Paraules per a un poeta. Una aproximació als discursos del premi Georg Büchner, amb edició a cura d’Anna Montané Forasté, Jordi Jané-Lligé i Marisa Siguan, s’endinsa en l’obra d’alguns dels escriptors més representatius de la literatura alemanya contemporània a través del guardó més important de les lletres germàniques. Reproduïm un fragment del capítol «El camí de dins a fora. Ernst Jandl, lector de Büchner», de Teresa Vinardell Puig.

«El 1984 l’Acadèmia Alemanya de la Llengua i la Literatura (Deutsche Akademie für Sprache und Dichtung) va atorgar el premi Georg Büchner al poeta austríac Ernst Jandl. En la nota amb la qual es va fer pública aquesta decisió, es destacava l’enginy inesgotable amb què el guardonat, al llarg dels anys, havia sabut desvelar diversos aspectes de la societat del seu temps, trobant paraules per a aquells trets de l’existència contemporània que resulten involuntàriament còmics, així com per als que posen de manifest la profunda desesperança que sovint ens amara. L’expressió alemanya emprada en la nota en el sentit de ‘trobar paraules’ és ‘zur Sprache bringen’, que, traduïda literalment, equivaldria a “conduir cap a l’àmbit del llenguatge” i evoca la imatge d’algú que avança per un camí amb l’objectiu d’arribar al mot just.

»Justament en el discurs d’agraïment pronunciat amb motiu de la concessió del guardó, Jandl feia referència al procés expressiu com a ‘We[g] von innen nach außen’ (‘Camí de dins a fora’) i en remarcava la importància per a qualsevol que escrigui. Podríem pensar que es tracta d’un camí que parteix d’una percepció, una idea, un sentiment o una intuïció, i que acaba en alguna mena de manifestació externa. Ara bé, pel que fa a l’expressió poètica, en una conversa amb Peter Weibel del 1976, Jandl especificava que l’experiència veritablement comuna a qui escriu i qui llegeix o escolta és el poema en si (Jandl i Weibel, 1985). En conseqüència, per al poeta austríac, el camí de dins a fora no es recorre per reproduir una vivència extralingüística, sinó més aviat amb la intenció de construir-ne una altra que sigui compartible i tingui lloc en el si del llenguatge. [...]

»Ernst Jandl, nascut a Viena el 1925 i mort a la mateixa ciutat l’any 2000, és considerat un dels màxims exponents de la lírica avantguardista de postguerra en llengua alemanya. [...] Jandl, però, es malfiava de la “digna” solemnitat de les formes: l’experiència del nacionalsocialisme i la guerra li havia deixat per sempre més un pòsit de recança i escepticisme davant l’ús grandiloqüent i esbiaixat de les paraules. Tampoc no estava disposat a deixar-se encotillar per cap visió reduccionista i convencional de les lletres que les confinés en una esfera que, de tan suposadament elevada, estigués mancada de sentit de l’humor i quedés massa lluny de la vida i l’experiència de cada dia. Molt aviat va sentir-se atret pels experiments que duien a terme una colla de joves lletraferits nascuts entre 1920 i 1930: l’anomenat Grup de Viena, integrat per Friedrich Achleitner, Konrad Bayer, Gerhard Rühm, Hans Carl Artmann i Oswald Wiener. [...] Al llarg dels anys cinquanta els seus membres van organitzar accions o happenings de caràcter contracultural. Actuaven com a revulsiu, ja que eren molt crítics amb l’atmosfera conservadora imperant al seu país i sentien un viu interès per fenòmens com el surrealisme, el dadà, el teatre de l’absurd o la Internacional Situacionista. La concepció subversiva de l’art els atreia i estaven disposats a irrompre en l’espai públic com a forma de provocació deliberada.»