Introducció
Ja fa temps que «la precarietat està per tot arreu» (Bourdieu, 1997), tot i així, sembla que la crisi (econòmica, política i social) iniciada el 2008 l’ha fet més evident que mai, posant al descobert la fragilitat sobre la qual havíem construït la prosperitat de les darreres dècades. I ara, aquelles realitats que formaven part només del dia a dia d’una petita part de la població (atur, salaris inadequats per sobreviure dignament, manca d’habitatge, etc.) han començat a expandir-se com una taca d’oli, afectant cada vegada a més grups socials que se’n consideraven indemnes.
El concepte de precariat ja s’estava fent servir des de la dècada dels 70 i 80 per part d’alguns acadèmics i de moviments socials, especialment de França i Itàlia (Doerr, 2010), per fer referència al nombre creixent de persones que accedien a treballs temporals o estacionals (Standing, 2011). Però ha estat recentment, quan la precarietat ha començat a trucar també a les portes de les classes mitjanes i de les treballadores més acomodades, que la noció de precariat ha començat a popularitzar-se arreu d’Europa (Bauman, 2013, p. 26). En aquest procés d’expansió, també ha anat adoptant noves accepcions vinculades a l’experiència de treballs informals, atur i exclusió social, persones treballadores pobres, sobrequalificació laboral, així com certa noció de llibertat associada a la nova flexibilitat laboral (Standing, 2011).