Entrevistem Enric Bou, autor de la novetat Venècia. Ciutat de pèrdues, el nou volum de la col·lecció Ciutats per Pensar Europa, i de Cartografies de la desaparició, de la col·lecció Figura. Aquest nou títolofereix una memòria personal de l’autor i una visió de conjunt de la ciutat on ha viscut els últims anys. Una ciutat insòlita, perduda, que ja no existeix.
La voluntat d’escriure aquest llibre prové de la nostàlgia o de la necessitat de deixar constància i testimoni d’una ciutat?
Deia Baudelaire en un poema de Les flors del mal que «El vell París ja no hi és (la forma d’una ciutat / canvia més de pressa, ai las! que el cor d’un mortal)». La desaparició, la transformació, la pèrdua és llei de vida. A mesura que et fas gran, notes més aquestes pèrdues. Passeges per una ciutat i ja no reconeixes allò que hi ha en el present, que és allò que ha substituït el teu record, la memòria d’un temps passat. A les ciutats que conec una mica perquè hi he viscut —Barcelona, Boston, Venècia—, em sembla passejar per una mena de museu d’ombres, on res ja no és el que era.
En el cas de Venècia, això és relativament veritat. O és contradictori. Perquè, d’una banda, és una ciutat —gairebé— idèntica a la que era fa cinc-cents anys, però, de l’altra, s’ha transformat brutalment. Un dia, el pescivendolo (‛peixater’) Gianni del mercat de Rialto m’explicava que als anys setanta vivien a Venècia 350.000 habitants, el dia abans de Nadal treballava fins a les nou del vespre, comprava barques senceres plenes de peix a vessar i les venia en un tres i no res. Volia constatar la desaparició d’un món i que li féssim de testimoni sord, còmplices en aquell matí de dissabte venecià, entre els temps i les dents ferotges de la marmanyera memòria. Ara, només cinquanta anys després, en són 35.000. La diferència és brutal i explica que s’hagi convertit en un parc temàtic. Els francesos, que tenen molta imaginació (i molt d’optimisme), es disfressen de venecians del 1700 durant el carnaval. Però tot és teatre: així no reviu la ciutat.
Parlem de les pèrdues de Venècia: quines són les més significatives que reculls en el teu llibre?
La transformació de la ciutat com a lloc habitable en una atracció turística. La ciutat és una metàfora de la transitorietat: Venècia és el símbol màxim de la fragilitat dels assoliments humans. Ens recorda que fins i tot les civilitzacions més poderoses i belles estan subjectes al temps, la natura i el canvi polític. La seva lluita contra l’aigua és una batalla diària i visible contra l’oblit. També hi ha una ciutat de l’art perduda: la Venècia de Tiziano, Tintoretto i Vivaldi ha desaparegut. Podem veure la seva obra en museus i esglésies, però el món que els va produir —l’alquímia específica de la riquesa, la fe i el poder— s’ha perdut, ja no existeix.
Com bé dius, Venècia és una ciutat que ens continua seduint. Què és el que fa que encara sigui tan irresistible?
Malgrat tot, el paisatge urbà, la combinació de carrers i canals, els edificis magnífics dels palaus, no només del Canal Grande, són impressionants. És una mena de viatge en el temps.
Com es transforma la ciutat quan hi ha esdeveniments culturals?
Hi ha una autèntica invasió de visitants de tot el món i en un lloc molt petit: això té un gran impacte. És gent del món de l’art, de l’arquitectura, del cinema (també del teatre, la música, la dansa), que envaeix la ciutat durant tres dies. En aquell moment és la ciutat més internacional d’Itàlia.
Malgrat que Venècia sembla haver sucumbit davant del turisme massiu que l’amenaça constantment, encara hi ha una comunitat d’habitants compromesos que resisteixen. Com s’ho fan per lluitar contra el Goliat del turisme?
Un dels grans avantatges de Venècia és que no hi ha automòbils; per tant, t’has de bellugar a peu. Això fa que contínuament trobis gent mentre camines per la ciutat. Comunicar, organitzar un moviment cívic, és molt més fàcil que en altres ciutats. A això hi hem de sumar la voluntat de molts dels habitants de salvar la seva ciutat. Els creuers que contínuament passaven per davant de la plaça de San Marco, van ser aturats per iniciatives ciutadanes, manifestacions, etc.
Com dialoga aquesta versió de la Venècia evocada per autors com Proust, Zanzotto o Scarpa amb l’actual?
Bé, més que dialogar, els testimonis de tots aquests escriptors (i podríem afegir-hi els pintors vedutiste o els pintors cronistes de la vida urbana) representen una imatge riquíssima de com era abans la ciutat. Gràcies a ells podem reconstruir el passat, ens regalen un record que no té preu.
Encara hi ha alguna oportunitat de recuperar o salvar aquesta ciutat decadent? Què en poden aprendre les ciutats en decadència, com ara Barcelona?
En el cas de Venècia, crec que hi ha poca esperança. Els vols de baix cost han permès que la gent viatgi i conegui món, però també han contribuït a la massificació d’alguns indrets. A Itàlia, visitar Florència, Verona o Roma és horrible. Estan «overturistitzades». Salvatore Settis, un historiador de l’art molt savi, ha fet una triple proposta en el seu llibre Se Venezia muore. Segons ell, necessitem un nou model de conservació, que combini protecció, habitabilitat i desenvolupament sostenible. És un model per a totes les ciutats d’art, ja que Venècia n’és l’exemple principal, i el que està passant aquí anticipa el destí d’altres ciutats històriques (Florència, Barcelona). Un problema comú a Venècia i Barcelona és que són ciutats molts atractives per al turisme de borratxera. Aquest tipus de visitant no s’interessa gaire per les atraccions culturals, i sí que ho fa pel panem et circenses, ara transformat en alcohol i futbol. A Barcelona s’ha intentar resoldre parcialment el problema, però ningú no s’ha atrevit a afrontar la complexitat del conjunt. Encara no hem arribat al cas extrem d’Eivissa, on els treballadors del turisme han de viure en càmpings i rulots perquè no es poden permetre pagar el lloguer d’un pis. Els lobbies de l’anomenada indústria turística són massa potents i no permetran que s’estronqui la bota de Sant Ferriol del turisme. El problema, com diuen que deia Vicens Vives, és el monocultiu del sòl.