Entrevista al vicerector de Política Docent
de la Universitat de Barcelona, Dr. Artur Parcerisa,
sobre les estratègies per a l’adaptació del professorat a l’eees

Conscient que l’èxit dels objectius previstos per a la implantació de l’eees depèn d’un complex variat d’elements, factors, recursos... el docent és un dels recursos clau per aconseguir l’èxit. Per això pretenc donar a conèixer la visió concreta que té sobre aquest tema el vicerector de Política Docent.

Segons l’estadística del curs 2005-06 la UB té 4.548 docents i investigadors, ¿com es pot fer arribar a tots un mateix missatge d’innovació i reforma en el context de la docència i la recerca?

La UB té molts docents, vint centres i diversos campus. Es tracta d’una universitat amb moltes persones i amb gran diversitat. Això dificulta la comunicació i obliga que des del Vicerectorat de Política Docent busquem vies per disminuir aquest problema: reunions amb càrrecs acadèmics, comunicació directa amb el professorat, etc. 
D’altra banda, no es tracta tant de fer arribar un mateix missatge d’innovació i reforma en el context de la docència com de posar en marxa processos que fomentin la implicació del professorat –com pretenia fer per exemple el procés d’elaboració del Projecte institucional de política docent– en la necessitat de millorar, dia a dia, la qualitat de la docència, o el que hauria de ser el mateix: els processos d’aprenentatge dels i de les estudiants.
Així mateix, el «missatge» sobre aquesta necessitat d’innovació ha de ser el resultat d’una sèrie de polítiques específiques, d’accions i de decisions diverses que vagin en el mateix sentit. L’important és que aquest conjunt tingui com a referència idees clares sobre cap on i com avançar, pas a pas, per aconseguir una millor docència.

Hi ha dades que comprovin el grau d’informació que té l’estament del PDI sobre l’eees?

Les dades són indirectes. En tot cas, estem convençuts que actualment la informació comença a ser suficient pel que fa als aspectes formals (tipus d’estudis, calendari aproximat, sistema de crèdits ECTS, etc.) però probablement encara és insuficient respecte a algunes qüestions clau de la filosofia dels nous plantejaments –nous per a alguns però no per a tots, per cert. Per exemple, potser falti una major reflexió sobre què implica realment ajudar les i els estudiants a progressar en el seu procés d’aprenentatge o el perquè i el com de l’acompanyament tutorial d’una persona adulta. De vegades, fa la sensació que qüestions potser importants però no essencials despisten sobre el que és clau en aquest procés.

El Projecte institucional de política docent de la Universitat de Barcelona editat per aquest vicerectorat és un bon instrument de planificació i programació de projecció política docent; però concretament, ¿amb quines estratègies treballa la UB per motivar i comprometre el docent en l’adaptació a l’eees?

Com he dit abans, es tracta de posar en joc estratègies diverses de manera simultània que ajudin a la implicació del professorat –o d’una part significativa d’aquest col•lectiu– de manera que la motivació sigui fonamentalment intrínseca i que el compromís sigui decidit per propi convenciment. Això evidentment és molt més difícil que pensar en motivacions extrínseques
 –que també han d’existir– però és l’única manera d’avançar cap a la millora de la qualitat docent de manera substantiva.

Està previst algun tipus d’incentiu que realment comprometi el docent amb les exigències urgents d’adaptació a l’eees?

Els «incentius» són diversos i necessaris, tot i que no suficients per si mateixos. Ent