Acabem de publicar la segona edició de Filosofia política. Una introducció, a cura de Sergi Morales-Gálvez, Elvira Riera-Gil, Lluís Pérez-Lozano i Marc Sanjaume-Calvet, que s’aproxima a les principals tradicions de pensament i aprofundeix en els dilemes del món contemporani. A continuació reproduïm un fragment del capítol «Immigració i ciutadania», de Núria Franco Guillén, que en aquest punt tracta de l’existència o no d’un dret a la immigració. 

«La Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 reconeix en l’article 13: “1. Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi”. A la vegada, en l’article 14 reconeix: “En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n”.

»Les implicacions de la lectura d’aquests articles, que són vinculants per a tots els estats firmants, incloent-hi l’espanyol, són que les persones tenen un dret universal a moure’s lliurement dins el país del qual són nacionals, així com a sortir-ne i a tornar-hi a entrar, però d’aquí no es deriva automàticament que aquestes mateixes persones tinguin un dret universal a entrar en un altre país un cop han sortit del seu. Una primera mirada, doncs, ens faria acceptar que no existeix un dret a la immigració, almenys codificat legalment en un text acceptat pels estats. Però la qüestió que ens preocupa aquí és més aviat si existeix moralment aquest dret o, més ben dit, si hauria d’existir un dret a la immigració.

»Com afirmàvem a l’inici d’aquesta secció, aquesta qüestió ha estat poc abordada pels estudis migratoris, així com pels estudis en drets humans, ja que els primers s’han centrat més aviat en la moralitat de les fronteres, com veurem més endavant, i els altres, en altres tipus de drets. Des d’un punt de vista marcadament liberal, en la discussió sobre si hi ha un dret a la immigració trobem dues posicions: d’una banda, la caracteritzada per David Miller (2013), que defensa que no existeix per se un dret a la immigració; de l’altra, la que defensa el contrari des d’una perspectiva favorable a les fronteres obertes. Un exemple d’aquesta darrera posició és l’obra de Joseph Carens (2013) sobre l’ètica de les migracions. L’autor construeix una defensa de les fronteres obertes i qüestiona l’assumpció (globalment acceptada) que l’estat tingui dret a decidir discrecionalment pel que fa a les admissions. En tot cas, existeixen dos tipus de discussions respecte a la moralitat de la immigració com a dret fonamental.

»En primer lloc, existeixen les que giren entorn de la consideració de l’interès primari de l’individu. En aquest sentit, el dret a immigrar es justifica pel fet de protegir un interès o dret fonamentals dels individus. Aquest és bàsicament l’argument que construeix Kieran Oberman (2019). Per a ell, el dret a la immigració és essencial per protegir els drets i les llibertats polítiques. Ras i curt, quan els estrangers són privats d’entrar a un país, són, per tant, privats de practicar un culte, comunicar-se, associar-se, casar-se o treballar en aquell país, i els és privada, per tant, la llibertat. En un món en què el poder de governs i grans companyies transcendeix les fronteres, segons Oberman és clau per als individus poder moure’s i interactuar més enllà d’aquestes. Miller (2016), però, es mostra en desacord amb aquesta afirmació. Molt breument, argumenta que perquè un dret humà pugui ser considerat com a tal, cal que compleixi tres requisits. Primer de tot, ha de tenir un fonament fort. És a dir, ha de promoure un interès que tots els humans comparteixin. En segon lloc, ha de ser factible: les obligacions que crea el seu reconeixement han de ser assumibles pels altres. En tercer lloc, ha de ser compatible —i, per tant, no pot interferir— amb la realització d’altres drets humans ja reconeguts. Malgrat que aquí no disposem de l’espai per detallar-ne els motius, Miller argumenta que, tot i que caldria definir bé el que impliquen realment aquests requisits, en un principi no sembla que el dret universal a la immigració els compleixi. A més a més, cal remarcar que Miller destaca la diferència entre el dret a la immigració, que és el que està en discussió, i el dret a moure’s a un país en concret. En aquest sentit, per exemple, si imaginem que el dret a la immigració es justifica pel fet que ofereix a la persona oportunitats essencials que no pot gaudir en el seu país d’origen i existeix un sol país amb les fronteres obertes on aquesta persona pot gaudir de més oportunitats, deixa de ser necessari garantir el dret a la immigració de manera universal. [...]

»En segon lloc, existeixen les argumentacions que Miller anomena voladís (cantilever en l’original anglès) i que són de tipus lògic: impliquen reconèixer el dret a la immigració perquè és una extensió lògica dels altres drets humans ja reconeguts en l’article 13 de la Declaració Universal —el dret a moure’s lliurement dins les fronteres d’un estat i el dret a l’emigració—. D’una banda, doncs, si jo tinc dret a desplaçar-me lliurement de Barcelona a Castelló de la Plana, quin sentit tindria no poder-me desplaçar de Tànger a Ceuta? Així, en comptes de centrar-se en qüestions d’interès o en els fonaments morals d’un dret en qüestió, aquest tipus d’argumentació subratlla l’absurditat que implica reconèixer el dret universal a sortir d’un país quan la persona no té reconegut, a la vegada, el dret a immigrar a un altre país. Autors com Carens (1987) defensen que el dret a la llibertat de moviment a l’interior d’un estat es justifica per la necessitat de garantir l’autonomia de l’individu, que pot necessitar viatjar d’un lloc a un altre per dur a terme els seus plans de vida. Per exemple, algú de la Vall d’Aran pot voler moure’s a Barcelona per estudiar enginyeria de camins, canals i ports, ja que a Vielha no s’hi pot fer aquesta carrera. En aquest sentit, la llibertat de moviment es justifica pel fet que garanteix un igual ventall d’oportunitats a les persones. D’aquí se segueix que cal garantir igualment el moviment interestatal. Oberman (2016) mateix ha defensat aquest tipus de raonament, entre d’altres, el qual ha estat criticat per autors com Michael Rabinder James (2019), que considera que l’únic dret que es deriva lògicament del dret a l’emigració i a la llibertat de moviment és el dret a visitar i viatjar. L’existència, per tant, d’un dret universal a la immigració és avui dia encara objecte de debat acadèmic.»