Tots els colors de l’Univers. La descoberta de l’espectre de radiació electromagnètica, de Pere Serra Coromina, presenta la successió de descobriments que han permès conèixer els diferents tipus d’ones electromagnètiques. En reproduïm el començament del tercer capítol, sobre la descoberta de la radiació infraroja i els seus protagonistes.

«Els dos anys i mig que entre la primavera de 1726 i la tardor de 1728 va passar a Anglaterra van fer de Voltaire un anglòfil declarat. Una disputa amb un noble francès amb la pell massa fina l’havia dut el 1726 a haver d’escollir entre la presó i l’exili. [...] La tria, òbvia d’altra banda, va tenir un efecte profundament transformador: havia abandonat París un poeta enginyós i retornava de Londres un pensador audaç com n’hi ha hagut pocs.

»A Anglaterra Voltaire descobrí un món inimaginable a la seva França natal, un món en el qual la corona estava sotmesa a les lleis dictades pel parlament i on calia alguna cosa més que el caprici d’un aristòcrata per veure’s condemnat a l’exili sense judici. I, sobretot, un món on les idees circulaven amb una llibertat desconeguda a França fins llavors. Sis anys després, l’escriptor donava a conèixer als seus compatriotes aquella realitat singular en les famoses Lettres anglaises, un compendi de vint-i-cinc cartes en què reflexionava sobre temes tan diversos com ara la religió, l’art o la política; i també sobre la nova ciència de Newton.

»Malgrat que durant el periple anglès Voltaire no va tenir ocasió de conèixer Newton en persona (morí el 1727), sí que va poder comprovar, durant les seves fastuoses exèquies, la veneració que el poble britànic sentia per un geni que bona part de la intel·lectualitat parisenca, cartesiana fins al moll de l’os, menyspreava rabiosament. A desgrat d’una pobra formació científica i a pesar de l’oposició de la vella guàrdia més reaccionària, Voltaire no va dubtar a erigir-se en l’apòstol francès de la filosofia newtoniana.

»A l’aferrissada defensa que havia fet de la nova ciència a les Lettres anglaises la van seguir, el 1738, els Éléments de la philosophie de Newton, un dels primers grans textos de divulgació científica de la història moderna i l’obra que convertiria el desinterès per Newton en admiració fervorosa. Contra tot pronòstic, els Éléments van ser un èxit de vendes; tot París n’anava ple. Mal que ara trobem el seu estil afectat, ratllant a vegades la cursileria, la veritat és que amb aquell llibre Voltaire va fer entenedors a un públic molt ampli els principals resultats tant dels Principia com d’Opticks, uns coneixements inaccessibles a la majoria des de cap altra font disponible aleshores. [...] Tanmateix, no ho pogué fer sol. Perquè Voltaire no era un autèntic científic i no tenia, per tant, la preparació necessària per entendre les demostracions dels enrevessats teoremes newtonians. Per tal de treure’n l’entrellat, no li quedà més remei que comptar amb la col·laboració d’un expert que l’ajudés a traduir en paraules els símbols matemàtics que li semblaven tan incomprensibles. La sort va voler, però, que pogués disposar de l’expert més extraordinari que s’hagués aconseguit trobar a França en ple segle XVIII.

»Gabrielle Émilie Le Tonnelier de Breteuil, marquesa de Châtelet per matrimoni, era una aristòcrata poc corrent. D’entrada, mantenia una relació amorosa amb Voltaire, el més inaudit de la qual no eren tant les banyes del marquès —que en una societat de matrimonis de conveniència es toleraven de bon grat— com el fet que fos Voltaire i no un altre el beneficiari dels seus encants. Arran de l’incident que l’havia condemnat a l’exili anys abans, l’escriptor s’havia guanyat una bona colla d’enemics entre l’aristocràcia parisenca, la major part dels quals pensaven que els dos anys i mig a Anglaterra no havien estat purga suficient i el volien veure empresonat. Per si això fos poc, la publicació de les Lettres anglaises, molt crítiques amb la societat francesa del moment, no havia fet més que afegir llenya al foc. Voltaire era, doncs, una amistat incòmoda, fins i tot per a un membre de la noblesa com Du Châtelet. Davant del risc que suposava una situació així, la marquesa va decidir anar a viure l’idil·li amb l’escriptor lluny de París, al castell de Cirey, propietat del marit. A resguard del perill, Voltaire trobà finalment la tranquil·litat necessària per decidir-se a escriure els Éléments, un projecte que de ben segur no hauria estat possible sense la intervenció de l’amant i protectora. I no només per l’imprescindible refugi que li proporcionà, sinó, per damunt de tot, perquè fou ella —i aquesta és l’altra característica que la feia una aristòcrata poc usual— l’expert gràcies al qual arribà a esclarir el contingut dels teoremes newtonians que el feien parar boig. Amb encara no trenta anys, Émilie du Châtelet era una de les poques persones de França capaç d’entendre l’obra de Newton de dalt a baix.»