Entrevistem Jordi Martín-Díaz i Carles Barriocanal, editors de Canvi global. Crisi ecosocial i perspectives futures, juntament amb Marc Oliva, Juan Ignacio López-Moreno i Josep Bonsoms. Aquesta obra col·lectiva, que ha estat reconeguda amb el Premi Joan Lluís Vives al millor llibre de ciència i tecnologia, ofereix una mirada rigorosa i actualitzada sobre les transformacions del planeta i les seves implicacions ambientals i socials. Parlem amb ells per entendre millor l’origen del projecte, els reptes que planteja i les perspectives de futur que dibuixa.
Com neix la idea de Canvi global? Es tracta d’una obra on participen molts autors de diferents universitats, i no devia ser fàcil triar-los.
JMD: Aquesta publicació neix del nostre compromís amb la docència, com a professors del Departament de Geografia de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, i amb la transferència de coneixement. Vam decidir tirar endavant aquest projecte per la manca de publicacions modernes sobre la matèria i analitzar, des d’una perspectiva holística, l’evolució i l’estat actual del deteriorament ambiental global. La idea va anar prenent forma en el marc de dues assignatures del grau en Geografia que coordinàvem alguns dels editors del llibre: Canvi Global, d’una banda, i Processos Socials i Sostenibilitat, de l’altra.
CB: El disseny de l’obra va ser una feina complexa, per això vam considerar necessari sumar editors als tres que estàvem involucrats en les dues assignatures mencionades. El nostre objectiu era fer partícips especialistes consolidats i reconeguts i, sobretot, mirar d’incloure diversos perfils, ja que també analitzem els escenaris futurs i les actuacions necessàries per revertir una crisi que no para d’agreujar-se.
El llibre parteix de la idea que el canvi global va més enllà del que avui dia coneixem com a canvi climàtic. Podríeu definir breument aquest concepte i explicar com l’analitzeu en l’obra?
CB: Jo hi afegiria que el concepte de canvi global no està prou estès i que segurament encara hi ha persones que no saben la diferència entre canvi global i canvi climàtic. És per això que en el primer capítol contraposem ambdós termes i n’expliquem l’evolució.
Al llibre parleu de l’antropocè com una nova etapa. Podeu explicar què vol dir aquest concepte i com canvia la manera d’entendre la nostra relació amb el planeta?
CB: Antropocè és el terme proposat per descriure una nova època geològica en què l’activitat humana s’ha convertit en la principal força transformadora del planeta. Tot i que la comunitat geològica no l’ha reconegut oficialment perquè no compleix els estrictes criteris formals per definir una nova època, el concepte posa de manifest la magnitud de l’impacte de l’activitat humana sobre la Terra. El Grup de Treball de l’Antropocè en va situar l’inici a mitjan segle XX com a conseqüència de l’augment exponencial del consum de recursos i de les alteracions ambientals derivades d’aquest augment, moment que coneixem com la Gran Acceleració.
JMD: Més enllà d’aquest debat formal, creiem que el concepte manté la seva validesa social i científica. Parlar d’antropocè permet prendre consciència de la magnitud dels impactes ambientals causats per l’activitat humana. El fet que al llarg dels darrers vint anys hi hagi hagut aquesta discussió científica sobre la conveniència de definir una nova època geològica ha contribuït a emmarcar les relacions socionaturals d’una nova manera. Els humans ja no només depenem existencialment de la resta de la naturalesa, sinó que també hem esdevingut una força biofísica de primer ordre amb capacitat de transformar l’estructura i el funcionament dels quatre grans subsistemes del planeta Terra: l’atmosfera, la biosfera, la hidrosfera i la litosfera.
Afirmeu que vivim una crisi ecosocial amb impactes creixents en els ecosistemes i en la societat. Podríeu posar algun exemple de senyals o símptomes que evidenciïn aquesta crisi a escala global? Hi ha col·lectius més vulnerables que d’altres?
JMD: Permeteu-me que en destaqui dos, d’exemples. El primer és de caràcter territorial, ja que és difícil comprendre aquesta crisi sense considerar la dimensió espacial. A causa dels diferents usos del sòl i de l’ús massiu de productes químics, avui dia més de la meitat de la superfície terrestre (el 51 %) ja ha assolit un grau de transformació entre moderat i molt alt, mentre que, de la resta, només el 5 % es manté intacte. Pel que fa al segon, vull destacar la mortalitat que aquest deteriorament ambiental també causa als éssers humans. La contaminació en les seves diferents formes (de l’aire, de l’aigua o del sòl) ha estat responsable de nou milions de víctimes prematures anuals al llarg de la darrera dècada. Parlem de xifres comparables amb les de la COVID-19 durant els pitjors anys de la pandèmia. Si ens centrem en els augments de mortalitat derivats dels episodis de calor, que és el que fem actualment, només veiem la punta de l’iceberg.
CB: Penso que els senyals són cada vegada més evidents: l’augment de la temperatura global, la pèrdua accelerada de biodiversitat, els fenòmens meteorològics extrems, la degradació dels sòls, l’escassetat d’aigua i la contaminació en són alguns exemples. Val a dir que aquesta crisi no afecta tothom de la mateixa manera. Els col·lectius més vulnerables, especialment els dels països amb rendes baixes són els que pateixen amb més intensitat els efectes d’aquesta crisi, tot i ser els que menys contribueixen a provocar-los. De fet, la gran majoria de les morts prematures causades per la contaminació són als països del sud global. Això fa que el deteriorament ambiental també sigui un repte de justícia social. Aquestes regions haurien de ser les primeres a sortir d’aquest atzucac socioambiental, atès que algunes estan al límit. Al capítol sobre les regions tropicals i intertropicals parlem de les comunitats indígenes; malgrat la seva capacitat de resiliència i adaptació, els canvis actuals són de tal magnitud i velocitat que posen en risc tant els seus mitjans de vida com els seus coneixements tradicionals.
Considereu que, malgrat els nombrosos acords de cooperació internacional i els intents de frenar la degradació ambiental, el sistema i les regulacions actuals poden estar fallant? Hi ha prou consciència de la magnitud d’aquest impacte?
CB: Ni el sistema ni els estats fan la seva feina a l’hora de mitigar els impactes ambientals, i tampoc no tenen la situació controlada des del punt de vista de la seguretat de les infraestructures ni dels recursos necessaris per garantir l’activitat econòmica. En són dos exemples el col·lapse de la xarxa elèctrica que va afectar simultàniament Espanya i Portugal l’abril del 2025 i la manca estructural de combustible, especialment de dièsel, que ja comencem a experimentar.
JMD: Tampoc hi ha prou consciència de la degradació ambiental, malauradament. Si bé des de fa dècades s’observa que hi ha una àmplia preocupació ambiental, la percepció actual sobre la magnitud i la naturalesa d’aquesta crisi és incompleta. Comencem el llibre analitzant una realitat pràcticament inexplorada, també en l’àmbit acadèmic, sobre la consciència ambiental contemporània. Tot i que el canvi climàtic és la problemàtica ambiental de referència i una de les manifestacions del deteriorament ambiental global, hi ha una part important de la ciutadania que el considera la principal causa d’aquest deteriorament. El fet d’abordar la crisi climàtica de manera aïllada o poc contextualitzada pot ser contraproduent, ja que fomenta la incomprensió d’aquesta crisi i la il·lusió que es podrà resoldre amb una eventual transició energètica.
A curt termini, quines mesures considereu més urgents i realistes?
JMD: No hi ha ni una sola evidència que ens permeti sostenir, avui dia, que el creixement econòmic i la sostenibilitat socioambiental són compatibles. Tot i les constants millores tecnològiques i en l’eficiència, el deteriorament ambiental global no ha deixat d’augmentar al llarg dels darrers segles. Amb l’acceleració constant en la producció i el consum de béns i serveis, aquest augment ha esdevingut exponencial des de mitjan segle XX. Per tant, la mesura més urgent i realista és fomentar un canvi de paradigma econòmic, per la qual cosa cal reconèixer col·lectivament que el creixement perpetu és inviable.
CB: Els eixos que actualment assenyala la ciència ja ens permetrien fer avenços significatius en els àmbits de la reducció dràstica de les emissions, la protecció dels ecosistemes o l’adaptació als impactes que ja són inevitables. El repte, per tant, no és únicament la falta de coneixement sobre què cal fer, sinó la manca de voluntat política i social per entomar aquestes transformacions amb la profunditat necessària i, sobretot, a temps!
Després de la publicació, com s’ha rebut el llibre? Hi ha alguna reacció en concret que us agradaria destacar?
CB i JMD: Fins ara la resposta ha estat molt bona, tant a les presentacions del llibre com de les persones que l’han llegit. Ens ha agradat que diversos lectors en destaquin el caràcter divulgatiu i la capacitat per explicar un tema complex de manera entenedora. Si hem de destacar un fet concret, ens satisfà especialment la repercussió en l’àmbit de la comunicació, que es va iniciar durant el congrés que va dur a terme el Col·legi de Periodistes de Catalunya el novembre de 2025 per integrar la comunicació de la crisi climàtica al seu codi deontològic. Tot i que les nou recomanacions aprovades en el congrés se centren estrictament en el canvi climàtic, la guia deontològica que les acompanya s’alinea estretament amb la nostra argumentació. De fet, aquesta guia suggereix l’ús de conceptes més amplis per fer referència al deteriorament ambiental, com ara crisi ecosocial, i alerta que centrar el debat només en el clima pot reduir la problemàtica a una qüestió d’emissions i temperatures. Si el llibre segueix contribuint a conscienciar sobre l’abast i la magnitud d’un dels principals reptes que afrontem, haurà complert el seu objectiu.