Francesc Imbernon
Departament de Didàctica i Organització Educativa. Universitat de Barcelona

La formació docent una exigència professional

La formació, vinculada al desenvolupament professional, és un procés continu que s'inicia amb l'elecció d'una disciplina concreta (formació inicial en un ofici o en una professió) i el domini de la qual (coneixements, habilitats, competències) es va perfeccionant gradualment (formació contínua o permanent).

En la primera fase, la formació inicial, l'objectiu bàsic és adquirir la professionalitat, la integració de les competències vinculades a la socialització professional; i en la segona fase, l'objectiu recurrent és trobar solucions a les situacions problemàtiques que es presenten en el compliment de les funcions professionals.

Potser l'endèmica falta de formació en les funcions docents del professorat universitari, tant durant la primera fase, la de la socialització, com durant la segona, la de la permanent, obeeix als dubtes o a la indeterminació sobre en què hauria de consistir realment la seva socialització professional i, sobretot, el seu treball professional específic com a docent.

Com és lògic, el professorat universitari es forma bàsicament en el contingut científic de la matèria que ensenya i sobre la qual investiga. Però d'altra banda, resulta molt escàs, si no nul, l'interès del professorat respecte a la formació necessària per transmetre i compartir aquest coneixement amb el seu alumnat.

Com pot comprovar-se per l'experiència, és molt difícil superar l'arrelat i vell supòsit que afirma que un bon professor universitari és aquell que domina la matèria científica, ja que aquest coneixement el capacita per si mateix per ensenyar-la, i que diu, a més, que és millor docent el que mostra la necessàries aptituds i bona voluntat. Tot això, en poques paraules, implica una exacerbada sobrevaloració de l'experiència subjectiva mitjançant la fal•làcia de l'"ensenyo a la meva manera" extreta d'un empirisme elemental. Ara bé, ¿com superar aquesta síndrome de la familiaritat en la docència universitària?, on el coneixement vulgar pedagògic, el que s'ha interioritzat durant els anys passats a les aules universitàries com a alumne o alumna, abans d'accedir a la funció docent, s'imposa com a model de transmissió predominant, és a dir, com a currículum nul ja que s'"aprèn" a ensenyar mitjançant les estructures i les relacions que es van tenir i es tenen, més que per la formació específica, la reflexió, la implicació i el contrast d'idees.

En l'actualitat entre el professorat comença a sorgir la consciència que amb aquest modelatge no n’hi ha prou (o fins i tot que aquest pot ser nefast), sobretot quan l'experiència mostra el predomini d'una transmissió normativa o nocionista, i que no reuneix els requisits d'una transmissió més descriptiva, més regulativa.

En una nova forma de transmetre i compartir el coneixement acadèmic es veu, cada vegada més, que la formació inicial i permanent del professorat universitari és necessària i imprescindible en una universitat que pretén mirar cap al futur amb una nova forma d'ensenyar. Una nova universitat que superi els vells esquemes i les antigues ideologies acadèmiques sobre la docència predominants des de ja fa segles i que avui dia són majoritàriament obsoletes.

Però serà difícil introduir-se en la formació docent universitària si no es respon a la pregunta següent: quina és la part substantiva de la professió universitària: la investig