«En la relació entre Bosch i Tarradellas, la divergència era la base de la confiança.»

Entrevistem Francisco Gracia Alonso, editor i autor de l’estudi introductori de Benvolgut president, estimat professor. Epistolari de Pere Bosch Gimpera – Josep Tarradellas (1936-1974), una obra que recull i contextualitza una correspondència inèdita entre Pere Bosch Gimpera i Josep Tarradellas, oferint una mirada privilegiada als debats polítics i culturals de l’època.

Aquest llibre ofereix l’epistolari inèdit entre Pere Bosch Gimpera i Josep Tarradellas al llarg de gairebé quatre dècades. Què fa rellevants aquetes cartes dins el conjunt de fonts que tenim sobre l’exili català després de la Guerra Civil?

Sens dubte, el seu contingut. Tarradellas i Bosch, que s’havien conegut quan tots dos van formar part del darrer govern del president Companys, iniciaren una relació d’amistat que s’allargà des del final de la dècada dels quaranta fins a la mort de Bosch el 1974. Aquesta relació va permetre a Bosch actuar com a confident i conseller de Tarradellas en tots els problemes i afers relacionats amb la situació de les comunitats catalanes a l’exili, ­especialment a Mèxic i França, i amb els diferents successos vinculats amb les relacions de la presidència de la Generalitat amb les forces polítiques de l’interior de Catalunya. Bosch no va ser una figura al servei de les idees de Tarradellas, sinó una veu pròpia que va respondre als problemes segons el seu criteri, amb opinions mesurades i no sempre concordants amb les del president. Aquesta divergència va ser, de fet, la base de la confiança i de l’augment del flux epistolar.

La relació entre Bosch Gimpera i Tarradellas no és només personal, sinó també política i intel·lectual. Com la definiries?

Es tracta de dues personalitats molt diferents però, alhora, complementàries. Bosch simbolitza la moderació, el seny i l’anàlisi crítica de les situacions, amb mesura dels pros i els contres. Per la seva banda, Tarradellas encarna la rauxa i l’abraonament en afrontar els problemes, amb un caràcter explosiu que de vegades cau en l’eufòria i tot seguit en el pessimisme, sense oblidar les seves desqualificacions envers els adversaris polítics i la sublimació de la creença que la seva actuació política és l’única possible per representar els interessos de Catalunya i la lluita antifranquista, però, de fet, molts cops es trobarà sol i enfrontat amb personatges amb més poder polític i econòmic. Es tracta ben bé de la història d’un supervivent que no sap reconèixer que és un nàufrag al bell mig de la política catalana. En realitat, tots dos van construir una relació d’amistat que es va consolidar amb trobades a Mèxic, París i Saint-Martin-le-Beau.

Més enllà de l’interès històric i el pes polític de totes dues personalitats, aquestes cartes també en mostren la dimensió humana. Què t’ha sorprès més, com a lector i com a historiador, en el to i el contingut d’aquesta correspondència?

El punt de partida és el respecte mutu. Tarradellas, els primers anys de l’exili i quan encara no havia assolit la presidència de la Generalitat arran de la renúncia del president Irla, no deixa de ser un polític molt lligat als governs de Companys i amb un ascendent relatiu entre els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya, mentre que Bosch no només és un investigador de prestigi a Europa i Amèrica amb una trajectòria sòlida aconseguida al llarg de les dècades dels anys vint i trenta, sinó que, com a rector de la Universitat de Barcelona entre els anys 1933 i 1939, representa l’esperit de renovació de la docència i la recerca a Catalunya. Diríem, doncs, que la figura de Bosch té, entre els exiliats i en principi, un reconeixement més gran que la de Tarradellas, com deixarà veure la seva participació en els moviments antifranquistes vinculats amb la República Espanyola que es desenvoluparan a Amèrica al llarg de la dècada dels quaranta i fins que Bosch decideixi deixar la política activa per dedicar-se a la recerca, sobretot d’ençà del seu nomenament com a director de la Divisió de Filosofia i Ciències Humanes de la Unesco, amb seu a París. La confiança anirà creixent entre tots dos fins que esdevinguin confidents, s’estendrà a l’àmbit personal, amb referències a la família que inclouen dades molt personals, i no es trencarà ni tan sols quan Bosch declini accedir —per convicció o per impotència— a les demandes de Tarradellas. En molts casos, Bosch actua com un filtre entre les opinions del president i les de les comunitats d’exiliats a Amèrica.

El fet que la correspondència s’allargui durant tants anys permet observar canvis de context molt profunds. Hi ha moments en què es percep clarament un canvi d’època o de clima polític en les cartes?

S’hi pot constatar la successió de problemes que Tarradellas va tenir per imposar els seus criteris com a president de la Generalitat i també perquè les forces polítiques de l’interior el reconeguessin com la representació genuïna de la Catalunya autònoma republicana. A les cartes s’explica a la perfecció el seu enfrontament amb Òmnium Cultural, i en concret amb el seu secretari i home fort, Joan Baptista Cendrós, quan Tarradellas els acusà de voler fer una política cultural sense rerefons ideològic i molt propera als postulats de la Lliga Regionalista de principi de segle, fent veure que lluitaven contra el règim franquista però sense ser una molèstia per a un govern que, amb excepcions, tolerava les seves actuacions. Tarradellas es mostra molt preocupat per les diferents actuacions del règim per perpetuar-se —el nomenament del successor, els canvis en la política econòmica, les crides a un fals aperturisme o els referèndums per fer veure l’existència d’un suport popular a la dictadura—, però també es mostrarà molt amoïnat pels intents del règim, amb el suport de catalanistes de dretes, per desactivar els elements més significatius de l’esperit català, com els Jocs Florals que es feien a l’exili o el procés de destitució de l’abat Escarré i la crisi que es produí al monestir de Montserrat. Les cartes mostren també una clara deriva personalista en el cas de Tarradellas, que cada cop més assumeix i es creu la seva condició de representant únic del catalanisme.

El llibre és també el resultat d’un llarg treball d’arxiu, amb documentació dispersa entre Catalunya, Mèxic i altres fons internacionals. Com ha estat el procés de localitzar, reunir i donar forma a aquest conjunt de materials?

El treball va començar a partir de recerques anteriors sobre la figura de Bosch Gimpera i la protecció del patrimoni històric i arqueològic al llarg de la Guerra Civil, que conduïren, en aquest segon cas, a l’actuació de Tarradellas com a conseller de Finances i la creació del Servei de Recepció i Classificació de Metalls, temes que ens van dur a consultar diferents arxius de Mèxic i Catalunya. Al marge de la documentació que aleshores cercava, van aparèixer un seguit de cartes que són les que ara configuren la correspondència. Arran dels actes que van organitzar la Universitat de Barcelona, el Museu d’Arqueologia de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans per commemorar, a finals de 2024, el cinquantenari de la mort de Bosch Gimpera, les vaig recuperar i presentar. L’interès que despertà aquesta relació epistolar ha estat la base de la redacció del llibre.

Què creus que pot sorprendre més el lector actual que s’acosti per primera vegada a aquest espistolari?

Crec que se sorprendrà pel component humà que mostren, però també per la profunditat de la relació política que mantingueren tots dos. I, molt especialment, constatar que la vida a l’exili va estar farcida de problemes de fons per estructurar i mantenir una posició política enfront de la dictadura, amb dificultats per establir aliances amb altres forces contràries al règim, per crear un front comú que pogués actuar dintre i fora d’Espanya i influir en el que havia de ser el període polític i social posterior a la mort de Franco. Però també sorprèn que, dintre de la mateixa dinàmica de relacions entre els catalans de dins i els de fora del territori de Catalunya, els problemes —fruit dels personalismes i dels interessos diversos entre els elements més conservadors i els més progressistes— van donar lloc a d’altres de més profunds, fruit de malfiances i d’enemistats personals que no van afavorir la lluita política, sinó al contrari. Hi trobarà també una dolorosa comprovació del distanciament de la realitat que al llarg de l’exili van experimentar molts polítics refractaris a assumir que les condicions canviants de Catalunya i Espanya feien impossible repetir els vells esquemes propis de l’etapa de la República i la Guerra Civil com si el temps s’hagués detingut.