Entrevistem Núria Sara Miras Boronat, professora de Filosofia Moral i Política a la Universitat de Barcelona i editora de Democràcia i ètica social, de Jane Addams. Publicat el 1902, aquest darrer títol de la col·lecció Filosofia UB apareix ara per primera vegada en català.

El 1889 Jane Addams (1860-1935) va fundar la Hull-House a Chicago, experiència que li va inspirar alguns dels dilemes morals plantejats en aquesta obra. Com s’organitzava, el centre? Quina mena d’activitats s’hi duien a terme?
La Hull-House era el que avui anomenem un centre cívic, però la seva ambició era molt més gran. El van fundar Jane Addams i Ellen Gates Starr i aviat s’hi van traslladar desenes de residents, la majoria dones, que volien emprar els seus coneixements i les seves forces per millorar les condicions de vida de les barriades més empobrides de la ciutat. Van posar la casa a disposició del barri, amb clubs, guarderies, cercles de lectura, gimnàs, etc. Els projectes d’intervenció social es decidien setmanalment en assemblea seguint els principis dels social settlement: residència, recerca i reforma. Però, sobretot, s’encoratjava el veïnat —la majoria, població migrada i no alfabetitzada— a ser ell mateix el motor del canvi i a proposar línies d’acció concretes.

S’ha parlat d’Addams com a filòsofa, reformadora social, activista política, feminista i líder pacifista. A més, també ha esdevingut una icona LGTBIQ+. Per què? 
Addams va viure obertament la seva relació amorosa amb dues dones. Primer, amb Ellen Gates Starr i, després, amb Mary Rozet Smith. Al barri tothom sabia que formaven una mena de matrimoni i elles es presentaven així públicament. La historiografia parla a l’època de matrimonis bostonians, parelles formades per dones amb la finalitat de mantenir-se econòmicament i que sovint servien d’empara a relacions lèsbiques. La ideologia victoriana de la feminitat feia inconcebible als ulls de l’opinió pública que dues dones poguessin sentir desig sexual mutu i per això aquestes relacions eren tolerades. Ho descriu el novel·lista Henry James a Les bostonianes (1886), inspirat en la història de la seva germana Alice.

Del seguit d’exemples desenvolupats al llibre, quin capítol o dilema moral específic destacaries pel paral·lelisme amb la realitat candent d’avui dia?
N’hi ha molts, però per a mi un tema transversal en el text és el desajust que el sistema industrial i postindustrial provoca en les vides de moltes famílies. En alguns temes és fins i tot pionera: per exemple, quan reclama sindicats per a les treballadores domèstiques. A Espanya la regulació d’aquest sector tot just ara entra en fase d’aprovació.

El primer dels sis capítols de l’obra parla de la caritat. Com resumiries l’opinió de l’autora envers aquesta activitat que, segons el context, desperta respostes divergents?
Addams critica el paternalisme de la caritat cristiana i de la filantropia burgesa. Són enfocaments desfasats i inadequats perquè pressuposen que les persones són pobres perquè són mandroses o desorganitzades. En cap cas volen veure que la pobresa i la misèria són patologies socials i que hi ha un munt de circumstàncies que poden fer-nos caure en una situació així. A més, esperen que qui rep ajuda social, mostri agraïment o combregui amb l’església de torn. Addams, en canvi, aposta per una professionalització del treball social guiada per un codi ètic de conducta de qui presta l’ajuda. Li sembla que la sort de les famílies no pot dependre del bon cor de ningú, sinó que és una tasca que han d’assumir les institucions de manera rigorosa.

En l’estudi introductori del volum expliques que Jane Addams va caure en l’oblit durant dècades per la seva proximitat al socialisme i pel seu accés restringit a la universitat i a l’esfera pública. Quines altres pensadores (contemporànies d’Addams o d’altres temps) esmentaries que s’hagin trobat en una situació anàloga?
La majoria de pensadores de la seva generació van córrer la mateixa sort: Charlotte Perkins Gilman, Mary Parker Follett, Anna Julia Cooper, Jessie Taft, Mary Whiton Calkins, Florence Kelley, Alice Hamilton, Christine Ladd-Franklin... És una llacuna clamorosa perquè moltes d’elles van fer contribucions importantíssimes als seus camps de coneixement: Gilman a l’economia feminista; Follett a la dinàmica de les organitzacions; Cooper a la teoria decolonial; Taft a la teoria feminista; Calkins a la psicologia relacional; Ladd-Franklin a la lògica. D’altres fins i tot en van fundar de nous: Hamilton, la medicina industrial, i Kelley, la cartografia urbana. I no només als Estats Units: a Europa se’n sap poc, de pensadores cabdals del segle XX com Edith Stein, Judith Shklar o Aleksandra Kollontai. L’oblit històric de les filòsofes és fruit d’una producció interessada d’ignorància per no modificar el cànon. És del tot injustificable no revisar-ne els biaixos amb tots els materials que tenim a disposició actualment.

Aquesta edició anotada de Democràcia i ètica social és la primera que es publica en català. Com a cotraductora del llibre, juntament amb Paula Przybylowicz Vidal, quin impacte esperes que tingui?
La traducció al català presenta una novetat que no té cap altra edició d’Addams: s’ha beneficiat de les tècniques d’Humanitats Digitals. Hem pogut accedir a l’edició digital del Jane Addams Papers Project que el Ramapo College posa a disposició del públic. Per això hem pogut reconstruir millor les referències contextuals. Ens agradaria que llegissin el llibre les persones que estan interessades en filosofia, història, ètica i política. També té la pretensió d’ajudar els i les professionals del treball social i de l’educació social a enriquir la genealogia de la seva important tasca social. I, finalment, vol ajudar qualsevol persona que estigui interessada en la justícia i la reforma social, les grans passions de Jane Addams.

Coincidint amb el centenari del naixement de Joan Fuster, publiquem Joan Fuster. Figura d’un segle, a cura d’Antoni Martí Monterde i Àlex Matas Pons, que recull les aportacions d’una vintena d’autors sobre la figura polièdrica del savi de Sueca.

En una carta a Josep Pla, Joan Fuster va escriure que, per quan ja no hi fos, aspirava a deixar uns quants intel·lectuals capaços de remoure una societat immersa en un estat de somnolència. Els autors de Joan Fuster. Figura d’un segle són la prova que Fuster va reeixir a estimular tant els crítics literaris amb qui es va relacionar com les veus actuals de la crítica i de la literatura comparada que no el van arribar a conèixer personalment. El llibre ressegueix les diverses facetes de l’assagista, des de la periodística i la poètica fins a les seves reflexions sobre la historiografia catalana, com també les influències que el marcaren i la relació directa amb altres personalitats del país.

En les contribucions d’aquest volum s’estudien els elements de l’obra de Fuster que aporten claus d’interpretació del nostre temps i, en especial, els aspectes de la cultura d’avui que ens esperonen a rellegir-lo. Els autors que hi han participat són Antoni Martí Monterde, Àlex Matas Pons, Xavier Aliaga, Josep Ballester-Roca, Enric Bou, Jan Brugueras i Torrella, Núria Cadenes, Valèria Gaillard Francesch, Ferran Garcia-Oliver, Òscar Jané, Toni Mollà, Gustau Muñoz, Ester Pino Estivill, Xavier Pla, Marina Porras Martí, Enric Pujol, Jesús Revelles Esquirol, Antoni Rico i Garcia, Bernat Ruiz Domènech, Jordi Sebastià i Francesc Viadel.

Joan Fuster. Figura d’un segle és el desè títol de la col·lecció Figura, d’Edicions UB, una iniciativa del Grup de Recerca de Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu, de la Universitat de Barcelona. El seu propòsit és alternar la recuperació de textos desconeguts o oblidats de la història de la literatura comparada, la difusió dels resultats de la recerca col·lectiva del grup en col·laboració amb el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) i la publicació de nous títols d’autors contemporanis. Altres llibres de la col·lecció són «Weltliteratur» i literatura comparada. Perspectiva des d’Europa, a cura d’Antoni Martí Monterde i Enric Sullà, i Assaigs d’història comparada dels intel·lectuals, de Joseph Jurt.

Antoni Martí Monterde és doctor en Literatura Comparada per la Universitat Pompeu Fabra, professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i director del Grup de Recerca de Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu. Els seus darrers llibres són París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla (2019) i Stefan Zweig: els suïcidis d’Europa (2020). Sobre Joan Fuster ha publicat Joan Fuster: la paraula assaig (2019) i l’antologia Joan Fuster: figura d’assaig (2021).

Àlex Matas Pons és doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona i professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Oberta de Catalunya. Forma part del Grup de Recerca de Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu. Ha publicat La ciudad y su trama (2010) i En falso. Una crítica cultural del siglo XX (2017). El 2020 va rebre el Premi Joan Fuster d’Assaig per Els marges dels mapes: una geografia desplaçada (2021).

Sant Quirze de Pedret, un paisatge pictòric romànic, de Begoña Cayuela, analitza i interpreta la història iconogràfica d’un dels monuments principals del romànic català.

Els murs de Sant Quirze de Pedret, al Berguedà, van ser decorats en dues campanyes pictòriques successives, una de preromànica i una altra de romànica. Arrencades de les parets durant el segle XX, actualment les pintures es conserven repartides entre diferents institucions. Sant Quirze de Pedret, un paisatge pictòric romànic, de Begoña Cayuela, aplega les parts fragmentades conegudes d’aquesta església construïda a finals del segle IX i n’infereix les desconegudes per tal d’oferir una interpretació raonada d’una de les mostres d’art romànic català més importants, tant per l’ambició i la complexitat del programa iconogràfic com per la insòlita qualitat de la decoració mural.

El llibre aborda cinc eixos principals: el descobriment, els arrencaments i la dispersió de les pintures romàniques de Pedret, que es van traslladar a Barcelona i a Solsona; els efectes de les intervencions de conservació de la decoració mural de l’església, explicats en un capítol per Roser Piñol Bastidas; el recorregut històric de l’evolució en l’espai i en el temps de Sant Quirze de Pedret; la descripció arquitectònica de l’edifici, que no sempre ha disposat de tres naus, i un apartat que se centra en la decoració pictòrica romànica de l’església i que inclou una reconstrucció dels itineraris visuals que s’hi podien fer. Finalment, tanquen la monografia un epíleg que descriu la xarxa pirinenca d’intercanvis artístics i una bibliografia.

Aquest és el tercer títol de la col·lecció Ars Picta. Temes, d’Edicions de la Universitat de Barcelona, dirigida per Milagros Guardia i Carles Mancho. Vinculada al grup de recerca Ars Picta, que té el propòsit d’estudiar l’art tardoantic i de l’alta edat mitjana des de Catalunya, l’objectiu de la col·lecció és traslladar els resultats de la recerca a la comunitat científica i al públic no especialitzat mitjançant publicacions de qualitat. Altres llibres de la col·lecció són Les fonts de la pintura romànica i Pirineus romànics, espai de confluències artístiques, tots dos a cura de Milagros Guardia i Carles Mancho.

Begoña Cayuela és doctora en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Els seus interessos principals pel que fa a la recerca són la iconografia medieval i les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies per a l’estudi i la indexació de les imatges medievals. Ha publicat diversos articles i ha participat en jornades sobre art medieval nacionals i internacionals. Des del 2006 col·labora amb el grup de recerca Ars Picta.

De generació en generació. Com rebem i transmetem els gens, de Francesc Mestres i Naval, és el darrer títol de la col·lecció Catàlisi, de divulgació científica. El llibre explica els fonaments i els principis que regeixen la genètica, així com les implicacions crucials que aquesta ciència té en les nostres vides. A continuació, reproduïm un fragment del novè capítol, «Els gens es barregen com els naips».

«També diu la llegenda que una de les diverses vegades que els francesos van conquerir Girona, ciutat que saquejaren, la tropa gal·la va cometre un error gravíssim: va profanar la tomba de sant Narcís. En obrir-la, en sortí un eixam format per una nombrosa quantitat de mosques que s’estengueren per tot el campament dels francesos i els transmeteren una terrible epidèmia. Es van haver de retirar a corre-cuita cap a França i molts moriren pel camí, incloent-hi el rei. És per aquesta raó que aquest petit dípter és un dels símbols de Girona. Així, per exemple, es fabriquen delicioses xocolatines en forma d’aquest insecte i el gran pintor surrealista Salvador Dalí va dedicar diverses de les seves obres al miracle de sant Narcís i les mosques.

»Les mosques, uns insectes petits, molests i habitualment menystinguts, han estat i encara són un organisme clau en els estudis genètics. Gràcies a elles coneixem molts detalls de la transmissió dels caràcters i diversos investigadors han guanyat un premi Nobel pels seus estudis fets amb mosques. Cal aclarir que quan parlo de mosques no em refereixo a les grosses i negres que habitualment veiem a casa de la primavera a la tardor, sinó a les drosòfiles o mosques de la fruita. Molta gent les anomena mosquits, per la seva petita mida, com la meva àvia, que era d’una comarca rural de l’Aragó i ho tenia molt clar: si són grans, són mosques, i si són petites, són mosquits. Alguna vegada que havia intentat raonar-li que les drosòfiles eren mosques, em sentenciava sense dret a rèplica: “¡Jolió! Esto son mosquitos, ¡qué me vas a decir tu a mí!”.

»De fet, ja hem parlat de la petita mosca de la fruita o del vinagre, la Drosophila melanogaster, que fou introduïda en la recerca per l’investigador Thomas H. Morgan (1866-1945). Aquest científic de Kentucky, nebot d’un general de la Confederació, havia estudiat diferents temes d’interès en biologia fent servir moltes i variades espècies d’animals. Cap al 1908, mentre era a la Universitat de Columbia de la ciutat de Nova York, va treballar amb la drosòfila per començar una línia de recerca centrada a estudiar el nou i prometedor camp de la genètica. El seu laboratori va rebre el nom de Fly Room («l’habitació de les mosques») per la quantitat de pots de drosòfila que hi havia en aquell petit espai. Va tenir la sort de rodejar-se de grans deixebles (com, per exemple, Calvin Bridges, Alfred Sturtevant o Hermann J. Muller) i de professors visitants que, junt amb ell, situaren la Drosophila melanogaster en una posició estel·lar per donar un gran impuls a la recerca en genètica. En aquest capítol veurem com Morgan i els seus col·laboradors van resoldre una greu dificultat que va aparèixer en iniciar-se els primers experiments en genètica. I no solament això, sinó que posteriorment van aprofitar els nous coneixements sobre el tema per entendre molt millor la relació entre els gens i els cromosomes.»