Entrevistem Alexandre Peñalver i Cabré, editor de Litigación climática. El papel de la ciudadanía y los jueces i professor del Departament de Dret Administratiu, Dret Processal i Dret Financer i Tributari de la Universitat de Barcelona. L’obra explica el creixement d’aquest instrument jurídic i demostra la seva utilitat per fer front a la crisi climàtica.

Al llibre s’explica que els litigis climàtics, que tenen per objectiu aconseguir una reducció dels gasos d’efecte hivernacle, més adaptació a l’escalfament global i el respecte als drets humans, han anat a l’alça des de l’aprovació de l’Acord de París l’any 2015. Quins són els punts principals d’aquest acord?
L’Acord de París és un tractat internacional signat en el marc de la XXI Conferència de les Parts (COP21) del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, de 1992. Un dels punts principals és el que fixa els objectius globals (a tot el planeta) de no superar els 2 ºC d’augment de la temperatura mitjana mundial a finals del segle present respecte dels nivells preindustrials i d’esforçar-se per no superar un augment d’1,5 ºC. Tanmateix, segons l’informe del Programa Copernicus (gener de 2025), ja hem superat aquest límit. Aquest acord no estableix per als estats obligacions concretes de reducció de gasos d’efecte hivernacle, sinó que els obliga a presentar contribucions determinades a escala estatal (nationally determined contribution, NDC), que contenen les mesures de mitigació que cada país preveu que durà a terme. Però l’Acord no conté mecanismes per exigir als estats que adoptin mesures de mitigació més exigents per aconseguir l’objectiu global fixat de no superar els 2 ºC d’augment i per fer complir les previstes en les NDC.

Aquest tipus de litigacions, que exigeixen transformacions estructurals en els àmbits legislatiu, polític o social, poden dirigir-se contra estats o contra empreses. Quines semblances i diferències hi ha entre uns casos i els altres?
La majoria de litigis climàtics s’han dirigit contra els estats (i, en menor mesura, contra ens subestatals o locals), sobretot per fer complir la legislació i protegir els drets humans que poden quedar afectats pel canvi climàtic. Amb tot, en els darrers anys els litigis climàtics també s’han començat a dirigir directament contra les empreses que emeten més gasos d’efecte hivernacle, apel·lant a les obligacions que tenen de respectar els drets humans i complir la legislació. Ara bé, hi ha casos en què es demanden els estats per determinades decisions sobre activitats d’empreses que emeten gasos d’efecte hivernacle (per exemple, autoritzacions per extreure petroli o gas), en els quals també es personen aquestes empreses com a condemnades.

En l’obra es desgranen les característiques d’aquest instrument jurídic, però també s’hi relaten casos concrets plantejats en diversos territoris, tant si han estat estimats com si han estat desestimats. Quin destacaries per la seva rellevància?
Sens dubte, el cas que va marcar un abans i un després és Urgenda: l’any 2019 el Tribunal Suprem va confirmar les sentències del Tribunal d’Apel·lació i del Jutjat de Districte de la Haia que van condemnar els Països Baixos a reduir un 25% les emissions de gasos d’efecte hivernacle respecte de les que hi havia el 1990, en lloc del 20% que l’estat havia aprovat. Entre altres fonaments, el més destacable fou l’obligació de l’estat de protegir els drets humans civils a la vida i a la vida privada, previstos als articles 2 i 8 del Conveni Europeu de Drets Humans. Posteriorment hi hagut altres casos remarcables, com ara el Neubauer a Alemanya (2021), el Notre Affaire à Tous a França (2021), el Klimaatzaak a Bèlgica (2021) i, més recentment, el Verein KlimaSeniorinnen Schweiz del Tribunal Europeu de Drets Humans contra Suïssa (2024). Ara bé, arreu del món hi ha més casos interessants en què s’han protegit altres drets humans, com el dret al medi ambient, o, fins i tot, els drets de la natura, i en els quals s’ha incidit també en l’adaptació al canvi climàtic. 

Som davant d’un fenomen de globalització jurídica que impacta de ple en l’autonomia processal de cada país. Fins ara quin paper ha tingut, en els litigis climàtics, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)? I altres organismes internacionals?
El cas Verein KlimaSeniorinnen Schweiz esmentat abans ha estat el primer litigi climàtic en què el TEDH ha declarat que Suïssa ha vulnerat el dret a la vida privada (article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans) perquè no va adoptar mesures de mitigació suficients per fer front al canvi climàtic respecte a un col·lectiu vulnerable. El recurs havia estat presentat per una associació composta per dues mil dones grans; el mateix dia, però, el TEDH va dictar sentències desestimatòries en dos altres litigis climàtics: el cas Duarte Agostinho (impulsat per joves portuguesos contra Portugal i trenta-dos estats més, entre els quals hi havia l’Estat espanyol) i el cas Carême (impulsat per un alcalde d’un municipi francès costaner). Actualment el TEDH té pendents nou casos climàtics contra diversos estats. Pel que fa a organismes internacionals, cal destacar les opinions consultives, com la del Tribunal del Mar d’11 de setembre de 2024 sobre les obligacions dels estats envers el canvi climàtic o les que estan pendents del Tribunal Internacional de Justícia o de la Cort Interamericana de Drets Humans, així com els pronunciaments de comitès de Drets Humans de les Nacions Unides. Si bé les opinions consultives dels tribunals internacionals i els pronunciaments dels comitès de Drets Humans no són vinculants, tenen rellevància com a criteris d’interpretació del dret internacional en matèria de canvi climàtic.

Hi ha algun país concret que sigui pioner o referent en qüestió de litigis climàtics? Per què? A casa nostra hi ha hagut algun cas d’èxit?
Els Estats Units d’Amèrica són el país amb un gruix més important de litigis climàtics. El 21 de gener de 2025 la base de dades sobre litigació climàtica del Sabin Center for Climate Change Law (Columbia Law School) registrava 2.914 litigis climàtics, dels quals 1.916 eren als Estats Units i 998 a la resta del món. Val a dir que anys enrere aquesta diferència havia estat molt més gran. 

A l’Estat espanyol, el Tribunal Suprem va dictar dues sentències en el cas Juicios por el Clima. En primer lloc, la Sentència 1038/2023, de 18 de juliol, en el recurs contenciós administratiu interposat per Greenpeace España, Ecologistas en Acción-CODA i Oxfam Intermón contra la inactivitat climàtica del Govern espanyol. En segon lloc, la Sentència 1079/2023, de 24 de juliol, en el recurs contenciós administratiu interposat per aquestes mateixes organitzacions no governamentals (ONG) més la Coordinadora de ONG para el Desarrollo i cinc joves del moviment Fridays for Future contra el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima 2021-2030. Lamentablement, el Tribunal Suprem ha desestimat tots dos recursos malgrat que seguien, en bona mesura, els arguments de les sentències que han tingut èxit en altres estats europeus. És probable que la posterior Sentència del TEDH de 9 d’abril de 2024 sobre les dones grans suïsses marqui un canvi en la línia del Tribunal Suprem, tal com ha succeït històricament en altres matèries com, per exemple, la contaminació acústica. Una bona notícia és que el desembre passat el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs d’empara contra la darrera de les sentències esmentades del Tribunal Suprem. Cal tenir en compte que l’any passat el Tribunal Constitucional només va admetre a tràmit un 0,76% dels recursos d’empara presentats. Haurem d’esperar el pronunciament del Tribunal Constitucional en aquest primer cas climàtic que li arriba.

Litigación climática demostra que l’accés a la justícia per part de la ciutadania i de les ONG és clau per millorar la legislació i les polítiques públiques en relació amb el canvi climàtic. Com a societat, tenim més poder del que ens imaginem?
Els litigis climàtics posen de manifest que la ciutadania i els grups poden tenir un paper important davant dels tribunals per exigir el compliment de la normativa relativa al canvi climàtic i a la protecció dels drets humans i, fins i tot, dels drets de la natura. No es tracta que els tribunals substitueixin els poders legislatiu i executiu, sinó que exerceixin, amb tota la intensitat possible, la seva funció jurisdiccional davant un dels problemes ambientals més importants que patim avui dia. La finalitat dels litigis climàtics no és tant guanyar els casos, sinó sobretot aconseguir canvis estructurals en les lleis i les polítiques climàtiques, cosa que es pot aconseguir amb independència del sentit estimatori o no de la sentència. Ara bé, no podem oblidar que són una eina més per aconseguir aquesta finalitat, i és en el context d’aquest conjunt d’estratègies diferents que s’han de tenir presents.