Enguany, la Setmana del Llibre en Català torna al Moll de la Fusta, del divendres 9 al diumenge 18 de setembre. En el marc de la quarantena edició de la fira, Edicions de la Universitat de Barcelona presenta les darreres publicacions de ciències, filosofia, història, literatura i art.

De generació en generació. Com rebem i transmetem els gens, de Francesc Mestres i Naval, és la novetat de la col·lecció de divulgació científica Catàlisi. El llibre mostra els fonaments i els principis que regeixen la genètica, i explica per a tot tipus de lectors quina funció tenen els gens, com es transmeten i com actua la selecció natural per produir els canvis evolutius en els éssers vius. La segona edició d’Hereta’t. Com influeixen en el nostre comportament els gens i la biologia, de David Bueno i Torrens, també s’endinsa en la genètica a partir de la manera de ser de cadascú, que parteix del llegat dels nostres progenitors però també de l’educació que hem rebut: és una herència tant biològica com cultural que, fins a cert punt, podem autodirigir de manera conscient i volguda. L’obra ha estat guardonada amb el Premi Joan Lluís Vives al millor llibre de ciència i tecnologia del 2022, una distinció que se li lliurarà el dissabte 17 de setembre a les dotze del migdia al mateix Moll de la Fusta.

La col·lecció Filosofia UB presenta dues novetats. La primera és Sobre l’home. Elements de filosofia: secció segona, de Thomas Hobbes, en què l’autor parteix dels seus estudis sobre òptica com a exemple explicatiu científic de la sensació, base del coneixement. Amb un estudi introductori de Josep Monserrat Molas, també responsable d’aquesta primera traducció al català, el text fa aportacions en els àmbits de la política i de l’òptica. El segon títol, Democràcia i ètica social, és una de les obres més llegides de Jane Addams, i, en aquesta edició, inclou un estudi introductori a càrrec de Núria Sara Miras Boronat, que n’ha traduït l’original juntament amb Paula Przybylowicz Vidal. Addams, ferma en la seva vocació democràtica, es revela a Democràcia i ètica social com una observadora aguda de les patologies industrials causades per l’acceleració del sistema capitalista i de la feblesa de les institucions governamentals per fer-hi front.

Poder, religió i territori. Una nova mirada als orígens del monacat al Ripollès (segles IX-X), de Xavier Costa Badia, inaugura la col·lecció sobre l’Edat Mitjana MVNERA. Guifré el Pelós, vers l’any 880, va promoure la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses; el seu net Guifré II de Besalú va impulsar el de Sant Pere de Camprodon. L’obra estudia els orígens d’aquests tres monestirs i reflexiona sobre com van contribuir a estructurar la comarca del Ripollès en els àmbits social, polític, econòmic i religiós. 

I en relació amb la història de la ciutat de Barcelona, Parlen els menuts. Contes escrits pels infants de l’Escola del Mar de Barcelona (1933-1936) aplega quaranta-quatre contes escrits per l’alumnat de l’Escola del Mar entre el 1933 i el 1936 i publicats per primera vegada a la revista Garbí, en què els infants feien d’autors, redactors, il·lustradors, reporters i editors. Amb dibuixos dels alumnes actuals de l’Escola del Mar, el llibre ret homenatge a aquella institució pedagògica renovadora de la qual es commemoren els cent anys.

Amb motiu del centenari del naixement i del trentè aniversari de la mort de l’intel·lectual català més decisiu de la segona meitat del segle XX, Antoni Martí Monterde i Àlex Matas Pons editen el volum Joan Fuster. Figura d’un segle. Seguint un aforisme del savi de Sueca («L’única manera seriosa de llegir és rellegir»), l’objectiu de l’últim títol de la col·lecció Figura és que la relectura de Fuster sigui permanent, com la seva lliçó, basant-se en quina figura de l’intel·lectual traça i funda l’obra de Fuster, quins aspectes de la seva obra ens permeten pensar la nostra contemporaneïtat i quins elements de la nostra contemporaneïtat porten a rellegir l’obra de Fuster.

El sisè número de la revista de cultura contemporània Compàs d’amalgama tanca l’enfilall de novetats en català d’Edicions UB. El dossier monogràfic gira entorn del polifacètic cineasta rus Andrei Tarkovski. A més, la publicació, dirigida per Francesco Ardolino i Teresa-M. Sala, recull articles i entrevistes dels àmbits literari (i teatral), artístic (i musical), filosòfic (i moral), pedagògic (i il·lusionista), científic (i tecnològic) i urbanístic (i arquitectònic). La fotògrafa que il·lustra tot el volum és la catalana Aleydis Rispa.

De generació en generació. Com rebem i transmetem els gens, de Francesc Mestres i Naval, explica com funcionen els gens i les implicacions crucials que tenen en les nostres vides.

Per què els fills s’assemblen als pares? Com pot ser que una característica dels progenitors desaparegui en els fills, però torni a manifestar-se en els nets? Per què hi ha individus amb trets que no eren presents en les seves famílies? La genètica ens ofereix les respostes a aquestes preguntes. A De generació en generació s’exposen els fonaments i els principis que regeixen aquesta ciència, quina funció tenen els gens, com es transmeten i com actua la selecció natural per produir els canvis evolutius en els éssers vius.

El llibre, dividit en dotze capítols, repassa les característiques del genoma i algunes aportacions de científics, com ara Mendel (de qui enguany celebrem el segon centenari del naixement), Morgan, East, Bateson i Nilsson-Ehle. També analitza l’heretabilitat del sexe i a partir de quina via es determina. Tot està ben exemplificat amb històries breus i símils de ferrocarrils i de naips, per exemple, que ajuden a comprendre el funcionament dels gens com si fos el d’una cadena de muntatge, el fenomen de la mutació i el contingut genètic segons les poblacions. Taules, esquemes i imatges il·lustren aquest contingut, arrodonit per un epíleg que recull qüestions i reflexions sobre el paper fonamental dels gens en la vida humana.

Aquest és el darrer títol de Catàlisi. Dirigida per David Bueno, està dedicada a la divulgació científica des de diversos àmbits: la biologia, la química, la física, la geologia, la medicina, l’estadística, el medi ambient, etc. Iniciada el 2007, la col·lecció inclou més d’una trentena d’obres —moltes també traduïdes al castellà—, bona part de les quals estan disponibles en eBook. Entre les últimes novetats, hi ha la segona edició d’Hereta’t. Com influeixen en el nostre comportament els gens i la biologia (Premi Joan Lluís Vives al millor llibre de ciència i tecnologia 2022), de David Bueno i Torrens, i La Terra en perill. L’impacte d’asteroides i cometes, de Josep M. Trigo Rodríguez.

Francesc Mestres i Naval, doctor en Biologia, és catedràtic del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística de la Universitat de Barcelona, on imparteix diverses assignatures relacionades amb la genètica i l’evolució. És especialista en genètica evolutiva, i les seves principals línies de recerca se centren en l’estudi de les bases genètiques de les colonitzacions, les adaptacions de les espècies a l’escalfament global del planeta i la connectivitat genètica entre les poblacions. Ha obtingut la medalla de bronze al mèrit policial amb distintiu blau per les seves contribucions a la genètica forense.

Parlen els menuts. Contes escrits pels infants de l’Escola del Mar de Barcelona (1933-1936), a cura de Jordi Brasó i Rius i Xavier Torrebadella Flix, recupera més de quaranta contes escrits pels infants de l’Escola del Mar de Barcelona entre el 1933 i el 1936, acompanyats de dibuixos de l’alumnat actual.

L’Escola del Mar era un edifici modern en què els menuts gaudien d’aire pur, sol, llum, mar, vent i sorra. Formava part d’un moviment educatiu renovador que havia situat Catalunya com una referència en l’àmbit pedagògic. Enmig d’una ciutat industrialitzada, l’Escola, fundada el 1922, vetllava per la millora higiènica, pels aspectes culturals i morals, i pel desenvolupament intel·lectual dels nens i les nenes. Seguint els models europeus, fomentava l’autonomia, la responsabilitat, la resolució de problemes, la iniciativa i la cooperació, amb l’objectiu de formar futurs ciutadans del món.

Parlen els menuts. Contes escrits pels infants de l’Escola del Mar de Barcelona (1933-1936), editat per Jordi Brasó i Rius i Xavier Torrebadella Flix, i amb il·lustracions coordinades per Àfrica Guerrero, és un recull de quaranta-quatre contes escrits per l’alumnat de l’Escola del Mar entre el 1933 i el 1936. Publicats aleshores a la revista Garbí —en la qual els més petits feien d’autors, redactors, il·lustradors, reporters i editors—, traspuen la creativitat, la llibertat i la riquesa expressiva dels infants que es van educar en aquell entorn únic. El llibre commemora el centenari d’una institució escolar renovadora que fou pionera en l’àmbit de la pedagogia i li ret homenatge, amb una edició acurada que inclou els dibuixos de l’alumnat actual de l’Escola del Mar.

Tal com s’explica en aquesta coedició entre Edicions UB i l’Ajuntament de Barcelona, Pere Vergés, director de l’Escola del Mar entre el 1921 i el 1938, entenia l’infant com el centre de tot el fet educatiu. El centre funcionava com una petita república governada pels nens i nenes, amb un model jeràrquic i alhora democràtic, atès que les funcions i els càrrecs s’anaven alternant entre els menuts: caps de classe, caps de color, bibliotecaris, etc. El 7 de gener de 1938, però, en plena Guerra Civil, l’escola va ser bombardejada: arribava una època fosca d’adoctrinament en una Espanya dictatorial.

Jordi Brasó i Rius forma part del Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social (GREPPS) de la Universitat de Barcelona. El 2017 va prologar, a Edicions UB, Diari de Vilamar. Edició facsímil (1922), que es publicà per primera vegada a la colònia escolar de Calafell i que simbolitza tot el moviment social de renovació pedagògica catalana d’inicis del segle XX. 

Xavier Torrebadella Flix és professor del Departament de Didàctica de l’Expressió Musical, Plàstica i Corporal de la Universitat Autònoma de Barcelona, i investigador del Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social (GREPPS) de la Universitat de Barcelona. El 2020 va publicar, amb Jordi Brasó i Rius, «Pedagogías comparadas. De la Escuela del Mar (1922) y Pere Vergés a la Escuela 26 de enero (1943) y Enric Gibert» a la Revista Española de Educación Comparada.

Relata, que algo queda. La lucha por la construcción del relato en política, editat per Joan-Gabriel Burguera-Serra i Anna Tarragó Mussons, és el segon títol de la sèrie Escena Pública, de la col·lecció Periodismo Activo. L’obra aplega les aportacions de professionals del periodisme i d’investigadors de l’acadèmia que exploren els mecanismes narratius de construcció i transmissió del missatge polític. A continuació presentem un fragment de «Marcos periféricos y discurso presidencial en la crisis de la COVID-19», de Joan-Gabriel Burguera-Serra.

«Si nos centramos en el relato subyacente a los discursos objeto de estudio, constatamos que el framing bélico ocupa una posición central incuestionable. Se busca la victoria final frente al virus, que es el único enemigo, al que hay que combatir en todos los frentes, pese a tener un parte de bajas monstruoso, etc. Los estudios en torno a las estrategias de enmarcado mantienen que la elección de un determinado marco y su consolidación comunicativa se confirma, en comunicación política y entre otros aspectos, cuando los adversarios recurren a ese mismo marco, aunque sea para negarlo o intentar deconstruirlo. En este sentido, y a modo de simple testimonio, es relevante el discurso que el diputado de Esquerra Republicana de Catalunya Gabriel Rufián pronunció el 13 de abril de 2020 en el Congreso de los Diputados: “Esta pandemia y esta crisis sanitaria, humanitaria y económica no es una guerra, no es una guerra, ni tan siquiera es una batalla. El COVID-19 es el nombre de un virus, de un virus, no de un ejército enemigo, no de un país enemigo. No tiene ni ideología, ni frentes, ni armas, ni fronteras, ni banderas. Y si nos pilla sin medios, no es por una fatalidad sobrevenida tras el ataque de adversarios antipatriotas e invisibles, muy al contrario, es por los recortes y por las privatizaciones de adversarios muy patriotas y muy visibles. Así de duro y de absurdo es ver a tres señores cada mañana con veinte medallas en el pecho en rueda de prensa hablando de soldados y trincheras.”

»Más allá de esta constatación, la recurrencia al marco bélico para tratar una crisis sanitaria no es una innovación en términos de relato. Contamos ya con estudios que evidencian que, desde Trump o Johnson, pasando por Maduro o, por citar un ejemplo más lejano, el presidente de Malasia, esta fue una tendencia narrativa recurrente. Y ello ya no solo en relación con la COVID-19. Balteiro, por ejemplo, en su análisis de la crisis del ébola de 2014, mantiene que el frame utilizado en su momento respondía al esquema “El ébola es una guerra / La recuperación es un camino”. Pero es que, ya en los trabajos fundacionales de Sontag, se estudian las metáforas en la narración de las enfermedades, con especial atención al VIH, y se vinculan al enmarcado bélico. Y pese a todo este background, tampoco podemos pensar que este marco tenga que ser forzosamente ineludible a la hora de abordar crisis de salud pública. Wallis y Nerlich, por ejemplo, en su estudio de la cobertura mediática británica de la crisis del SARS de 2003, demostraron que dos metáforas recurrentes al hablar de enfermedades infecciosas habían estado casi por completo ausentes. Se referían a las metáforas de la guerra y de la peste.

»Cabe entonces preguntarse por qué se recurre a la guerra como marco narrativo. Existen estudios en este sentido que, grosso modo, mantienen que los conflictos bélicos forman parte del imaginario colectivo de cualquier sociedad, no necesariamente por su vivencia o experimentación directa, sino por el sinfín de representaciones discursivas, ficcionales, de aprendizaje, etc., con las que se convive. Es, además, un marco idóneo para situaciones de conflicto, pero, a diferencia de otros que enlazarían con esta macrocategoría (pensemos en la idea de juicio o de un encuentro deportivo), el marco bélico activa un acervo cognitivo que podemos sintetizar en los siguientes cinco aspectos: a) La guerra se concibe como un proceso, no como un evento puntual. Tiene, por tanto, un desarrollo espacio-temporal. Ello activa la idea de continuidad y evolución en el destinatario del mensaje, y seguramente no solo eso: focaliza, además, la idea de transcurso duradero o extendido, a diferencia de lo que ocurriría, por ejemplo, con la metáfora del encuentro deportivo. b) Al ser un proceso, la guerra tiende a un final, que es inherentemente binario: o se vence o se sale derrotado. Cuando el enemigo es un virus, es decir, cuando no es un verdadero enemigo, en realidad se está cancelando de forma directa la posibilidad de derrota. En otras palabras, la guerra contra la COVID-19 solo tiene un desenlace posible: la victoria. c) Ahora bien, esa victoria final no es gratuita, entre otros motivos porque al concepto de guerra también subyacen lo que podríamos denominar contrapartidas o, directamente, pérdidas. De un modo u otro, el marco “guerra” no solo activa el parámetro “riesgo”, sino también el de “coste”, cualitativamente reflejado, por lo general, en términos de vidas humanas. La variable está, pues, en su cuantificación. d) Como consecuencia de todo ello, se instala también la noción de excepcionalidad en todo lo relativo a la gestión de la situación: obligaciones, derechos, restricciones, riesgos, etc. Ello favorece, a priori, un sentimiento de comunidad, una predisposición a la colaboración con las autoridades, una plausible renuncia a espacios de confort, etc. e) Y, finalmente, la guerra genera un movimiento centrífugo de cierre de filas, de unidad, lo que en comunicación política se ha venido en llamar el efecto rally around the flag, que tiene como consecuencia directa el intento de cancelación de la divergencia interna en pro de una unidad de actuación entendida como requisito.»