L’ofici de daurador a Barcelona (1599-1834), de Julien Lugand, és la novetat de la col·lecció Memoria Artium. L’obra pretén revalorar aquesta professió, una de les menys conegudes i estudiades de l’època moderna. A continuació reproduïm un fragment del capítol dedicat a la formació dels dauradors i, en concret, a la mestria.

«Aquesta és, sense cap mena de dubte, l’etapa més ben documentada en la formació dels dauradors, ja que tenia un caràcter oficial vinculat al reconeixement jurídic que comportava la seva obtenció. L’examen de mestre era un requisit indispensable per poder treballar, signar contractes, prendre aprenents i tenir una botiga oberta a Barcelona. Si retrocedim en el temps, observarem que l’exigència d’un examen que permetés exercir l’ofici a la ciutat va ser la primera reivindicació dels mestres, anterior fins i tot a la creació d’un gremi independent. El 1489, els pintors aconseguien que s’aprovés el requisit de l’examen per exercir, i el 1493, que se’n rebaixés el cost per als seus fills. L’obligatorietat de l’examen i el tracte de favor per als familiars dels mestres eren dues demandes que s’incorporarien posteriorment a la reglamentació de les mestries, una reglamentació que, durant tres segles, va experimentar ben poques variacions.

»El primer canvi no s’hi va introduir fins a la segona meitat del segle XVIII. La cèdula reial del 24 de març del 1777 —ens hi hem referit en tractar del fadrinatge— obligava els gremis a acceptar els aspirants forasters que s’establissin a la ciutat. El nou precepte, tanmateix, no modificava ni el desenvolupament ni el contingut de l’examen, que era igual al que havien de superar els autòctons. Va representar una evolució més important, per contra, el recurs a l’anomenada mestria de jubileu, que s’estengué a partir del 1798. Aquesta variant, en efecte, es diferenciava de la “tradicional” en dos punts: d’una banda, en el desenvolupament —hi havia una sola prova consistent a fer un dibuix— i, de l’altra, en el preu, que no estava previst en les ordinacions, sinó que el gremi fixava lliurement segons el cas. Malgrat que el jubileu no va substituir totalment l’examen, cal dir que els mestres en van fer un ús força regular durant tot el primer terç del segle XIX fins que, el 1834, s’abandonà definitivament. En tots els altres aspectes reglamentaris es va continuar privilegiant, al llarg de tot aquest període, els fills dels mestres, que van seguir pagant menys que els altres pretendents i que els nascuts fora del Principat, malgrat que la distinció vinculada a l’origen geogràfic va desaparèixer el 1744. Els aspirants també havien de demostrar que havien completat l’aprenentatge i el fadrinatge i donar prova del seu “bon llinatge”; el 1818, aquesta exigència es va substituir per la presentació d’una fe de baptisme, i el 1834 el fadrinatge va deixar de ser obligatori. 

»El contingut de la prova va evolucionar poc. El 1599, les ordinacions ja preveien un examen per als pintors retaulers que consistia a “fer una historia dels goigs, una de la passió, a coneguda dels consols, ben aparellada e ben daurada e ben acabada”. A València, ciutat en què la diferenciació entre pintura i dauradura es va fer efectiva el 1517, la prova era molt semblant, ja que el pretendent també havia de pintar una història i daurar-ne el marc. Va ser en constituir-se la confraria autònoma, l’any 1650, que es va implantar una mestria de daurador pròpiament dita. L’examen, dividit en dues fases (la secreta i la pública), es feia sota la supervisió de dos “padrins” encarregats de vetllar per la bona marxa de les proves, i s’havia de completar en un termini màxim de dos mesos —el mateix, altrament, que es concedia als aspirants a Saragossa. La primera prova consistia a fer un dibuix, i la segona, a daurar i acolorir una figura, un tauló i un fris. Aquesta estructura va canviar a partir del 1786, moment en què s’hi afegí l’execució d’un segon dibuix, [...] sense que això comportés una esmena de la reglamentació gremial. L’any 1834, finalment, l’examen es va simplificar de manera oficial per als fills dels mestres i va passar de dos dibuixos a un.»