Entrevistem Jordi Marrugat, coeditor dels dos primers volums de la sèrie Literatura Catalana de la Postmodernitat amb Víctor Martínez-Gil i Núria Santamaria i professor de la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona. Amb ell parlem sobre aquesta primera història general de la literatura catalana produïda entre els anys seixanta del segle XX i l’actualitat.

A Literatura catalana de la postmodernitat I i II s’estudien gèneres, autors, obres, sectors relacionats amb el món del llibre... Quin és l’arc d’abast d’aquesta obra de referència?
L’obra ofereix un panorama general dels principals fenòmens que han definit la literatura catalana postmoderna, històricament la que comença a establir-se als anys seixanta del segle XX i arriba fins a l’actualitat. Podem entendre la postmodernitat com una nova època cultural que neix de la que anomenem modernitat, la de les societats industrials, i hi queda vinculada. Tanmateix, es desenvolupa en funció d’un sistema de producció i circulació de béns culturals ja diferent. Això canvia el lloc de la literatura en la societat, la manera d’entendre-la, d’escriure’n, de publicar-ne, la noció mateixa d’aquesta forma artística. El llibre fa una anàlisi del naixement d’aquest canvi sistèmic i dels seus desenvolupaments, continuïtats i transformacions fins als nostres dies.

Què us porta a considerar que som en un moment en què podem fer balanç de l’època que anomenem postmodernitat? Hi ha alguna referència que marqui un punt d’inflexió?
Hi ha veus que consideren que la postmodernitat ja ha acabat. Nosaltres no ho considerem així. (De fet, en l’àmbit català es tendeix a confondre postmodernitat i postmodernisme, que és un dels malentesos que desfà la introducció del llibre: es podria debatre sobre la fi del postmodernisme, certament, però és difícil defensar la fi de la postmodernitat i els grans teòrics socials del segle XXI defineixen el sistema en què estem immersos més aviat com un desenvolupament i aprofundiment dels canvis establerts per la postmodernitat.) Sí que és cert, però, que s’ha anat transformant al llarg de moltes dècades, de manera que la distància històrica respecte dels seus inicis —o el seu possible final— fa possible ara percebre’n millor que mai l’establiment i les constants. Actualment, a més, ja hi ha molts estudis acadèmics consolidats sobre literatura postmoderna que en faciliten l’estudi.

S’acaben de publicar els primers dos volums dels diversos que tindrà l’obra completa. Com vau decidir estructurar-los?
Els dos primers volums ofereixen un panorama general de transformacions, marcs, poètiques, debats, gèneres, etc. Comencen amb una part força extensa que analitza el procés de constitució i desenvolupament del sistema literari postmodern, les seves línies de força principals i els marcs internacionals i institucionals en relació amb els quals s’estableix. Després dediquem una part a cadascun dels principals gèneres literaris: narrativa, no-ficció, poesia, teatre i experimentació. Però no s’hi fan anàlisis estanques de cadascun dels gèneres, sinó que es posen en relació entre si, amb les produccions audiovisuals o amb les arts plàstiques, i se’n tenen en compte els canvis històrics. L’última part es dedica als fenòmens de traducció i recepció. A partir d’aquí, cadascun dels volums que seguiran tractarà un tema específic de la literatura postmoderna en relació amb la moderna. Ja tenim programats els temes dels propers quatre volums. Si tot va bé, també tenim previst fer una «Sèrie Autors» dins de la mateixa col·lecció, amb volums monogràfics dedicats a diferents autors de l’època.

Què aporta de nou aquesta Literatura catalana de la postmodernitat en comparació amb altres històries de la literatura catalana? Per què és important estudiar aquest període?
Per començar, és la primera vegada que es fa una història general d’aquest període. La complexitat i la immensa quantitat de producció que el caracteritzen, condicionen la manera d’enfrontar-s’hi, que ja no respon als esquemes historiogràfics moderns. Això també passa perquè és una obra col·lectiva. Per tant, la diversitat ve condicionada tant per l’objecte d’estudi com per la mirada estudiosa. Això enriqueix l’obra i fa possible un relat heterogeni i divers que, tanmateix, no perd mai la unitat, la qual ve determinada per l’estructura general de l’obra i per uns consensos mínims que es detecten al llarg de tot el llibre. Vull aclarir, però, que aquesta etapa ha estat molt estudiada. Probablement és el període de la literatura catalana sobre el qual hi ha més estudis i comentaris, però restaven dispersos, no hi havia un relat que els unifiqués. Una altra de les funcions d’aquesta obra és articular els estudis preexistents, que hi són degudament referenciats. Per això era important que fos una obra col·lectiva en què cada especialista en la seva matèria pogués oferir els resultats de les recerques que ha dut a terme fins ara. L’obra demostra també la potència que tenen actualment els estudis literaris acadèmics catalans.

Aquesta obra acadèmica situa la literatura catalana en el nou context cultural en què vivim, tant en l’àmbit català com en l’internacional. A grans trets, quines són les característiques més importants que defineixen aquesta nova conjuntura?
Es poden enumerar fenòmens com l’abolició de la distància entre alta literatura i literatura de consum, la nova relació de la literatura amb els mitjans de massa, la crisi del pensament crític com a articulador d’un procés històric dialèctic, una noció de la realitat ja no immanent ni experiencial sinó basada en la idea de simulacre, les noves sensibilitats ideològiques envers la diferència i l’excentricitat, la crítica i la desconstrucció intencionada de les idees establertes per la modernitat i les èpoques anteriors, l’aparició de noves formes de producció i consum cultural, etc. Però, més que enumerar una sèrie de característiques, cal desenvolupar-ne l’explicació i, sobretot, la diferència històrica amb les èpoques precedents. Això és el que fa el llibre.

Ets autor del capítol del primer volum «Inicis, canvis i continuïtats de la narrativa catalana de la postmodernitat» i, de fet, amb Edicions UB també vas publicar Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius (2014). Com sintetitzaries els canvis que s’han produït en el gènere narratiu al llarg de les darreres dècades?
Crec que la millor manera d’acabar aquesta entrevista és encoratjant qualsevol lector interessat en aquests canvis a llegir aquests llibres. Estic segur que li obriran les portes a noves maneres de llegir i pensar la literatura del nostre temps, ja sigui des de l’acord amb tot el que s’hi explica, ja sigui des del desacord crític que poden generar. Però, fins i tot en aquest darrer cas, calen obres com aquestes que donin joc!

La filosofia de l’escena teatral en Václav Havel, de Jordi Casasampera, exposa la dimensió teòrica i pràctica de la visió d’aquest dramaturg que combina filosofia i política en la seva obra.

Václav Havel (1936-2011) és conegut perquè va ser el primer president de la Txecoslovàquia postsoviètica. En aquest llibre, però, Jordi Casasampera s’endinsa en una altra faceta del polític: la del pensador que va escriure teatre com a eina de resistència. Casasampera no pretén oferir una biografia del personatge i per això no posa el focus en el seu itinerari personal, sinó en la mirada de Havel sobre els fets col·lectius: la censura, la clandestinitat i la dissidència de l’època. Al pròleg, l’autor explica que Havel se centra en «la plasmació escènica d’una possible acció filosòfica com a vehicle d’una dissidència política». A la coberta hi ha la imatge d’una manifestació d’estudiants (1969) en honor del jove Jan Palach, amb una pancarta que diu «Ens mantindrem fidels», lema que pronuncià Eduard Beneš en el funeral de T. G. Masarvk, un dels referents de Havel.

La filosofia de l’escena teatral en Václav Havel es divideix en tres apartats. En el primer, «La situació política», es fa un repàs de la trajectòria política de Havel i del desenvolupament del seu pensament. En el segon apartat, «La filosofia de la situació», s’expliquen les bases de la teoria de Havel, que beu de la filosofia de Jan Patocka, i també s’hi presenten conceptes de la teoria de Havel que són la base del seu pensament. Finalment, en el tercer apartat, titulat «La situació, a escena», Casasampera aplica aquests conceptes prèviament presentats a les tres peces teatrals de Havel escrites entre 1975 i 1978: Audiència, Vernissatge i Protesta. El volum es completa amb la traducció, fins ara inèdita, de l’obra Cinc tietes.

Jordi Casasampera és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, on imparteix docència. S’ha format en art dramàtic, direcció i dramatúrgia, i ha estat professor d’interpretació durant vint anys. Ha publicat articles i capítols de llibre sobre Plató, Jan Patocka i Václav Havel. Ha escrit Esperant Gaspar (Premi de Teatre Les Talúries, 2006) i 28 dies (Mostra de Teatre de Barcelona, 2013). De Havel, ha traduït Protesta i n’ha dirigit una posada en escena (Espai Brossa, 2017).

Aquest llibre s’emmarca en la col·lecció Filosofia UB, dirigida per Josep Monserrat, que se centra en assaigs filosòfics amb pensament contemporani i en la recuperació de referents rellevants per a l’actualitat. Els títols més recents d’aquesta col·lecció són La filosofia al natural, de Pere Lluís Font; L’esfinx de la Modernitat. Escrits en homenatge a Salvi Turró, amb edició a cura d’Àlex Mumbrú Mora i José M.ª Sánchez de León Serrano, i Filosofia política. Una introducció (2a ed., Premi Joan Lluís Vives al millor llibre d’arts i humanitats 2025), de Sergi Morales-Gálvez, Elvira Riera-Gil, Lluís Pérez-Lozano i Marc Sanjaume-Calvet (eds.).

L’obra col·lectiva Canvi global. Crisi ecosocial i perspectives futures analitza des d’un punt de vista científic i pedagògic els canvis socioeconòmics recents i les conseqüències sobre el medi natural.

El terme canvi climàtic queda actualitzat i expandit amb el concepte de canvi global, més adequat per a un món —el d’avui dia— amb nombroses transformacions ambientals i intensament interconnectat. Els inuits de Groenlàndia i els habitants de Manhattan mai no havien compartit tantes coses, tal com expliquen al prefaci del llibre els editors Marc Oliva, Jordi Martín-Díaz, Carles Barriocanal, Juan Ignacio López-Moreno i Josep Bonsoms. L’obra se centra en el canvi del sistema natural i en la crisi ecosocial per entendre una realitat condicionada per aquesta situació i que en un futur encara ho estarà més. D’altra banda, convida els lectors a reflexionar a partir d’idees que s’allunyen de l’ortodòxia i a pensar accions per contribuir a un futur millor per a les pròximes generacions. 

Canvi global. Crisi ecosocial i perspectives futures està estructurat en cinc parts. En les quatre primeres es fa un diagnòstic de la situació des d’una perspectiva científica a partir d’una introducció al concepte de canvi global, l’explicació dels canvis en cadascun dels sistemes que integren la Terra, l’impacte i la interacció dels humans amb el medi ambient, el punt en què es troba la geografia del planeta i els canvis que pateix el medi físic. En l’última part es fan aportacions per a la sostenibilitat, és a dir, des d’una perspectiva econòmica, ambiental i educacional. L’obra està concebuda des de la interdisciplinarietat, de manera que cada apartat se centra en una àrea temàtica, i dona un missatge clar i directe sobre les actuacions necessàries per revertir aquesta crisi ecosocial. 

En un moment de transformacions arreu del planeta, la Col·lecció Canvi Global sorgeix amb la voluntat d’explicar i entendre la complexa realitat del món actual, marcada per la rapidesa dels canvis socials i naturals. Aquesta col·lecció té una intenció pedagògica, fa una mirada transversal sobre la realitat i explora els desafiaments del nostre món des de diverses disciplines. S’hi publiquen obres dirigides a un públic heterogeni que analitzen el canvi a diferents escales i ofereixen perspectives per entendre’n els processos i explorar mesures de mitigació. Canvi global. Crisi ecosocial i perspectives futures també s’ha publicat en castellà i aviat ho estarà també en anglès.

Marc Oliva (ed.) és professor de Geografia a la Universitat a Barcelona i coordina el grup de recerca Antarctic, Arctic and Alpine Environments. Ha participat en desenes d’expedicions en ambients polars i de muntanya, i ha coordinat diversos llibres sobre dinàmica climàtica present i passada, i sobre processos geomorfològics freds. 

Jordi Martín-Díaz (ed.) és professor de Geografia a la Universitat de Barcelona i membre del grup de recerca Antarctic, Arctic and Alpine Environments. Entre les seves responsabilitats docents i línies d’investigació destaquen la gestió de la crisi ecològica i l’evolució de la consciència ambiental en les darreres dècades. 

Carles Barriocanal (ed.) és professor de Geografia a la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca Ambiental Mediterrània. Es dedica a investigar els ecosistemes mediterranis i els boscos neotropicals, dels quals estudia aspectes relacionats amb la gestió de les àrees protegides, la conservació de la biodiversitat i els efectes del canvi climàtic en els organismes. 

Juan Ignacio López-Moreno (ed.) és investigador de l’Institut Pirinenc d’Ecologia del Consell Superior d’Investigacions Científiques. El seu interès se centra en els impactes del canvi global en el paisatge i la hidrologia d’alta muntanya, especialment en la neu i els glaciars. Treballa sobretot als Pirineus i regularment als Andes i les zones polars. 

Josep Bonsoms (ed.) és investigador en Geografia a la Universitat de Barcelona i membre del grup de recerca Antarctic, Arctic and Alpine Environments. El seu principal àmbit d’estudi és el dels efectes del canvi climàtic en el mantell nival i els processos hidrològics, principalment als Pirineus i les zones polars.

Palestina, literatura i memòria. Reflexions d’Ibrahim Nasrallah recull una conversa amb l’autor, que reflexiona sobre el procés d’escriptura, els vincles amb la memòria i el paper de la narrativa a l’hora de pensar la realitat palestina. L’obra, en edició bilingüe en català i àrab i publicada també en accés obert, inaugura la col·lecció Palestina en paraules. A continuació en reproduïm un fragment.

«Va plantejar al diari Al-Quds Al-Arabi la qüestió: “Pot suportar tota aquesta pena, l’escriptura?”. Voldria repetir la seva pregunta i que reflexionéssim junts sobre la difícil situació de l’escriptura respecte al que és indescriptible. Com podem equilibrar la poètica del llenguatge, condició primitiva de la literatura, i el projecte de deshumanització mediàtica que acompanya el genocidi? 

»Fa vint anys vaig escriure una novel·la sobre Gaza anomenada Noces d’Àmina. Hi ha una frase a la novel·la que diu: “Necessitaven cors més grans per acomodar aquesta pena”. Per tant, crec que ara necessitem cors cada cop més grans per acomodar aquesta pena. Com a persona, i sent una obra extremament dura, crec que Noces d’Àmina em va estalviar molt, ja que vaig escriure sobre Gaza abans que tot això passés, i un escriptor té molta sort d’escriure sobre un esdeveniment important abans que succeeixi, perquè ara tothom tartamudeja davant el que està passant, la llengua perd completament el seu poder i comencem a repetir paraules i frases molt pobres. A més, escriure amb el cor requereix molta valentia per tal que la llengua torni a l’escriptor i pugui expressar el que està passant actualment. Tots articulem un discurs normal, però escriure no és un discurs normal. Potser el que ara em consola és que molts lectors tornen a llegir Noces d’Àmina i diuen que parla de Gaza i del que hi passa en l’actualitat.

»La novel·la Noces d’Àmina explica part de la història de Gaza a través de la memòria d’Àmina. Parli’ns de la importància d’escriure a partir de la memòria de les dones. 

»Molts amics i amigues em consideren feminista perquè en moltes de les meves novel·les el protagonisme absolut és per a les dones. Francament, me les estimo més que als protagonistes masculins. Per exemple, a Els fanals del rei de Galilea crec que si Najma no hagués existit, tampoc no hauria existit Zahir al-Umar, el protagonista. A El tiempo de los caballos blancos em va encantar el personatge de Rihanna. Sempre sento que la dona és una narradora, i aquesta també és la justícia de la narració. Vol dir donar-li un espai propi en el qual pugui parlar, perquè no només parlin els homes de la novel·la. No crec que això vingui només de la consciència que es va formar en mi, sinó també de la vida que he viscut, en la qual la dona és la principal impulsora de la família, dels esdeveniments i de tots els detalls de la meva vida com a nen i també més tard. De fet, sento que les dones són les que van donar forma i profunditat a la meva personalitat, no els amics íntims, el meu pare o altres homes. Potser hi ha un fet en què vaig intuir que hi ha una consciència que precedia la dels homes, i que en les dones hi ha una singularitat, una intel·ligència, visió i predictibilitat de les personalitats molt més aguda que en els homes. Per descomptat, això no ho dic perquè avui hi hagi més dones a la sala. 

»Em considero afortunada perquè he pogut assistir a més d’una vetllada cultural on hem coincidit: una a Amman i ara a Barcelona, on el torno a trobar. També tinc la sort d’haver llegit la majoria de les seves novel·les. Tinc dues preguntes. La primera és sobre la famosa dita històrica “la història l’escriuen els vencedors”. La segona pregunta és fins a quin punt la novel·la pot substituir els llibres d’història i expressar fets i informacions que repeteixen les narracions del text?

»Comencem per l’última pregunta. En primer lloc, estic molt content que el percentatge més gran dels meus lectors sigui de joves. Fa vint anys vaig presentar un llibre que contenia testimonis d’una sèrie de novel·listes i el títol de la introducció era “Els novel·listes són les últimes àvies del món”. L’any passat vaig estar de gira al Líban per donar sis conferències amb motiu del cinquantè aniversari del martiri de Ghassan Kanafani, i em va sorprendre que més d’un jove en més d’una conferència em digués que la seva àvia li havia donat la novel·la de Ghassan Kanafani Homes sota el sol. En conseqüència, Ghassan Kanafani es va convertir en aquella àvia que ja no els explicava històries. Així, la novel·la esdevé un nou record, i això potser és el més perillós. A més, quan llegeixes sobre un període històric t’hi impliques emocionalment i, per tant, no el pots oblidar, perquè ha passat a formar part dels teus sentiments, i no només de la teva ment. Hem de reconèixer que la novel·la ja no és només una història que va succeir en un moment determinat, sinó que també es basa en una investigació real, i la història ha de començar a témer la novel·la. Per tant, l’historiador avui ha de témer el novel·lista, i aquesta és la seva importància i la seva força, al meu entendre. “La història l’escriuen els vencedors” significa que els palestins han demostrat que són capaços d’escriure la seva pròpia història. Potser això és el més important que ha passat en la història moderna de Palestina. Per això la literatura s’ha convertit en una part essencial dels components de la identitat palestina. Penso que aquest fet es considera el més bonic que han aconseguit els palestins. La líder sionista Golda Meir va dir: “Si els palestins fossin un poble, tindrien literatura”. Per descomptat, mentia igual que Netanyahu menteix avui, perquè els palestins sempre han tingut literatura. Ja des del 1912, molt abans de la Nakba, hi havia un grup de ballet a Palestina. L’escriptor egipci Ibrahim Abdel Qader Al-Mazni, que va visitar Palestina abans del 1948, va dir: “Si Palestina no et reconeix com a escriptor, el món àrab no et reconeixerà”. Per tant, aquest poble no ha estat vençut en cent anys perquè té una veritable cultura. Quan van aparèixer aquests grans noms i van ser influents al món, els noms dels escriptors i pensadors palestins no provenien del no-res, provenien d’un poble culturalment ric.»