«Un crític que treballa des de la perifèria sap que el seu discurs s’ha d’adaptar al camp cultural al qual s’adreça.»
Acabem l’any entrevistant Pilar García Sedas, editora d’Itineraris d’avantguarda d’un català de París (1917-1920). Cròniques literàries, entrevistes i cartes, de Joan Pérez-Jorba. Aquesta novetat de la col·lecció Filologia UB – Biblioteca retrata una figura important en el context de les avantguardes històriques i en recupera l’obra periodística i la correspondència amb alguns dels artistes més innovadors del moment.
Tot i que va continuar col·laborant amb mitjans catalans, Joan Pérez-Jorba (Barcelona, 1878 – Voutenay-sur-Cure, 1928) es va instal·lar a París amb vint-i-tres anys i ja no va tornar a residir a Catalunya. Diries que aquesta és la raó principal per la qual, com escriu Enric Bou al pròleg del llibre, és un «autor sovint citat però mai prou explorat»? Efectivament, la seva trajectòria personal i la sistematització de la seva obra han despertat poc interès per part de l’acadèmia; de manera que durant anys va restar fora del cànon. És un autor que mai va reunir la seva obra periodística, força dispersa en revistes i capçaleres diverses, i només va arribar a publicar tres poemaris que no excel·leixen per la qualitat estètica, i que tampoc no han estat reeditats ni codificats.
Pérez-Jorba va ser poeta, crític literari, periodista i traductor, i la seva faceta com a mediador cultural fou especialment rellevant en el context de les primeres avantguardes. Com va influir Pérez-Jorba en les relacions culturals entre Catalunya i França? Catalunya, a diferència d’altres manifestacions avantguardistes nacionals, no va acollir una avantguarda cohesionada, és a dir, aglutinada amb l’etiqueta dels «ismes». Altrament, Pérez-Jorba és un escriptor perifèric tant en relació amb Catalunya com amb França. No obstant això, la seva producció eixampla i completa la tasca d’altres mediadors, com Josep Maria Junoy, Joaquim Folguera i J. V. Foix.
Un dels punts forts del llibre és que aplega un conjunt de cartes —fins ara inèdites— adreçades a autors com Guillaume Apollinaire, Pierre Reverdy, Philippe Soupault, Blaise Cendrars o J. V. Foix, o emeses per ells. Quin tipus de relació hi tenia, amb tots aquests escriptors, Pérez-Jorba? La seva integració en el món cultural francès i l’aval com a corresponsal de diferents mitjans catalans li facilitaren posar en pràctica la sociabilité. No podem afirmar que fos amic personal ni dels agents avantguardistes francesos ni dels catalans, però sí que freqüentà els cercles artístics parisencs. En tot cas, el seu gran «torsimany» de l’avantguarda fou Pierre Albert-Birot, amb qui establí una relació d’admiració i fins i tot familiar. En els casos de J. V. Foix i Joaquim Folguera caldria veure com funcionà el fet generacional.
La cronologia de l’obra és precisa: 1917-1920. Què va passar, durant aquests anys? Hi ha una premissa històrica: la Primera Guerra Mundial. Pérez-Jorba és un testimoni presencial del sotrac que viu el seu país d’acollida. Aquesta desfeta i el context (crisi de valors, milers de joves a les trinxeres, la incertesa, etc.) van esperonar tot un reguitzell de noms —entre altres, alguns dels que apareixen en el llibre— a cercar i explorar noves vies d’experimentació en tots els camps artístics. En resposta a la barbàrie la societat moderna oferia recursos nous com els mitjans de comunicació (la ràdio, el telègraf, el cinema, la indústria automotriu i l’aeronàutica), la música popular, teories científiques (Albert Einstein). Experimentacions que veurem reflectides en un munt de revistes, algunes més efímeres que d’altres.
El llibre es divideix en dues parts: per una banda, el teu estudi introductori de la figura i l’obra de Pérez-Jorba i, per l’altra, una antologia de textos de l’escriptor. En aquesta segona secció hi ha quatre itineraris: el català, el francocatalà, el francès i el castellà. Què en destacaries, de cadascun? La producció era diferent segons la llengua d’escriptura? Sí, la producció era diferent segons la llengua d’escriptura. Aquest fet és consubstancial a qualsevol mediador i més en el seu cas perquè parlem d’un mediador bidireccional. Un crític que treballa des de la perifèria sap que el seu discurs s’ha d’adaptar al camp cultural al qual s’adreça i ha de ser conscient del mitjà amb el qual col·labora. El paradigma d’aquest fet el trobem en els seus textos en llengua francesa publicats a les revistes L’Instant o SIC; en la primera el discurs és més formal i en la segona s’observa un mimetisme d’arrels futuristes i cubistes en la disposició del text (absència de puntuació, al·literacions, versos esglaonats, disposició tipogràfica del discurs, proliferació de majúscules i onomatopeies, ús de fórmules matemàtiques). En definitiva, tota una renovació que recau en el conreu de la poesia visual (fins el cal·ligrama) i que també afectarà la revolució teatral (Apollinaire o Albert-Birot) i la «critique synthétique», que deia Louis Aragon. En el cas de la producció catalana, és veritat que alguns dels trets esmentats apareixen a Terramar i, sobretot, a les cròniques dels diaris, on realment aplicà imatges plàstiques d’arrels cubistes. En la seva col·laboració a Grecia intentà apropar-se a la formalitat ultraista.
Ets doctora en Humanitats, llicenciada en Filologia Catalana i has exercit d’historiadora de l’art i de crítica literària. Com vas descobrir Joan Pérez-Jorba? Com has accedit a la seva obra? Vaig tenir notícia de Pérez-Jorba quan feia el doctorat, a través de Joaquim Molas, qui em va suggerir el seu nom. Si en l’àmbit del Modernisme era una figura situada en l’esclat del moviment al tombant del segle XIX, en l’avantguarda, en canvi, era tímidament esbossada. Calia, doncs, estudiar-la a fons. Vaig anar a París a la recerca de familiars seus i això va donar fruits, sobretot gràcies al seu net, Jean Paul Pérez y Jorba (†), que em va donar alguns papers vells, tot i que no es podien considerar un llegat com a tal. Vaig fer una recerca hemerogràfica i documental en diferents institucions franceses, espanyoles i catalanes. Així vaig poder explorar i després sistematitzar els fons documentals i les fonts bibliogràfiques que m’han ajudat a construir la seva trajectòria en un moment clau del segle XX.
|