Elogis de la pedagogia. Un homenatge al compromís amb l’educació, amb edició a cura de Ferran Sánchez Margalef i Karine Rivas Guzmán, és la novetat de la col·lecció Pedagogies UB. L’obra fa una lloança d’aquesta disciplina que posa l’educació al centre dels interessos de la condició humana. A continuació reproduïm un fragment del capítol «La pedagogia com a forma de vida. Breu esbós filosòfic a partir de la noció d’exemplaritat», d’Eric Ortega González i Raúl Arango Pérez.

«L’altra pota del marc historicofilosòfic sobre el qual s’ha revifat la qüestió de l’exemple la trobem en Immanuel Kant i, més concretament, en la seva Crítica del judici. Malgrat que no analitzarem detalladament les reflexions del filòsof prussià, sí que paga la pena deixar apuntat que els exemples tenen, per a Kant, una funció anàloga a la que s’assigna als esquemes en la Crítica de la raó pura. Funció que pot entendre’s ràpidament quan ens preguntem: què passa quan hem de pensar, formar judicis, però no disposem d’un universal sota el qual subsumir els particulars?

»Kant sosté que en aquests casos hem de descobrir o cercar la universalitat a partir dels particulars. Per això quan parla de judicis reflexionants és, precisament, per fer referència al treball de reflexió que l’enteniment ha de fer a partir d’allò singular, tot cercant aquesta regla universal. [...] En aquest treball també la imaginació exerceix una funció fonamental a través del caràcter analògic dels exemples. L’exemple és, doncs, per a aquest filòsof, aquell cas particular que la imaginació ens permet rememorar (per a Kant, en efecte, aquesta és la tasca de la imaginació, i no la de la memòria) i que conté en si un concepte o una regla general.

»Aquest és, direm de passada, l’eix sobre el qual el triestí Alessandro Ferrara, en La fuerza del ejemplo, basteix la seva proposta filosòfica, que cerca salvaguardar la universalitat dels conceptes que emprem i de les teories que, amb aquests, erigim en un context axiològic i epistemològic travessat pel relativisme. Aquesta possibilitat és trobada, segons aquest autor, en el camp de l’estètica i, més concretament, en el judici reflexionant tractat per Kant i matisat posteriorment per Hannah Arendt. I és que només els judicis que parteixen d’allò particular per trobar allò general i que ho fan sense un principi rector que puguin prendre de l’experiència o de la mera anàlisi conceptual, és a dir, en una situació en què no poden invocar cap regla general, poden afirmar legítimament la seva validesa més enllà dels contextos dels quals sorgeixen (Ferrara, 2008). Aquesta és, precisament, la qualitat dels judicis reflexionants que acabem d’esmentar, uns judicis que, amb la seva validesa exemplar, destaquen una normativitat que no requereix traducció, ja que simplement postulen que els altres, en igualtat d’experiència i de coneixements per avaluar la situació o l’assumpte, haurien d’estar-hi d’acord sense importar en quina posició es trobin (Ferrara, 2008). Això significa que aquests judicis remeten, en darrer terme, a un sensus communis fonamentat en casos particulars d’una autocongruència excepcional: “[la ejemplaridad] proporciona una guía y ejerce un poder persuasivo más allá de su contexto inmediato de origen no como lo hacen los esquemas, es decir, proporcionando casos anteriores a los cuales asimilar el caso actual, sino como lo hacen las obras de arte, a saber, ofreciendo ejemplos excepcionales de auténtica congruencia que son capaces de educar nuestro discernimiento al exponernos a ejemplos selectivos de ese placer especial que Kant denomina el sentimiento de ‘excitación de las fuerzas vitales’ (Befördeung des Lebens)” (Ferrara, 2008: 44).

»Ferrara suggereix que cal entendre aquest sentiment d’excitació de les forces vitals en termes d’autorealització o de progrés cap a una relació autèntica amb un mateix, on la paraula “autèntica” “designa una congruencia óptima de una identidad consigo mismo” (Ferrara, 2008: 55). Aquest sentiment, que pressuposa una capacitat per sentir tant l’evolució de la vida humana com els factors que l’afavoreixen, és, segons l’autor, el sensus communis que compartim tots els éssers humans i que permet la validesa transcontextual exemplar de qualsevol judici reflexionant. En uns altres termes, això significa que tots els éssers humans compartim, d’una manera o altra, una certa saviesa, una mena d’intuïció precultural del que és bo per a una vida humana i per a la seva evolució. Aspectes com la coherència, la vitalitat, la profunditat i la maduresa formen part d’un “estrato de intuiciones que tenemos razones para considerar accesibles desde una pluralidad de perspectivas, en la medida en que estas intuiciones están vinculadas con la experiencia humana universal, junto con la mortalidad y la encarnación, la evolución o el estancamiento de la propia vida” (Ferrara, 2008: 58).»