Pere Lluís Font, in memoriam.
Recuperem l’entrevista que vam fer a Pere Lluís Font, publicada a la newsletter de juliol de 2025. Guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2025, va publicar La filosofia al natural, coeditat per Edicions UB i Edicions i Publicacions UdL, en què reivindica un discurs filosòfic sense retòrica, que no sacrifiqui la naturalitat i reconegui les seves característiques epistemològiques específiques.
Al pròleg de La filosofia al natural escriviu que «el discurs filosòfic sovint es ressent d’una certa entonació acomplexada (amb complex d’inferioritat, conscient o inconscient, davant de la ciència)». Com i des de quan s’influeixen mútuament la filosofia i la ciència?
La relació entre filosofia i ciència (en el sentit modern de la paraula ciència) va esdevenir problemàtica d’ençà que el filòsof francès Auguste Comte, el fundador del positivisme, va formular al segle XIX la famosa «llei dels tres estats» (o «estadis») del coneixement, segons la qual l’estadi científic o positiu succeeix l’estadi filosòfic o metafísic, el qual havia succeït l’estadi teològic o religiós. El positivisme substitueix la pregunta sobre el perquè de les coses (pròpia de l’estadi filosòfic) per la pregunta sobre el com, que pot invocar el recurs a l’experiència, a diferència d’aquella, que no pot aportar sinó argumentacions no decisives. Però, valgui el que valgui la llei dels tres estats com a llei dels tres estats històrics no pas del coneixement sinó de la ciència (que només en el darrer arriba a ser tal), el que no va veure Comte és que hi pot haver encara ara, a propòsit de diverses qüestions, tres tipus de discurs, compatibles i no solament alternatius i històricament successius: el teològic, el filosòfic i el científic.
Definiu la filosofia de la religió com la branca del pensament que no està ni a favor ni en contra de la religió, sinó que intenta entendre-la. Diríeu que aquesta disciplina continua tenint un espai en la filosofia actual?
La filosofia de la religió és una disciplina relativament nova a casa nostra, la qual, a diferència sobretot dels països germànics i anglosaxons, on continua ben viva, encara està entre nosaltres massa temptada pel desig de defensar o atacar la religió, sense que els seus cultivadors tinguin prou capacitat de distanciament per posar entre parèntesis les pròpies conviccions religioses o antireligioses i poder així entendre el fenomen religiós, que és un fenomen universal d’una magnitud indiscutible.
Heu traduït al català pensadors fonamentals com René Descartes i Blaise Pascal, als quals dediqueu, com també a Michel de Montaigne, alguns capítols de La filosofia al natural. Quan i com van esdevenir els vostres mestres?
Va ser quan estudiava filosofia a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc quan em vaig adonar que Descartes i Pascal havien tingut com a llibre de capçalera els Assaigs de Montaigne. Des de llavors he tingut com a gran referent aquesta tríada meravellosa de pensadors escriptors (Montaigne, Descartes i Pascal), comparable amb altres tríades canòniques heretades de l’antiguitat o de l’edat mitjana (com ara Èsquil, Sòfocles i Eurípides, Virgili, Horaci i Ovidi, o Dante, Petrarca i Boccaccio), i he gaudit de la seva companyia i del seu metratge.
Vau cursar els estudis universitaris, als anys cinquanta, a França. Pel que fa a l’ensenyament de la filosofia, el punt de vista francès era diferent del d’aquí? En podríeu posar un exemple?
Cal recordar que estàvem en plena dictadura franquista i que a la Universitat de Barcelona, com a les altres universitats espanyoles, dominava una neoescolàstica medievalitzant de via estreta. Ara bé, a la universitat pública del país de Descartes vaig poder capbussar-me en la filosofia moderna i vaig perdre la por catòlica a la modernitat filosòfica.
En el darrer capítol del llibre feu referència a l’experiència de traduir Pascal al català. Quines motivacions us han empès, al llarg dels anys, a fer de traductor de textos filosòfics a la nostra llengua?
En primer lloc, la consciència de la profunditat antropològica insondable de cada llengua, que no solament expressa, sinó que també possibilita i condiciona el pensament, ja que pensem amb paraules i, per tant, com que no es pensa idènticament en les diverses llengües, cal veure quines són les possibilitats de la nostra. D’altra banda, la constatació que devíem ser l’únic país del món en què no es llegien els grans mestres històrics de la filosofia ni en la seva llengua original ni en la nostra, sinó en una tercera. Per això, amb Josep M. Calsamiglia i Josep Ramoneda vam projectar la col·lecció Textos Filosòfics en català, i personalment em vaig comprometre a fons en la tasca com a impulsor i com a traductor.
L’any 2002 vau publicar Les idees i els dies: Un segle de filosofia i ciències socials als Països Catalans. En el quart del segle XXI que ja hem viscut, com valoreu el panorama filosòfic català en el context internacional?
Al començament del segle XX s’havia produït una certa normalització de la filosofia a casa nostra, tant pel que fa als continguts com a la llengua. Però després van venir les dues dictadures i en particular la franquista va representar una ruptura brutal, amb una ombra que és allargada. La grisor actual de la nostra filosofia, bastant normalitzada quant als continguts però lingüísticament alienada, es correspon amb la grisor internacional, ja que vivim en una època d’epígons (no en va, la darrera gran filosofia va ser l’existencialisme, que data de fa prop d’un segle).
Heu estat professor durant més de quatre dècades a les universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona. Què heu volgut inculcar als estudiants que han passat per les vostres classes?
He volgut donar una informació filosòfica fiable, fomentar l’esperit crític (estem en una època formalment molt crítica, però realment molt crèdula) i fer que la filosofia no estigui aïllada de la resta de la cultura, sinó que en certa manera sigui la forma de la cultura. Adaptant una sentència kantiana, podríem dir que la cultura sense filosofia és cega, però la filosofia sense cultura és buida.