Aquest mes entrevistem Núria Obiols Suari, editora de Contes i cancel·lació cultural. Controvèrsies i perspectives sobre els continguts dels contes i professora de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. El llibre explora els límits entre el que és convenient i el que no ho és en l’àmbit de la literatura infantil, i reflexiona sobre qui ha de determinar-los.

Hi ha qui defensa, amb bona intenció, que evitar el contacte dels infants amb exemples de discriminació és positiu. Hi estàs d’acord?
«Amb bona intenció», aquesta és la clau. I ho és perquè, per sobre de tot, la bona intenció ha de ser pensar prioritàriament en l’infant. Això implica preguntes tan bàsiques com si evitar continguts és més contraproduent que positiu per a la seva educació. Els estem educant bé quan els impedim conèixer la cultura d’altres temps? Realment és adequat amagar-los tot el que, als ulls d’avui, és sexista, racista o classista? O, per contra, aquest coneixement els ajudarà a ser molt més conscients d’on venim per saber cap on anem? Al llibre hi ha moltes veus que copsen aquest batec —diguem-ne— d’incertesa i acaben concloent que si volem avançar cap a una societat sense sexisme, racisme i classisme —dels dos primers se’n parla molt més que no pas del darrer—, amagar o censurar no és la via més oportuna. A banda, és clar, cal entendre que educar no és un fenomen tan senzill com que un element A genera un pensament B. Cap conte és responsable del sexisme de la societat. Si s’educa bé, els infants poden comprendre i gaudir de tots els béns culturals del passat i del present, dels que grinyolen per raons d’inclusivitat i dels que no grinyolen. Si anem cancel·lant tot el que grinyola, no podrem fer una altra cosa, i no està gens clar que a tots ens grinyoli el mateix. Els diversos autors i autores dels capítols del llibre donen la opinió a tot plegat des de la seva perspectiva.  

La censura en la literatura no és un fenomen nou, ha pres diverses formes al llarg del temps. Però d’on sorgeix, actualment, l’impuls per censurar llibres infantils? De les famílies, de les escoles, de les biblioteques?
Sorgeix a parts iguals i, curiosament, de manera recíproca. És el peix que es mossega la cua. Algunes editorials demanen als professionals contenció emparant-se en el fet que ho fan perquè les famílies ho volen així. Algunes mestres expressen que ja no expliquen segons quins contes per por a la reacció de certes famílies. I així es va configurant una mena d’espiral infinita en la qual, aparentment, les famílies són les que en darrera instància marquen el compàs de la sintonia de la cancel·lació. Però és així o són percepcions subtils? Al llarg del procés d’elaboració del llibre em vaig fer moltes preguntes sobre aquest fenomen d’autocensura justificat a través d’un relat construït que, per fer ús d’expressions populars, fa més por que una pedregada. Perquè és precisament la por allò que actua d’una manera molt perillosa. La por desmesurada silencia les persones, les inhibeix i els fa prendre decisions errònies. 

Per què els contes populars són el blanc de la cancel·lació cultural en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil?
Perquè són un dels llegats culturals que mostren l’intens i immens mosaic de l’ànima de l’ésser humà, ple de llums i ombres. Als contes populars trobem la vida i la mort, la calma i la ràbia, l’alegria i la tristesa, la justícia i la injustícia. I tot plegat, pren múltiples maneres d’expressar-se amb una riquesa simbòlica extraordinària, fascinant i alhora comprensible per a l’infant, com saben molt bé totes les persones que expliquen contes de manera habitual i que coneixen la passió i l’interès que desperten, a més dels qui han estudiat el tema amb la profunditat deguda. Què passa dins d’aquell caparronet mentre l’escolta? Un fet que tots els adults que hi estan avesats coneixen de sobres és la reiterada petició dels infants de tornar a escoltar, una vegada i una altra, la mateixa rondalla. El plaer de la predicció, gran aliment de la intel·ligència, n’és el responsable, però sens dubte no és l’únic factor que hi participa. La rondalla ens desvetlla com a éssers humans i ens prepara per viure, que no és poca cosa... I aquestes llums i ombres fan una por terrible a alguns adults. Una vegada més, l’adult pensa en l’adult i no pas en l’infant, com diria Perry Nodelman. I, una vegada més, apareix la por.

Com a investigadora, formes part del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM). Els conceptes morals poden variar substancialment en funció de l’època i el context social. Quina relació té això amb el debat sobre la cancel·lació?
Els valors tenen una relació estreta, directa i fonamental amb la cancel·lació i amb molts fets socials i culturals. Com podem entendre la nostra formació moral, la d’abans i la d’ahir, sense la cultura? El fet de cancel·lar en nom de la inclusivitat és el fet més poc inclusiu que hi ha. I si a això hi afegeixes que, a més a més, hi ha gent que des d’una posició política se situa en contra de la cancel·lació, aleshores el dilema moral encara és més punyent. I dic «dilema», però en podem dir «contradicció». Hi ha posicions polítiques contràries a la cancel·lació que al llarg de la història han estat les més cancel·ladores de totes. Tal com s’explica en alguns capítols del llibre, hi ha molta hipocresia, que fa molt de mal i que, a més, evidencia un gran egoisme. És aprofitar-se de com bufa el vent per tal de defensar les pròpies conviccions i, a sobre, dir que es fa en nom de la llibertat.  

L’apartat del llibre dedicat a l’analítica de la cancel·lació conté un capítol titulat «Coneixement cultural i cancel·lació: com més en sabem, menys cancel·lem». Podries explicar algun exemple que il·lustri aquesta idea?
Aquest capítol es basa en l’anàlisi dels resultats de dues recerques precedents en les quals es tractava de copsar el coneixement i el posicionament envers uns fets culturals que han patit l’impacte de la cancel·lació, com els contes populars, la pel·lícula Allò que el vent s’endugué o estàtues que representen un personatge històric, entre altres exemples. Formaven la mostra, en un cas, estudiants d’universitat i, en l’altre, mestres en formació i professionals. Es mostrava que les persones amb més coneixement cultural són menys favorables a la cancel·lació. És a dir, qui coneixia l’argument de la pel·lícula o algun detall del conte popular, tendia a ser més contrari a la cancel·lació. En canvi, els qui en sabien menys, tendien a ser més cancel·ladors. Un mecanisme que activa un pensament com ara «no sé què és o no sé què va fer, però si la notícia explica que ho han cancel·lat, per alguna cosa deu ser. Ergo m’hi apunto!». La ignorància pot arribar a ser molt perillosa. Cal dir que en les recerques vam fer servir exemples de ficció i exemples de testimonis històrics i els resultats també van ser diferents. És a dir, enfront de la ficció, les persones tendeixen a ser menys cancel·ladores que davant de testimonis reals històrics, cosa que és important recalcar i distingir. 

Quina diries que és l’opció majoritària, avui? Censurar continguts, mantenir-los contextualitzant-los o no fer-hi cap alteració? Els autors quina considereu que seria la via preferible?
Al llibre és prou evident que hi ha un conjunt de veus crítiques sobre el fenomen de la cancel·lació. Hem de fer un esforç perquè la cultura i el coneixement ens ajudin a comprendre més i millor el passat, el present i el futur. I això ha de ser una preocupació compartida. Segons els resultats de les recerques que tenim fins ara, sabem que socialment la cancel·lació no és majoritària. Però, alerta, cal estar a l’aguait perquè això pot canviar de manera ràpida. Entre moltes altres raons, per l’impacte de les xarxes socials, la saturació d’informació i la poca claredat de la que tenim, els índexs de lectura, la formació superficial, la manipulació històrica, el viure amb pressa i sense temps de res... No acabaríem mai.