Entrevistem Marta Pi Martín, antropòloga i autora de Cuidar-se en comunitat. Una aproximació a les llars col·laboratives per a persones grans. Aquests espais, que en els darrers anys han viscut una expansió considerable, defensen l’envelliment saludable amb un paradigma de convivència centrat en l’atenció comunitària i l’autocura.

Quan i on van sorgir les primeres llars col·laboratives? I les exclusives per a persones grans? 
Les llars col·laboratives per a persones grans han evolucionat a partir de diferents moviments socials, culturals i arquitectònics, sobretot als països nòrdics. Inicialment aquestes iniciatives van sorgir com una solució per compartir el servei domèstic i reduir despeses, amb exemples com els habitatges amb cuines centralitzades a principis del segle XX. Amb el pas dels anys el focus es va desplaçar cap a la creació de formes de convivència que promoguessin la vida comunitària i el benestar emocional, allunyant-se del model de família nuclear tradicional. Moviments com el socialisme utòpic, el funcionalisme i, més endavant, el moviment feminista nòrdic, van apostar per models de vida compartida que integraven tasques domèstiques, criança i espais comuns, amb l’objectiu de facilitar la conciliació i fomentar les relacions socials. 
Un exemple destacat va ser el BiG suec (Bo i Gemenskap, ‘viure en comunitat’), impulsat per dones que buscaven alternatives reals a l’aïllament domèstic i a la desigualtat de gènere. A Dinamarca, el model Andel va establir un sistema de cooperatives d’habitatge basat en la cessió d’ús que ha tingut molt d’èxit i que avui representa el 30% de l’habitatge a Copenhaguen. A l’Estat espanyol, el desenvolupament de llars col·laboratives ha estat més lent a causa de l’especulació immobiliària i la cultura de la propietat. Tot i això, des dels anys 2000 han sorgit les primeres experiències de cooperatives de gent gran. Aquells models se centraven principalment en la gestió compartida de despeses i serveis. Tanmateix, una segona onada més recent ha posat el focus en la creació d’un projecte de vida comunitària que promogui la interdependència, l’autonomia i la convivència activa.

Actualment a l’Estat espanyol hi ha un marc legal que aculli aquest model de convivència? En altres països existeix?
En aquests moments la llei no el recull, tot i que hi ha un avantprojecte de reforma de la Llei de dependència aprovat pel Consell de Ministres que ara passarà al Congrés dels Diputats i que preveu el cohabitatge (cohousing) com a alternativa i inclourà el servei d’atenció domiciliària (SAD), és a dir, que pugui haver-hi prestacions vinculades i fer contractacions de personal. En altres països sí que hi ha legislació, segons la trajectòria en aquesta alternativa d’habitatge.

Quants espais d’aquest tipus per a persones grans hi ha avui dia a Catalunya? Tenen un origen similar?
És complicat establir quins i quants habitatges col·laboratius hi ha a Catalunya en les diferents fases en temps real, ja que constantment apareixen nous grups en formació i d’altres es dissolen en alguna de les seves fases (per les dificultats amb què es troben al llarg del recorregut i la dilatació en el temps que això implica, cosa que fereix els projectes perquè impossibilita mantenir l’ímpetu inicial i aconseguir fer-los sostenibles en el temps). A més, no tots els projectes pertanyen a xarxes més àmplies o van acompanyats d’entitats, la qual cosa pot dificultar-ne la difusió. Tot i així, hi ha diversos mapes o entitats que recullen els projectes al territori.
L’origen és divers: hi ha grups que s’han originat arran d’amistats prèvies i han decidit envellir junts, d’altres han anat adquirint noves incorporacions durant els anys de formació del projecte. El més habitual és que hi hagi un grup motor que engegui el projecte i a partir d’aquí s’hi vagin adherint les persones necessàries per fer-lo sostenible. 

Al llibre analitzes set llars col·laboratives a partir de l’aproximació etnogràfica, compartint temps i espai amb persones que hi viuen. Quins són els punts forts que hi has detectat? En què es diferencien d’una residència per a gent gran, per exemple?
Depèn molt de les motivacions de les persones que ho trien. Sovint aquestes motivacions són el desig d’estar acompanyat, mantenir una vida activa, fer-se suport mutu, no ser una càrrega per a ningú, disposar d’espais lliures de barreres arquitectòniques i col·lectivitzar serveis. En definitiva, voler viure i fer-ho en comunitat. 
Les llars col·laboratives són una alternativa a les residències o als habitatges amb serveis per viure la vellesa, però això no és dicotòmic. Possiblement, si algú es decanta per una residència o un apartament amb serveis és perquè té unes necessitats que haurien de quedar cobertes per aquest model, mentre que si et decantes per una llar col·laborativa, sovint hi ha altres raons al darrere que van més enllà de l’habitatge. La llar col·laborativa no és una alternativa a la residència, sinó una opció més per viure aquesta etapa de la vida.

Quines són les barreres d’accés a aquesta forma d’habitatge cooperatiu? Hi ha un perfil socioeconòmic d’usuari majoritari?
Aquestes iniciatives tendeixen a estar impusades majoritàriament per persones blanques, amb estudis mitjans o superiors i de classe mitjana. Això es deu, en part, al fet que els projectes requereixen una certa capacitat econòmica inicial, temps i coneixement per implicar-s’hi de manera activa, cosa que exclou sovint les persones de col·lectius amb menys recursos o grups ètnics. Aquestes dificultats reflecteixen la necessitat de reforçar les xarxes i estructures col·lectives entre projectes, per generar múscul social i polític i, alhora, per facilitar una participació més heterogènia. Una gestió pública-comunitària —amb mesures com la cessió de sòl, el suport econòmic o la creació d’un marc legal específic— podria contribuir a democratitzar l’accés a aquest model.
Altres barreres tenen a veure amb la viabilitat i la sostenibilitat dels projectes en una societat que encara manté un fort component individualista. Un dels reptes més importants és la gestió de la dependència i les cures. En aquestes comunitats, en què la família tradicional no té un paper actiu, cal acordar fins on arriba el compromís col·lectiu. La pregunta «cuidar-se sí, però fins a on?» resumeix les limitacions que moltes persones manifesten respecte a la cura intensiva, especialment quan afecta la intimitat o requereix una alta especialització, com en els casos de les malalties neurodegeneratives. Aquestes tasques solen considerar-se línies vermelles que cal externalitzar i professionalitzar, per protegir tant la dignitat de les persones cuidadores com la dels qui reben l’atenció.

Què et va fer interessar, des de l’antropologia, per aquest paradigma de convivència? Hi va haver algun detonant?
Abans d’endinsar-me en la recerca treballava coordinant projectes adreçats a persones grans, i va ser en aquest context on va sorgir l’interès a partir d’un moment clau: durant un taller de lectura i debat amb persones grans, vam introduir el tema del cohabitatge i em va sorprendre que gairebé ningú el conegués. Un cop els ho vaig explicar, la majoria el van trobar atractiu i el van considerar una opció vital molt interessant, però també el percebien com una alternativa difícil d’assumir econòmicament i amb moltes incògnites pel que fa a la cobertura de les necessitats de cura a llarg termini. Aquest contrast entre l’interès que despertava el model i la percepció de la seva inviabilitat em va generar moltes preguntes. Des de llavors, com a antropòloga i gerontòloga, he orientat la meva recerca cap a l’anàlisi crítica d’aquests models, en especial en relació amb el gènere, la cura i l’envelliment, eixos que considero fonamentals per repensar les polítiques i les pràctiques de cuidar-se en la vellesa.