El principi esquerra s'ha tornat «socialcínic»; i la seva falsedat es percep tant en l'àmbit de l'administració, quan pren el poder anomenant-se socialdemocràcia, liberalisme social, etc., com en el domini de la protesta i de la praxis política antagonista. Desaparegut el Subjecte sobre el que descansa el relat clàssic de l'Emancipació (el Proletariat i els seus diferents substituts funcionals, des dels estudiants fins als indígenes), i davant la impostura característica dels esforços per a construir-lo des d'un cert exterior (Síndrome de Viridiana, en els nostres termes), guanya avui terreny el nou ordre de la «conflictivitat conservadora» (gestió política de la desobediència). La resistència que no repercuteix en la simple reproducció «revoltosa» de l'existent esdevé raresa; però es pot reconèixer-la en determinades pràctiques minoritàries, que semblen ajustar-se a una mateixa divisa: l'autoconstrucció ètic-estètica del subjecte per a la lluita. A nivell teorètic, una autoconstrucció tal reuniria, com formant pinya, les veus dels quínics antics, dels llibertaris de la primera hora, de Nietzsche i dels crítics actuals de la Biopolítica.