«L’avantatge de la il·lustració és poder posar el personatge en un context.»

Entrevistem Pilarín Bayés, il·lustradora de l’obra Assumpció Català, la dona que estimava les estrelles, una biografia escrita per Ramon Dilla Martí de qui va ser la primera professora astrònoma de l’Estat espanyol i la primera dona que es va doctorar en Matemàtiques per la Universitat de Barcelona, l’any 1970.

Us heu dedicat tota la vida a il·lustrar obres de característiques ben diverses, però sobretot formatives i educatives. Quins avantatges diríeu que ofereix la il·lustració com a forma de divulgació?

Realment, la d’Assumpció Català és una biografia que fa impressió i que és molt bonica d’il·lustrar. Una fotografia et parla de l’ambient, però amb un dibuix pots dir moltíssim més. Hi ha dibuixos en què l’he feta a ella en cada època buscant la moda d’aquell any i com eren els cotxes quan va néixer, quan estudiava primària i quan anava a la universitat. Crec que aquest és l’avantatge que té la il·lustració: poder posar el personatge en un context.

Abans de rebre la proposta d’il·lustrar aquest llibre, sabíeu qui era Assumpció Català? Com us heu inspirat en la seva figura per fer els dibuixos?

No, no sabia qui era. És un error meu, perquè soc molt de lletres i la ciència a vegades queda una mica amagada. Precisament per això és tan bonic poder-la donar a conèixer! Del paper de les dones hem de reclamar moltes coses, però podem fer-ho prenent com a base dones que van destacar quan tot era molt més difícil. Reivindicar persones que van treballar segurament molt en solitari, perquè no eren part de cap corrent ni de cap moviment. Assumpció Català ho va fer i va tirar endavant; és un exemple per a tothom.

Per fer els dibuixos m’he inspirat en fotografies. Una fotografia petita, negra, en què no es veu gairebé res, et permet inventar moltes més coses! Per exemple, en alguna fotografia es veu que és a la universitat, i llavors fas tot el claustre. En una altra se la veu a la seva classe d’astronomia, i ja hi poses l’observatori. A partir d’una fotografia pots donar a un dibuix tota una ambientació que per a les persones que no ho han viscut és interessant —i per a les que ho han viscut, també, perquè a vegades ens oblidem de les coses antigues.

Quin és episodi de la biografia de Català que us ha impressionat més? Per què?

La col·laboració que va tenir amb l’estranger. Aquesta dona va tenir tractes tant amb els nord-americans de la CIA com amb els russos. Dins del règim espanyol, per exemple, els passaports tenien imprès que no podien servir per anar a cap país dependent de la URSS, i ella es devia espavilar, amb l’excusa que era per a temes científics, per aconseguir anar als congressos i allà connectar amb tothom.

Tot i que a Catalunya tenim la sort de tenir il·lustradores de referència, pensant en els vostres inicis com a dibuixant us heu sentit identificada amb Assumpció Català, la primera dona a l’Estat espanyol que es va guanyar la vida com a astrònoma?

Coincidències n’hi ha, perquè hi havia hagut il·lustradores bones, però encara era una època en què quasi tot eren homes. Però l’astronomia... són paraules molt importants!

Però cadascú fa la seva tasca i totes són importants.

No diré que no. Ara hi ha moltes més il·lustradores que il·lustradors —Catalunya és una potència declarada en matèria d’il·lustració—, però costa una mica guanyar-te la vida. Perquè l’ideal és tenir feina continuada, i si fas dos llibres a l’any, no pots viure d’això. Molts són professors i van fent, però d’astrònoms no en veig gaires que ho facin així!

Assumpció Català va descobrir la seva vocació quan era petita gràcies al seu besoncle. També vau tenir un referent o vau viure un episodi clau gràcies al qual vau decidir que volíeu ser dibuixant?

La meva àvia era filla d’un pintor bo, Joaquim Vayreda, i hi entenia una mica. Ella tenia la paciència de mirar tots els dibuixos que jo feia, i els que li agradaven més me’ls comprava per una pesseta rubia (molt poqueta cosa, però amb això compraves deu barres de regalèssia i podies convidar tots els teus amics!). Jo dibuixava amb un llapis petit que trobava per casa. Ho feia, per exemple, darrere d’un sobre; dibuixava a tot arreu! I la meva àvia em deia «vejam quin dibuix has fet?», i llavors me’l comentava. Em deia, des del balcó de casa meva, a la plaça de la catedral: «Veus el balcó del senyor bisbe? Sembla que el podries agafar amb la mà, però el bisbe no és baixet, oi? Com és que sembla que el pots agafar amb la mà? Perquè és una mica lluny». La primera lliçó de perspectiva me la va donar ella!

Català, com a científica, va haver d’innovar en el seu camp d’estudi per poder fer descobriments importants. Com aplicaríeu aquesta mentalitat d’«anar més enllà» a la vostra creació artística?

Tots tenim oportunitats. Sembla mentida perquè això del dibuix, en el fons, és de la prehistòria. Per exemple, els dibuixos a les pedres arribaven a poca gent, i la impremta va fer que arribessin a molta més gent. Avui dia moltes coses passen al cinema i en 3D, inclús. Això ens obre uns camins que no sabem ni on aniran. A TV3 hi ha una sèrie amb els meus dibuixos, L’illa del far, i alguna vegada també n’han fet coses en 3D (un pessebre, per exemple). Això té unes possibilitats que avui encara no acabem de conèixer.

Assumpció Català, la dona que estimava les estrelles destaca el caràcter del personatge tenaç i avançat al seu temps. Quins elements heu volgut destacar visualment per transmetre aquesta fortalesa personal i professional?

La dibuixo fent la seva feina. Moltes vegades amb el telescopi, ensenyant i investigant. Però, és clar, això és subtil; li has de posar una cara que la mostri decidida, il·lusionada. Una expressió que faci entendre l’interès del personatge pel que estava fent. Un alcalde que vam tenir ens ho deia: «Heu de dibuixar biografies de persones importants, encara que no siguin conegudes, perquè són un exemple per als nens. Si no, els nens només admiraran en Maradona». Això era quan Maradona semblava un bon nano...

Com resumiríeu l’experiència d’haver participat en aquest projecte dedicat a una figura tan destacada i, alhora, tan poc coneguda del nostre país com és Assumpció Català?

Per a mi ha estat molt important. Generalment treballo el món de la ficció dels nens petits, que és molt maco, però que la universitat t’encarregui un personatge seu que vol donar a conèixer és fantàstic i m’ha fet molta il·lusió. He il·lustrat més de mil llibres, però cada any n’hi ha algun d’especial i aquest any ha estat aquest.