«L’objectiu del dissident no és canviar el món, però la protesta sempre té sentit.»

Entrevistem Jordi Casasampera, professor de la Universitat de Barcelona i autor del llibre La filosofia de l’escena teatral en Václav Havel. Conversem amb ell sobre la figura del polític i dramaturg que va exercir com a primer president de la Txecoslovàquia postsoviètica. 

Per què creus que la política dissident de Havel pot ser important avui en dia?

En els darrers anys estem assistint a un augment de la violència política i militar arreu del món, així com a una tendència a l’alça de programes polítics que amenacen els drets civils. Tot plegat s’acompanya, a més, d’una gran manipulació informativa, que foragita de l’espai públic el concepte de veritat. “Veritat i amor enfront de la mentida i de l’odi”, era una de les divises que a Havel li agradava repetir. La seva dissidència, doncs, es basava en fonaments ètics profunds, però cal remarcar que no es limitava a fer discursos benintencionats. Entre moltes altres accions, va liderar el manifest Carta 77 i va ser condemnat a quatre anys i mig de presó per aquesta acció. Amb el seu exemple, Havel ens recorda que els “sense poder” podem fer trontollar un poder injust, la força del qual prové, en part, de la nostra por i de la nostra mandra. Ara bé, no es tracta de plantejar-se com ser dissident, la dissidència no pot ser un objectiu en si mateix. Això porta a moltes confusions. Hom s’hi troba, en la dissidència, senzillament perquè topa amb un poder que no li permet de viure plenament en la veritat i en la justícia. I això pot afectar qualsevol persona en qualsevol situació. Hi ha molts dissidents anònims i quotidians. L’objectiu del dissident, doncs, no és canviar el món. Això seria ingenu i segurament contraproduent. Es tracta, literalment, de dissentir, de dir “no”. El resultat potser s’escapa del nostre control, però la protesta sempre té sentit.

Aquesta obra ofereix una visió inèdita de la vessant dramatúrgica del polític. Què en destacaries? 

No és que no hi hagués bibliografia sobre la faceta dramatúrgica de Havel, ben al contrari. Però, d’una banda, la immensa majoria d’aquestes obres s’havien fet en llengües estrangeres i, tot i que disposàvem d’alguns textos breus en català, potser ens mancava un estudi ampli, que posés el teatre de Havel en relació amb la seva política i amb la seva filosofia. I aquí penso que rau la particularitat de l’obra, aquesta “visió inèdita” que comentes, haver trobat en certes peces teatrals de Havel —sobretot en la trilogia Audiència (1975), Vernissatge (1975), Protesta (1978)— un rerefons filosòfic que ens transporta als diàlegs socràtics de Plató i a les possibilitats políticament transformadores de la filosofia i del teatre. El protagonista d’aquestes tres obres, Ferdinand Vaněk, és un alter ego peculiar del mateix Havel, un dissident que posa traves als automatismes d’una societat sotmesa i/o conformada.

Com ha estat la teva experiència com a traductor i director d’una obra de Havel (Protesta, 2017)? Ha influït en la manera com has escrit aquest llibre?

Ha estat un goig poder endinsar-me en el teatre de Havel fins a aquest punt i ha estat fonamental per al llibre. La traducció em va permetre constatar la precisió amb què Havel fa parlar els seus personatges, tot provocant la comèdia i també la reflexió. És especialment destacable com aconsegueix crear discursos de personatges que revelen sobre si mateixos el contrari d’allò que diuen. És un llenguatge molt treballat, que em va obligar a buscar les expressions més adequades en cada cas. I, després, el treball amb els actors i la posada en escena van fer aparèixer encara més detalls, problemes, discussions, perspectives... i vaig poder descobrir-hi moltes coses que jo sol no hauria trobat. Aquesta és una de les coses boniques del teatre, que l’obra creix coralment, des de l’autor fins als actors, passant per la direcció, el vestuari, la il·luminació... Crec que tota aquesta experiència tan concreta ha nodrit el llibre en molts aspectes.

Quina importància té la traducció inèdita de Cinc tietes dins del volum? Què aporta al lector?

Com bé dius, es tracta d’una obra que no s’havia traduït mai al català i completa la traducció de les obres de Havel on apareix el personatge de Ferdinand Vaněk. En concret, Cinc tietes és una seqüela de la segona de les peces, Vernissatge. Tot i la seva brevetat, permet al lector veure una mostra de com el personatge de Vaněk es relaciona amb el seu entorn. A més, és un text escrit el 2010, després de l’experiència presidencial de Havel, la qual cosa li aporta matisos que no es troben en les obres dels anys setanta. 

Václav Havel va propiciar la divisió pacífica de l’antic estat de Txecoslovàquia. Creus que es poden vincular la seva carrera filosòfica i sensibilitat artística amb aquesta fita política insòlita? 

Sens dubte. I el més curiós és que Havel era fortament unionista. No volia de cap manera la separació i, malgrat això, va ser capaç d’entendre la situació i de respectar les voluntats dels pobles txec i eslovac.

Creus que el pensament de Havel pot ser una guia per afrontar els reptes democràtics actuals?

Sí, ho crec fermament. De fet, ja ho va ser durant l’etapa de dissident i també després com a president i expresident, amb les seves nombroses conferències arreu del món, en universitats, parlaments, congressos... Sobre l’actualitat, reiteraria el que he dit responent la primera pregunta i també l’anterior. La vida política de Havel va estar sempre inspirada per una idea moral. “La política que s’aparta de la moral és simplement una mala política”, deia. Aquest lligam amb la fonamentació moral de la vida humana és el que dona l’orientació per saber contra què i en nom de què cal actuar. La referència als principis morals fou sovint titllada per alguns d’ingènua o d’utòpica, però el cas és que la lluita de Havel fou ben conscient i ben real, i encara que algunes de les seves propostes puguin semblar irrealitzables, ens situen allà on cal situar-se, perquè l’esperança, com diu ell mateix, no es basa en l’expectativa d’una solució, sinó en la convicció d’estar fent allò que té sentit. I en la recerca d’aquest sentit —que sempre cal seguir recercant i examinant— la filosofia i el teatre són vehicles que ens aporten lucidesa.