Aquest article va començar al mirador del Tibidabo, amb la ciutat de Barcelona als nostres peus. Nosaltres, la Mar i l’Eva, ens vam conèixer en una cruïlla de converses, mentre un grup de persones que ens havíem apuntat a derivar parlàvem de com començar a caminar muntanya avall fins al CosmoCaixa. Va ser una deriva prou diferent de les que nosaltres posem en pràctica però en la qual vam viure allò que té el fet de derivar i que ha aconseguit atrapar-nos tant en l’àmbit personal com el professional: caminar com activació de la mirada i la paraula. Perquè si una cosa ens han ensenyat les nostres experiències en la deriva, ha estat no separar les coses per construir un sentit global. Mentre l’estiu i la calor es feien notar, vam començar a compartir coincidències, dubtes, esperances, projectes, a parlar de la nostra vida i dels nostres treballs de recerca… i de sobte una teulada preciosa o una pedra al camí. I és que aquella tarda van passar i vam sentir coses, o vam deixar que ens passaren mentre ens obríem a sentir-les. El cas és que allí i en aquell moment, els nostres passos es van creuar per poder conversar avui totes dues juntes del que fem separades a València i a Vic; i és que, sense saber-ho, havíem desenvolupat dues experiències en paral•lel i alhora singulars: La Mar a València amb el Taller educar la Mirada/documentar la ciutat i l’Eva a Vic amb el Mussol.