos gens «normals» (AA) són molt susceptibles de partir la infecció que causa la malària. Les persones amb els dos gens «defectuosos» (SS) tenen una anèmia molt greu. En canvi, els heterozigots, que tenen un gen de cada (AS), són resistents a la malària i no són anèmics. Malauradament, aquest avantatge dels heterozigots té un preu: passaran gàmetes amb els gens A i S a la descendència, que en alguns casos donaran lloc a persones AA o SS.

Charles Darwin (1809-1882) no era genetista, però sovint hi fem referència quan parlem de genètica. Quin vincle manté amb aquest camp d’estudi?
Darwin va postular la teoria de l’evolució mitjançant la selecció natural. En el seu temps va tenir moltes crítiques i totes van poder ser rebutjades, excepte una. Llavors la genètica no es coneixia i les idees que es tenien de la transmissió dels caràcters eren errònies. Una d’aquestes creences era l’anomenada barreja de sangs, és a dir que els descendents presentaven unes característiques intermèdies respecte a les dels seus progenitors. El problema era el següent: si apareixia una nova adaptació molt bona, aquesta adaptació a poc a poc es diluïa en les poblacions. Ara sabem que això no és cert, atès que Mendel va demostrar que els gens són entitats pròpies que segreguen i es combinen per donar lloc als descendents. La genètica va proporcionar una explicació correcta sobre com es transmetien les adaptacions favorables i augmentaven de freqüència de generació en generació. 

Publiquem la primera traducció al català de Democràcia i ètica social, un text de la filòsofa i activista estatunidenca Jane Addams, amb un estudi introductori de Núria Sara Miras Boronat.

A Democràcia i ètica social (1902), Jane Addams exposa un seguit d’exemples de la quotidianitat per il·lustrar els dilemes morals que plantejava el treball social dut a terme per les estadantes de la Hull-House, la residència amb funcions de centre cultural i formatiu que va fundar pocs anys abans de la publicació d’aquest llibre. Des d’una perspectiva radicalment democràtica, la filòsofa hi observa amb agudesa les «patologies industrials» causades per l’acceleració del sistema capitalista i la feblesa de les institucions governamentals per fer-hi front. Llegida avui, aquesta obra sorprèn per l’interès històric que suscita i per l’actualitat candent de les qüestions que aborda.

El text, traduït per Paula Przybylowicz Vidal i Núria Sara Miras Boronat, condensa l’àmplia diversitat d’interessos d’Addams en sis capítols temàtics: l’activitat caritativa, les relacions filials, l’ajust de la llar, la millora industrial, els mètodes educatius i la reforma política. A més, el volum inclou un estudi introductori de Núria Sara Miras, que desenvolupa el perfil de Jane Addams a partir d’una biografia rigorosa i d’un repàs dels àmbits d’actuació i l’obra d’aquesta filòsofa, reformadora social, activista política, líder feminista i també icona LGTBIQ+.

Aquest és el darrer títol de la col·lecció Filosofia UB d’Edicions de la Universitat de Barcelona, dirigida per Josep Monserrat, en què es publiquen assaigs filosòfics originals d’autors contemporanis i traduccions al català d’obres filosòfiques universals. Algunes de les últimes edicions anotades que han sortit a llum són El món moral. Primera sèrie d’assaigs morals (1936-1939), d’Alexandre Galí, i A propòsit de Hannah Arendt, d’Anna Masó.

Jane Addams (1860-1935), filòsofa i activista estatunidenca, va fundar el 1889 la Hull-House de Chicago, centre que fou un laboratori d’iniciatives socials i, alhora, un espai promotor de valors cívics. L’any 1915 va presidir la Women’s International League for Peace and Freedom, una associació mundial de dones contra la guerra. El seu compromís amb el pacifisme fou reconegut amb el Premi Nobel de la Pau el 1931.

Núria Sara Miras Boronat és professora de Filosofia Moral i Política a la Universitat de Barcelona. Del 2016 al 2019 va ser codirectora del festival de filosofia Barcelona Pensa. Ha publicat diversos assaigs sobre joc, feminisme i pragmatisme, i és la responsable de la secció de pensament «Frontisteri» de la revista Compàs d’amalgama (Edicions UB).

El matrimoni entre l’infant Pere i Joana de Foix. Política europea i impacte local, de Stefano M. Cingolani i Joel Colomer Casamitjana, descobreix els detalls de l’enllaç entre les famílies d’Aragó i de Foix i indaga els efectes que va generar.

Els matrimonis entre poderosos a l’edat mitjana tenien implicacions polítiques i econòmiques importants, atès que les aliances eren essencials per aconseguir o mantenir la pau i els equilibris geoestratègics. Les complexes gestions diplomàtiques que es desplegaven per tal d’acordar una unió entre dues cases reials o nobiliàries són conegudes, però poques vegades han estat analitzades en profunditat. A partir de l’estudi de l’enllaç entre l’infant Pere i Joana de Foix, els autors del volum ofereixen una nova visió dels casaments d’alt nivell en l’època medieval i, alhora, amplien el coneixement del procés històric que va emparentar les cases d’Aragó i de Foix.

Després d’una introducció contextual sobre la unió de Pere d’Aragó-Anjou i Joana de Foix-Bearn el maig del 1331, la primera part del llibre se centra en els episodis que van precedir la cerimònia, especialment en relació amb les llargues negociacions que es van dur a terme amb l’objectiu de trobar la candidata adient per a l’infant Pere, comte d’Empúries. L’estudi de l’acció diplomàtica, d’àmbit europeu, aporta nombroses novetats pel que fa a la política exterior del rei Jaume II i les relacions amb els estats veïns. La segona part del volum fa referència a l’organització efectiva de les núpcies, i és el primer estudi d’aquest tipus, pel que fa a la Corona d’Aragó: el simbolisme, la logística (aliments, vestits, joies, festes, etc.) i el finançament de les noces i les celebracions. L’extens corpus documental sobre el qual es basa l’estudi prové principalment de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Ducal de Medinaceli i l’Arxiu Històric de Girona. Clouen l’obra l’apèndix documental i el recull de la bibliografia.

IRCVM Premis és la col·lecció d’Edicions de la Universitat de Barcelona que dona a conèixer els treballs guardonats en els premis d’investigació promoguts per l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), dirigit per Meritxell Simó. En concret, el Premi d’Investigació Dr. Saladié-Roig es convoca anualment per incentivar la recerca històrica sobre l’Hospitalet de l’Infant, el territori circumdant i els personatges més il·lustres que han contribuït a engrandir-ne la memòria. El primer títol de la col·lecció és L’infant Pere i la comtessa Joana de Foix. Rituals i política al voltant de la mort (2019), de Stefano M. Cingolani.

Stefano M. Cingolani, professor de la Universitat de Roma-Tor Vergata, la Universitat de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Rovira i Virgili, actualment és investigador independent i forma part del grup de recerca Ioculator seu Mimus (MiMus): Performing Music and Poetry in Medieval Iberia (ERC-CoG-2017). Entre els seus interessos destaca l’estudi dels rituals funeraris i les tombes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, i de la diplomàcia medieval.

Joel Colomer Casamitjana, llicenciat en Història per la Universitat de Girona, ha centrat les seves investigacions en l’estudi del crèdit, les carnisseries rurals i la draperia a l’àrea de Girona, especialment les xarxes de crèdit a la vila de Besalú a la primera meitat del segle XIV. Actualment és el CEO-Project Manager de l’empresa Culturània i treballa en projectes relacionats amb el desenvolupament d’eines per a la interpretació del patrimoni cultural i històric.

Decisions, preferències i heurístiques. Una introducció a la psicologia econòmica, de Pere Mir i Artigues, és el darrer títol de la col·lecció Economia i Empresa. El llibre explica els grans factors que guien les decisions econòmiques, exposa els principals patrons en què s’emmarquen i proposa un model senzill dels múltiples elements que influeixen en les eleccions en el consum de béns i serveis. Tot seguit en reproduïm un fragment que tracta sobre la deliberació i el càlcul compensatori.

«El 19 de setembre de 1772, Benjamin Franklin, llavors instal·lat a Londres, va respondre la carta que, dies enrere, li havia enviat el científic Joseph Priestley, en què li demanava consell per escollir entre dues alternatives: acceptar una feina de bibliotecari que li havia ofert un lord britànic o rebutjar-la. Franklin li va respondre no pas indicant-li què havia de fer, sinó proposant-li un mètode per resoldre el dilema. En essència, li suggeria fer una llista exhaustiva de pros i contres de la feina proposada, confeccionada sense presses (durant diversos dies, si calia). A continuació, els havia d’assignar unes valoracions i eliminar els ítems (un o més d’un) que, a banda i banda de la llista, pesessin el mateix. Aquest procés de supressió no s’havia d’aturar per cap raó, donat que l’objectiu del procés d’eliminació era identificar la columna (la dels pros o la dels contres) que, en acabar, presentava encara algun ítem. Això indicaria quina decisió calia prendre (si acceptar o rebutjar l’oferta). En poques paraules, Franklin suggeria aplicar un algorisme de ponderar i sumar emmarcat dins el patró deliberatiu. Un procediment que, pel que sembla i a falta de més concreció, Franklin aplicava regularment en la seva vida diària.

»En el fons, Priestley havia de comparar els atributs de la feina que tenia amb els de la nova que li havien ofert. Alguns eren força semblants; d’altres, difícilment commensurables. L’heterogeneïtat no va impedir a Franklin de situar-los tots en un mateix pla i ponderar-los (no necessàriament per igual). Així, el tret de gaudir d’un sou més alt podia ser contrastat amb la incomoditat d’haver de viure lluny de la ciutat, mentre que l’accés a una àmplia biblioteca era comparat amb l’aflicció per perdre de vista les velles amistats. De tota manera, si la recomanació s’interpreta de forma estricta, el major repte de Priestley era inventariar el màxim nombre d’atributs possibles. La seva posterior ponderació i combinació lineal era, dissemblances a part, un càlcul senzill. El que era enutjós és que havia de ser exhaustiu. Tanmateix, el que probablement amoïnava Priestley era la naturalesa única i previsiblement irreversible de la decisió. No només canviava la seva vida personal, sinó que revertir-ho era un procés ple de dificultats i incertesa: es podrà recuperar la feina anterior?, se’n podrà trobar una de nova semblant? Tothom encara decisions com la de Priestley, això és, de caràcter únic que modifiquen l’estat del (propi) món i, en el supòsit que hi hagi la possibilitat de recular més endavant, deixen petja per sempre més. Aquest profund impacte potser explica el perquè de la resposta de Franklin: conscient de les conseqüències de la decisió, proposava un mètode que en sospesés tots els pros i contres. Un algorisme que determinés, un cop comptat i debatut de forma detallada, si l’oferta valia la pena. Franklin era prou intel·ligent per a saber que aquest càlcul podia no dur a la millor elecció, però també coneixia la conveniència de gestionar una decisió tan important de forma que, si les coses no anaven com s’havia previst, l’impacte psicològic del fracàs fos almenys manejable.»