Molts camins per caminar. Una aproximació a les literatures africanes, amb edició a cura de M. Carme Junyent i Pere Comellas Casanova, és l’últim títol de la col·lecció Filologia UB. L’obra ens convida a superar l’eurocentrisme i a aprofundir en l’àmbit literari del continent que tenim més a prop. A continuació reproduïm un fragment del capítol «Les aportacions de la literatura africana a l’estudi de la Guinea Equatorial», de Yolanda Aixelà-Cabré.

«L’escàs reconeixement dels estralls que va causar Europa a l’Àfrica té un abast europeu, però països com França, la Gran Bretanya i Bèlgica han fet passos per reconèixer en diversa mesura el dany infligit a les poblacions africanes. Aquest no és el cas d’Espanya. De fet, la negació espanyola del seu passat colonial africà, que ja es va produir amb la colonització de les Amèriques, té un impacte molt negatiu en la població d’origen africà que viu a l’Estat i que té arrels en les excolònies espanyoles: es desconeix la història comuna, no hi ha història restitutiva i manquen referents històrics africans del segle XIX i principis del XX que surtin del relat jerarquitzador i racista que va posar en circulació el colonialisme per justificar l’explotació d’aquells territoris.

»En el cas de Catalunya, res se sabia de la diàspora africana criolla de Fernando Poo que es va instal·lar a Barcelona des del 1880 fins avui, comunitat que, a més, es caracteritzava per establir-se des de lògiques multisituades, multilocals, transcontinentals i afropolites, com he estudiat en el meu darrer llibre (Aixelà-Cabré 2022). I és que la rica i sofisticada latifundista africana Amelia Barleycorn va trencar totes les barreres de classe, raça i sexe de la Barcelona de finals del segle XIX i va desmentir les retòriques colonials espanyoles del suposat «salvatgisme africà» (Aixelà-Cabré 2017).

»L’Amelia va morir a l’exclusiu barri de Sant Gervasi i va ser enterrada al cementiri de les Corts el 1920, si bé no hi ha cap reconeixement de les seves empremtes africanes ni a Barcelona ni a Catalunya. Ella va precedir el flux continu de fernandins entre Santa Isabel i Barcelona que va representar la diàspora africana més nombrosa entre l’Àfrica i la península Ibèrica, i, de fet, probablement Europa, del darrer quart del segle XIX.

»Sortosament, aquesta història d’una diàspora africana burgesa a Catalunya des de finals del segle XIX ha estat triada com a leitmotiv per l’escriptor annobonès Ávila Laurel (2022), que ha escrit una emocionant novel·la que vincula passats i presents catalanoafricans i afrocatalans a partir d’una dona fernandina que va viure entre Santa Isabel i Barcelona al primer terç del segle XX i que va transitar de la liminaritat racial de la seva sofisticada burgesia elitista al racisme desfermat a Catalunya de finals dels anys setanta, a Dientes blancos, piel negra (Barcelona, Bellaterra).

»Aquests dos llibres mostren les aliances que es poden continuar construint entre l’antropologia, la història i la literatura, ja que tant l’etnografia com l’obra literària tenen la missió de ressituar el passat colonial africà a Barcelona, Catalunya i Europa, refer ponts i rescatar històries i memòries fins ara desconegudes.»