Reflexions i assaigs
Enric Prats
Resum
El sentit comú situaria els termes utopia i tragèdia en pols semàntics oposats. En el terreny del pensament pedagògic, des de fa dos segles, l'educació s'hauria situat més aviat en el primer d'aquests extrems, llevat d'algunes destacades excepcions. Molt probablement l'envestida moderna, amb idees tan seductores com les de progrés i emancipació, hauria conduït aquelles pedagogies per territoris adobats per l'optimisme i l'expectativa de mons millors, sempre del bracet de l'educació com a eina per assolir-los. També molt probablement, en canvi, l'enfonsada de les utopies totalitzants durant el segle xx hauria estat el símptoma d'un mal endèmic encara per esbrinar. La tragèdia de la finitud, amagada amb la modernitat, quedaria al descobert amb aquell aclofament, una situació que els post-modernismes haurien volgut superar amb la nega-ció de la història i, també, del futur. El subjecte post-utòpic emergeix com algú que no espera més que un futur programat que no desperta cap mena de passió, una veritable tragèdia per a la pedagogia.
Paraules clau: Postmodernitat, utopia, tragèdia, pedagogia
Recepció de l'original: 30/09/2020
Acceptació de l'article: 19/11/2020