Entrevistem Pere Lluís Font, filòsof, teòleg, traductor i autor de La filosofia al natural. Flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ara publica aquest llibre, coeditat per Edicions UB i Edicions UdL, en què reivindica un discurs filosòfic sense retòrica, que no sacrifiqui la naturalitat i reconegui les seves característiques epistemològiques específiques.

Al pròleg de La filosofia al natural escriviu que «el discurs filosòfic sovint es ressent d’una certa entonació acomplexada (amb complex d’inferioritat, conscient o inconscient, davant de la ciència)». Com i des de quan s’influeixen mútuament la filosofia i la ciència?
La relació entre filosofia i ciència (en el sentit modern de la paraula ciència) va esdevenir problemàtica d’ençà que el filòsof francès Auguste Comte, el fundador del positivisme, va formular al segle XIX la famosa «llei dels tres estats» (o «estadis») del coneixement, segons la qual l’estadi científic o positiu succeeix l’estadi filosòfic o metafísic, el qual havia succeït l’estadi teològic o religiós. El positivisme substitueix la pregunta sobre el perquè de les coses (pròpia de l’estadi filosòfic) per la pregunta sobre el com, que pot invocar el recurs a l’experiència, a diferència d’aquella, que no pot aportar sinó argumentacions no decisives. Però, valgui el que valgui la llei dels tres estats com a llei dels tres estats històrics no pas del coneixement sinó de la ciència (que només en el darrer arriba a ser tal), el que no va veure Comte és que hi pot haver encara ara, a propòsit de diverses qüestions, tres tipus de discurs, compatibles i no solament alternatius i històricament successius: el teològic, el filosòfic i el científic.

Definiu la filosofia de la religió com la branca del pensament que no està ni a favor ni en contra de la religió, sinó que intenta entendre-la. Diríeu que aquesta disciplina continua tenint un espai en la filosofia actual?
La filosofia de la religió és una disciplina relativament nova a casa nostra, la qual, a diferència sobretot dels països germànics i anglosaxons, on continua ben viva, encara està entre nosaltres massa temptada pel desig de defensar o atacar la religió, sense que els seus cultivadors tinguin prou capacitat de distanciament per posar entre parèntesis les pròpies conviccions religioses o antireligioses i poder així entendre el fenomen religiós, que és un fenomen universal d’una magnitud indiscutible.

Heu traduït al català pensadors fonamentals com René Descartes i Blaise Pascal, als quals dediqueu, com també a Michel de Montaigne, alguns capítols de La filosofia al natural. Quan i com van esdevenir els vostres mestres?
Va ser quan estudiava filosofia a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc que em vaig adonar que Descartes i Pascal havien tingut com a llibre de capçalera els Assaigs de Montaigne. Des de llavors he tingut com a gran referent aquesta tríada meravellosa de pensadors escriptors (Montaigne, Descartes i Pascal), comparable amb altres tríades canòniques heretades de l’antiguitat o de l’edat mitjana (com ara Èsquil, Sòfocles i Eurípides, Virgili, Horaci i Ovidi, o Dante, Petrarca i Boccaccio), i he gaudit de la seva companyia i del seu metratge.

Vau cursar els estudis universitaris, als anys cinquanta, a França. Pel que fa a l’ensenyament de la filosofia, el punt de vista francès era diferent del d’aquí? En podríeu posar un exemple?
Cal recordar que estàvem en plena dictadura franquista i que a la Universitat de Barcelona, com a les altres universitats espanyoles, dominava una neoescolàstica medievalitzant de via estreta. Ara bé, a la universitat pública del país de Descartes vaig poder capbussar-me en la filosofia moderna i vaig perdre la por catòlica a la modernitat filosòfica.

En el darrer capítol del llibre parleu de l’experiència de traduir Pascal al català. Quines motivacions us han empès, al llarg dels anys, a fer de traductor de textos filosòfics a la nostra llengua?
En primer lloc, la consciència de la profunditat antropològica insondable de cada llengua, que no solament expressa, sinó que també possibilita i condiciona el pensament, ja que pensem amb paraules i, per tant, com que no es pensa idènticament en les diverses llengües, cal veure quines són les possibilitats de la nostra. D’altra banda, la constatació que devíem ser l’únic país del món en què no es llegien els grans mestres històrics de la filosofia ni en la seva llengua original ni en la nostra, sinó en una tercera. Per això, amb Josep M. Calsamiglia i Josep Ramoneda vam projectar la col·lecció Textos Filosòfics en català, i personalment em vaig comprometre a fons en la tasca com a impulsor i com a traductor.

L’any 2002 vau publicar Les idees i els dies: Un segle de filosofia i ciències socials als Països Catalans. En el quart del segle XXI que ja hem viscut, com valoreu el panorama filosòfic català en el context internacional?
Al començament del segle XX s’havia produït una certa normalització de la filosofia a casa nostra, tant pel que fa als continguts com a la llengua. Però després van venir les dues dictadures, i en particular la franquista va representar una ruptura brutal, amb una ombra que és allargada. La grisor actual de la nostra filosofia, bastant normalitzada quant als continguts però lingüísticament alienada, es correspon amb la grisor internacional, ja que vivim en una època d’epígons (no en va, la darrera gran filosofia va ser l’existencialisme, que data de fa prop d’un segle).

Heu estat professor durant més de quatre dècades a les universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona. Què heu volgut inculcar als estudiants que han passat per les vostres classes?
He volgut donar una informació filosòfica fiable, fomentar l’esperit crític (estem en una època formalment molt crítica, però realment molt crèdula) i fer que la filosofia no estigui aïllada de la resta de la cultura, sinó que en certa manera sigui la forma de la cultura. Adaptant una sentència kantiana, podríem dir que la cultura sense filosofia és cega, però la filosofia sense cultura és buida.

Todos los colores del Universo, de Pere Serra Coromina, explica la successió d’esdeveniments que ens ha permès conèixer els diferents tipus d’ones electromagnètiques. A punt de publicar-ne la segona edició en català, hem traduït la novetat de la col·lecció Catàlisi al castellà.

L’any 1666 un jove estudiant anglès va demostrar que la llum blanca del sol contenia tots els colors de l’arc iris. Inspirada per aquell experiment llegendari, una audaç aristòcrata francesa n’imaginava un altre que la duia a somiar en un Univers ple de nous colors que ni ella ni ningú no podia veure. I en un tercer experiment —aquest cop ben real—, un músic alemany exiliat va constatar que la llum invisible imaginada per la dama no era el producte d’una fantasia delirant, sinó una certesa que anunciava l’existència de múltiples formes de radiació impossibles de concebre fins aleshores. 

Todos los colores del Universo. El descubrimiento del espectro de radiación electromagnética, narra la descoberta de l’espectre electromagnètic, la realitat intangible que s’estén des de les ones de ràdio fins als raigs gamma i de la qual només veiem una part ínfima: la llum visible. Pere Serra Coromina ho explica, alhora, fent una crònica dels protagonistes del descobriment. «L’arc de Sant Martí és la manifestació més clara i evident de l’existència de l’espectre electromagnètic i, per tant, la primera que vam percebre», diu l’autor al preludi del llibre, «però encara que des de ben antic vam intentar trobar-hi una explicació, aquesta exploració ha implicat centenars d’anys, i ha travessat èpoques i geografies diverses».

El llibre forma part de la col·lecció Catàlisi, dedicada a la divulgació científica des de diversos àmbits: biologia, química, física, geologia, estadística, medi ambient, matemàtiques, etc. Dirigida per David Bueno, la col·lecció supera els seixanta títols, la majoria dels quals també estan disponibles en eBook. Entre els darrers títols publicats hi ha Per què les neurones? La raó de ser biològica de les neurones i del sistema nerviós, de Josep Maria Tomàs Ferré, Dones? Homes? Sexe i gènere, biologia i cultura, de Jordi Casanova i Roca (també en castellà), i De generació en generació. Com rebem i transmetem els gens, de Francesc Mestres i Naval. 

Pere Serra Coromina és catedràtic del Departament de Física Aplicada de la Universitat de Barcelona. La seva recerca se centra en el desenvolupament de tècniques de microfabricació de dispositius electrònics, òptics i biomèdics mitjançant l’ús de radiació làser. És autor de diversos llibres i articles científics i ha estat convidat a impartir conferències en nombrosos congressos i institucions de recerca internacionals. Des de l’any 2018 és vicedegà d’Estudiants i Qualitat de la Facultat de Física de la UB i el 2024 va ser guardonat amb la distinció Jaume Vicens Vives que la Generalitat de Catalunya atorga a la qualitat en la docència universitària.

L’obscur ocell del meu costum, de Pere Gimferrer i amb edició a cura de Jordi Marrugat, avala la coherència i la continuïtat d’una de les obres més influents de les literatures catalana i espanyola.

Aquest volum permet introduir-se en la poètica de Pere Gimferrer a partir de dues vies: d’una banda, els discursos que ell mateix i Jordi Marrugat van pronunciar durant l’acte en què la Universitat de Barcelona va nomenar Gimferrer doctor honoris causa (març del 2025); de l’altra, una selecció dels seus poemes en català, castellà i italià, pensada pel curador del volum i pel poeta, amb vista a presentar una imatge de la seva trajectòria en què ell es reconegui en l’actualitat. El llibre es clou amb una bibliografia de l’autor i d’estudis sobre la seva producció.

L’obra de Pere Gimferrer, inspirada en valors literaris complexos, heterogenis i fins i tot contestataris, ha contribuït decisivament a la modernització de l’alta cultura revalorant la cultura de massa. Jordi Marrugat escriu al pròleg que el títol L’obscur ocell del meu costum pren, com altres obres de l’escriptor, «un vers de Joan Brossa que funciona perfectament com a síntesi de la carrera de Gimferrer i de la seva noció de poesia, que és allò que el present llibre proposa revisitar des d’aquest nou punt d’arribada».

Pere Gimferrer és poeta, traductor i crític. Ha publicat una trentena de poemaris, entre els quals hi ha Els miralls (1970), Mascarada (1996), Poemas (1962-1969) (2000) i Tristissima noctis imago (2022). Com a prosista, és autor de dos volums de diaris i d’una novel·la, Fortuny (1983), que va ser guardonada amb el Premi Ramon Llull, el Premi de la Crítica de narrativa catalana, el Premi Crexells i el Premi Crítica «Serra d’Or» de prosa. El 1988 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 1997, el Premi Nacional de Literatura.

Aquest és el vuitè títol de la col·lecció Testimonia, que aplega fonts primàries i reflexions sobre períodes històrics concrets des dels àmbits de la filologia i la lingüística. En formen part llibres com Fragmentos. Literatura española: historia y crítica, d’Adolfo Sotelo Vázquez; «El Hijo de El Mosquito». Una revista estudiantil de l’any 1861, amb edició a cura de Pere J. Quetglas; Esbós d’escrits que ja mai no escriuré, de Josep Murgades, i «Orpheus in musica». Estudis sobre la tradició clàssica en la música occidental, de Josep Lluís Vidal.

Publicat amb Edicions UdL, Joaquim Folch i Torres, noves visions, amb edició a cura de Santos M. Mateos Rusillo i Alberto Velasco Gonzàlez, ofereix una visió polièdrica d’un dels referents de la gestió del patrimoni artístic català de la primera meitat del segle XX. A continuació reproduïm la cloenda del capítol signat per Santos M. Mateos Rusillo, «Joaquim Folch i Torres a Maisons-Laffitte i Valladolid. Els seus escrits en època de guerra i repressió (1937-1939)».

«Mentre les seves responsabilitats al capdavant de l’obra museística de la Junta de Museus de Barcelona o de la Generalitat republicana li ho van permetre, Joaquim Folch i Torres no va abandonar la seva faceta com a historiador de l’art i teòric de la museologia, ni tan sols en moments tan durs i delicats com els que va viure entre els anys 1936 i 1939. Quan la seva situació personal es va estabilitzar mínimament, en l’estada a Maisons-Laffitte, després del daltabaix dels primers mesos de revolució i guerra i de l’estrès que li va comportar l’organització de les exposicions d’art medieval, va recuperar una certa tranquil·litat que li va permetre iniciar tot un seguit de projectes editorials que demostren el seu temperament infatigable.

»Poc s’imaginava que aquells assumptes personals encara pendents de què parlava a l’editor Luis Miracle, al desembre de 1939, es resoldrien en un procés de depuració com a funcionari municipal de l’Ajuntament de Barcelona, [...] un judici militar sumaríssim [...] i un expedient de responsabilitats polítiques. [...] Una aplicació de la trilogia de la repressió franquista que, l’any 1942, l’obligarà a jubilar-se anticipadament i el condemnarà a tres anys de presó menor, amb la pena accessòria d’inhabilitació absoluta durant el temps de la condemna. Quant a la seva sortida del Museu d’Art de Catalunya per la via de la jubilació forçada, una forma ben recargolada de destituir-lo quan només tenia 55 anys, val la pena deixar clar que ell sempre se’n va considerar el director legítim. Quan les autoritats franquistes van haver de buscar relleu per a Xavier de Salas, a finals dels anys quaranta, sembla que una de les persones que es volien imposar des de Madrid era Josep Gudiol. Josep Pijoan explicava a Francesc Cambó que Gudiol havia consultat diferents persones, entre les quals Folch, que havia donat una resposta ben clara: “Us aviso que’l director del Museu de dret soc jo, i ho seré de fet tant si tornen els d’esquerra com si mana en Cambó”. [...] Més significatiu encara és el detall de la seva esquela: a més d’especificar-hi que havia estat membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, va voler deixar-hi clar, amb orgull, que havia estat director general dels Museus d’Art de Catalunya. [...] Sigui com vulgui, els antecedents penals el van condemnar a la marginació oficial, i de ben segur que van ser un factor decisiu perquè cap dels projectes editorials que havia acabat no es publiqués, o perquè no acabés cap dels que només havia esbossat o començat. Quan, l’any 1952, va aconseguir cancel·lar la seva inscripció en el Registro Central de Penados y Rebeldes i va recuperar una certa projecció pública [...], ni un sol de tots aquells escrits no va sortir de les carpetes on els havia desat, tot i que va reprendre la seva faceta com a historiador de l’art escrivint articles a la revista Destino i llibres com La pintura romànica sobre fusta (el volum IX de la col·lecció Monumenta Cataloniae, 1956) i Fortuny (1962), i fent-se càrrec de la direcció científica de l’obra col·lectiva L’Art català (en dos volums, 1957 i 1961).

»Les cartes intercanviades entre Folch i el seu mestre Josep Puig i Cadafalch mostren un gestor compromès fins al moll de l’os amb la custòdia de les obres d’art que van viatjar a París l’any 1937, i preocupat per les que havien quedat al dipòsit de l’església de Sant Esteve d’Olot. De les missives podem inferir una certa obsessió de Folch, ja que no perdia ocasió per explicar al seu amic les novetats sobre l’afer i les contínues negociacions amb els seus superiors jeràrquics, Ventura Gassol, Pere Coromines i Carles Pi i Sunyer. De fet, Folch no va tornar a Catalunya després d’anar-se’n a París, al febrer de 1937, ni en el moment en què s’organitzaven les exposicions a París i a Maisons-Laffitte, ni després, quan ja s’havia clausurat la de Maisons-Laffitte o s’havia acabat la guerra. Unes tals decisions podrien resultar curioses, atès que era el responsable directe del patrimoni artístic de la Generalitat de Catalunya com a cap de la Secció de Museus del SPHAC, però en realitat evidencien el seu compromís innegociable amb aquell conjunt d’obres. Les cartes també revelen la part més humana del personatge, el bon amic que es preocupava per la situació econòmica de Puig i que feia d’enllaç amb Lucy Kingsley Porter.

»En el terreny concret de la història de l’art, el seu article sobre el retaule dels Blanquers i el llibre que dedica a Lluís Dalmau mostren un historiador de l’art que analitza estilísticament i minuciosa les obres d’art, més enllà del que en diuen els documents, amb l’objectiu d’esvair dubtes sobre l’autoria i poder atribuir-les a un determinat artista, bo i assumint els riscos que això comporta. De fet, aquesta forma de treballar s’enfrontava al “llepafilisme” d’aquells “que no escriuen si els documents no canten, els que no s’exposen a la glòria de quedar malament, els que per aquesta temor no diuen la mitja veritat que saben tement que al seu darrera vinguin uns altres a dir l’altra mitja” [...]. L’error que va cometre en identificar l’anònim Mestre de Sant Jordi amb Lluís Dalmau de segur que no el va incomodar gaire, ja que era dels qui pensaven que “quedar malament per set errors és una glòria, si es diuen tres veritats, i que el callar les tres veritats, per l’orgull de no caure en els errors, és una manca greu i imperdonable” (Folch 1925b: 2). Al marge d’aquest detall, si hagués publicat el volum sobre Dalmau, encara seria l’únic llibre dedicat monogràficament al pintor valencià —a hores d’ara no se n’ha publicat cap.

»Si dirigim la mirada al camp de la museologia, els seus articles sobre l’exposició Muséographie, que pretenia publicar al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, són un mirall que ens retorna una perfecta imatge d’ell: tarannà inquiet i vocació divulgadora, atenció permanent a les novetats al voltant dels museus, i voluntat clara de servei, de compartir coneixements amb els interessats en el tema. 

»Sumats, aquests trets —i sense perdre de vista el context— dibuixen la figura d’un professional de cap a peus, un servidor públic que ni en el context turbulent i insegur d’una guerra no va defugir el seu compromís amb el patrimoni artístic català, conjugant tres verbs essencials per a tot bon historiador de l’art i museòleg: protegir, estudiar i compartir.»