Filosofia política. Una introducció, amb edició a cura de Sergi Morales-Gálvez, Elvira Riera-Gil, Lluís Pérez-Lozano i Marc Sanjaume-Calvet, és el primer manual en català d’aquesta disciplina. N’analitza els principals corrents de pensament i explora qüestions polèmiques que ens afecten avui dia. Tot seguit entrevistem Sergi Morales-Gálvez, un dels coeditors del llibre.


La primera part del llibre repassa les tradicions de pensament polític i social més conegudes (liberalisme, socialisme, comunitarisme, nacionalisme, feminisme, etc.). Entenem que són diferents entre elles, però ¿tenen algun punt en comú? Totes pretenen ser la millor manera d’organitzar o governar una societat?
Totes pretenen establir criteris que ens ajudin a discernir quina és la millor manera de viure en societat. Estàndards que actuïn com a brúixoles i assenyalin cap a on hem d’avançar si volem viure en societats més justes, legítimes o lliures. Totes aquestes tradicions estan farcides de valors que ens ajuden a fer judicis, destriar allò correcte del que és incorrecte i, per tant, poder guiar la nostra acció política. I quan dic «nostra» vull dir tant la de les persones, la dels ciutadans, com la de les institucions. 

La segona part, en canvi, aborda diversos dilemes i problemes del món contemporani, com els drets humans, les secessions, la immigració, la propietat privada, la perspectiva de gènere o la religió. Són temes sempre presents en el debat públic, però no sempre amb la mateixa força. De què depèn aquesta incidència?
Aquesta incidència depèn molt del context i del moment històric de què parlem. De quines idees de fons emmotllen una determinada societat, de quina correlació de forces socials i polítiques hi ha. No és el mateix una societat en què la majoria de la gent cregui que és raonable donar un tracte poc digne a certes minories ètniques diferents de la dominant i en què els partits que promouen aquestes idees siguin majoritaris electoralment, que una societat amb valors o una correlació de forces diferents. Les prioritats d’agenda d’aquests actors afectaran decisivament la incidència d’aquests temes. 

Les decisions polítiques tenen un impacte directe sobre la vida quotidiana dels ciutadans, però el grau d’implicació política de cadascú se situa en un ventall molt ampli. Què vols transmetre als teus estudiants? Un teòric de la política ha de ser neutre o es pot posicionar?
Crec que la teoria política pot ajudar els i les estudiants a afrontar debats de fons sobre la política del seu entorn. La teoria política ofereix eines per poder avaluar i analitzar críticament no només les polítiques dels governs, sinó també les idees d’una societat i les d’un mateix. Permet refinar-les, polir-les i, si és necessari, modificar-les. En aquest sentit, un teòric polític pot ser neutre a l’hora d’enfocar un problema o un dilema polític (a l’hora d’acostar-s’hi), però no necessàriament en la conclusió a què arriba un cop l’ha escrutat. La teoria política és una disciplina normativa sobre les finalitats i els valors que hauria de tenir una societat; difícilment pot ser neutra en aquest sentit. Per exemple, si un arriba a la conclusió que una societat només serà justa si és igualitària en termes de gènere. 

Al llibre hi ha molts exemples emmarcats a Catalunya. Què és primer, el debat acadèmic o la realitat política? Com s’interrelacionen? Com es trasllada la teoria a la pràctica?
Quan dissenyàvem el llibre vam tenir molt clar que no només volíem publicar la primera introducció a la filosofia política en llengua catalana, sinó que també volíem que fos un volum arrelat en la nostra realitat. Tot sovint et trobes amb altres obres similars, escrites originàriament en llengua anglesa, farcides amb tot d’exemples i casos situats fonamentalment en la cultura del món anglosaxó (sobretot dels Estats Units). Volíem, per tant, que aquesta fos diferent: que s’hi parlés de problemàtiques del nostre país amb exemples que fossin més comprensibles per al lector d’aquí. En aquest sentit, la realitat política afecta el debat acadèmic. No tant el desenvolupament metodològic del debat acadèmic, sinó quines temàtiques volem emfatitzar. El nostre context no pot determinar les troballes científiques ni quines conclusions obtenim d’una recerca, però sí que pot informar molt decisivament sobre quins temes ens interessen i què volem treballar en l’àmbit acadèmic.

Al pròleg expliqueu que aquesta obra se centra particularment, tot i que no de manera exclusiva, en la filosofia política analítica. Com es veu reflectit, això, en el contingut?
En els mètodes i els temes tractats. Mentre que la filosofia política analítica s’ha centrat, sobretot, en qüestions normatives sobre el bon govern relacionades amb la justícia i la legitimitat, la filosofia continental ha treballat més intensament aspectes del poder i com resistir-s’hi. També hi ha, però, diferències metodològiques: la filosofia analítica procura emular els mètodes formals provinents de les ciències de tipus més empíric, i aposta per la claredat expositiva i el desenvolupament lògic d’arguments, entre altres qüestions.  

Un dels teus principals interessos com a investigador és la justícia lingüística. Com definiries aquest concepte? Trobes que algun dels països en què conviuen diversos idiomes oficials es pot considerar modèlic en aquest sentit? Per què?
La justícia lingüística és la discussió acadèmica sobre quins principis haurien de guiar les nostres institucions polítiques en la gestió de la diversitat lingüística. Són valuoses, les llengües? Per què? I, si ho són, com les hauríem de gestionar? Les hauríem de tractar totes de manera igual? En el cas que no, per què hauríem de prioritzar-ne unes per sobre d’altres? En aquest sentit, podem trobar diversos països interessants en la gestió de les llengües. Potser no m’atreviria a dir que són modèlics, però com a mínim se’ls podria tenir en compte. Un seria Suïssa, un estat federal on cada territori federat (cantó) té plena competència per determinar quina o quines llengües reconegudes per l’Estat (alemany, francès, italià i romanx) vol establir com a oficials al seu territori. En la majoria de casos trobem règims territorials monolingües; per tant, un sistema en què a Ginebra l’única llengua oficial és el francès, mentre que a Zuric només ho és l’alemany. Bèlgica seria un cas similar, amb matisos, i també tindríem el cas de Luxemburg, on hi ha tres llengües oficials (luxemburguès, alemany i francès) arreu del país, les quals, en major o menor mesura, han d’aprendre totes les persones que passen pel seu sistema educatiu.