Entrevistem Marta Pi Martín, antropòloga i autora de Cuidar-se en comunitat. Una aproximació a les llars col·laboratives per a persones grans. Aquests espais, que en els darrers anys han viscut una expansió considerable, defensen l’envelliment saludable amb un paradigma de convivència centrat en l’atenció comunitària i l’autocura.

Quan i on van sorgir les primeres llars col·laboratives? I les exclusives per a persones grans? 
Les llars col·laboratives per a persones grans han evolucionat a partir de diferents moviments socials, culturals i arquitectònics, sobretot als països nòrdics. Inicialment aquestes iniciatives van sorgir com una solució per compartir el servei domèstic i reduir despeses, amb exemples com els habitatges amb cuines centralitzades a principis del segle XX. Amb el pas dels anys el focus es va desplaçar cap a la creació de formes de convivència que promoguessin la vida comunitària i el benestar emocional, allunyant-se del model de família nuclear tradicional. Moviments com el socialisme utòpic, el funcionalisme i, més endavant, el moviment feminista nòrdic, van apostar per models de vida compartida que integraven tasques domèstiques, criança i espais comuns, amb l’objectiu de facilitar la conciliació i fomentar les relacions socials. 
Un exemple destacat va ser el BiG suec (Bo i Gemenskap, ‘viure en comunitat’), impulsat per dones que buscaven alternatives reals a l’aïllament domèstic i a la desigualtat de gènere. A Dinamarca, el model Andel va establir un sistema de cooperatives d’habitatge basat en la cessió d’ús que ha tingut molt d’èxit i que avui representa el 30% de l’habitatge a Copenhaguen. A l’Estat espanyol, el desenvolupament de llars col·laboratives ha estat més lent a causa de l’especulació immobiliària i la cultura de la propietat. Tot i això, des dels anys 2000 han sorgit les primeres experiències de cooperatives de gent gran. Aquells models se centraven principalment en la gestió compartida de despeses i serveis. Tanmateix, una segona onada més recent ha posat el focus en la creació d’un projecte de vida comunitària que promogui la interdependència, l’autonomia i la convivència activa.

Actualment a l’Estat espanyol hi ha un marc legal que aculli aquest model de convivència? En altres països existeix?
En aquests moments la llei no el recull, tot i que hi ha un avantprojecte de reforma de la Llei de dependència aprovat pel Consell de Ministres que ara passarà al Congrés dels Diputats i que preveu el cohabitatge (cohousing) com a alternativa i inclourà el servei d’atenció domiciliària (SAD), és a dir, que pugui haver-hi prestacions vinculades i fer contractacions de personal. En altres països sí que hi ha legislació, segons la trajectòria en aquesta alternativa d’habitatge.

Quants espais d’aquest tipus per a persones grans hi ha avui dia a Catalunya? Tenen un origen similar?
És complicat establir quins i quants habitatges col·laboratius hi ha a Catalunya en les diferents fases en temps real, ja que constantment apareixen nous grups en formació i d’altres es dissolen en alguna de les seves fases (per les dificultats amb què es troben al llarg del recorregut i la dilatació en el temps que això implica, cosa que fereix els projectes perquè impossibilita mantenir l’ímpetu inicial i aconseguir fer-los sostenibles en el temps). A més, no tots els projectes pertanyen a xarxes més àmplies o van acompanyats d’entitats, la qual cosa pot dificultar-ne la difusió. Tot i així, hi ha diversos mapes o entitats que recullen els projectes al territori.
L’origen és divers: hi ha grups que s’han originat arran d’amistats prèvies i han decidit envellir junts, d’altres han anat adquirint noves incorporacions durant els anys de formació del projecte. El més habitual és que hi hagi un grup motor que engegui el projecte i a partir d’aquí s’hi vagin adherint les persones necessàries per fer-lo sostenible. 

Al llibre analitzes set llars col·laboratives a partir de l’aproximació etnogràfica, compartint temps i espai amb persones que hi viuen. Quins són els punts forts que hi has detectat? En què es diferencien d’una residència per a gent gran, per exemple?
Depèn molt de les motivacions de les persones que ho trien. Sovint aquestes motivacions són el desig d’estar acompanyat, mantenir una vida activa, fer-se suport mutu, no ser una càrrega per a ningú, disposar d’espais lliures de barreres arquitectòniques i col·lectivitzar serveis. En definitiva, voler viure i fer-ho en comunitat. 
Les llars col·laboratives són una alternativa a les residències o als habitatges amb serveis per viure la vellesa, però això no és dicotòmic. Possiblement, si algú es decanta per una residència o un apartament amb serveis és perquè té unes necessitats que haurien de quedar cobertes per aquest model, mentre que si et decantes per una llar col·laborativa, sovint hi ha altres raons al darrere que van més enllà de l’habitatge. La llar col·laborativa no és una alternativa a la residència, sinó una opció més per viure aquesta etapa de la vida.

Quines són les barreres d’accés a aquesta forma d’habitatge cooperatiu? Hi ha un perfil socioeconòmic d’usuari majoritari?
Aquestes iniciatives tendeixen a estar impusades majoritàriament per persones blanques, amb estudis mitjans o superiors i de classe mitjana. Això es deu, en part, al fet que els projectes requereixen una certa capacitat econòmica inicial, temps i coneixement per implicar-s’hi de manera activa, cosa que exclou sovint les persones de col·lectius amb menys recursos o grups ètnics. Aquestes dificultats reflecteixen la necessitat de reforçar les xarxes i estructures col·lectives entre projectes, per generar múscul social i polític i, alhora, per facilitar una participació més heterogènia. Una gestió pública-comunitària —amb mesures com la cessió de sòl, el suport econòmic o la creació d’un marc legal específic— podria contribuir a democratitzar l’accés a aquest model.
Altres barreres tenen a veure amb la viabilitat i la sostenibilitat dels projectes en una societat que encara manté un fort component individualista. Un dels reptes més importants és la gestió de la dependència i les cures. En aquestes comunitats, en què la família tradicional no té un paper actiu, cal acordar fins on arriba el compromís col·lectiu. La pregunta «cuidar-se sí, però fins a on?» resumeix les limitacions que moltes persones manifesten respecte a la cura intensiva, especialment quan afecta la intimitat o requereix una alta especialització, com en els casos de les malalties neurodegeneratives. Aquestes tasques solen considerar-se línies vermelles que cal externalitzar i professionalitzar, per protegir tant la dignitat de les persones cuidadores com la dels qui reben l’atenció.

Què et va fer interessar, des de l’antropologia, per aquest paradigma de convivència? Hi va haver algun detonant?
Abans d’endinsar-me en la recerca treballava coordinant projectes adreçats a persones grans, i va ser en aquest context on va sorgir l’interès a partir d’un moment clau: durant un taller de lectura i debat amb persones grans, vam introduir el tema del cohabitatge i em va sorprendre que gairebé ningú el conegués. Un cop els ho vaig explicar, la majoria el van trobar atractiu i el van considerar una opció vital molt interessant, però també el percebien com una alternativa difícil d’assumir econòmicament i amb moltes incògnites pel que fa a la cobertura de les necessitats de cura a llarg termini. Aquest contrast entre l’interès que despertava el model i la percepció de la seva inviabilitat em va generar moltes preguntes. Des de llavors, com a antropòloga i gerontòloga, he orientat la meva recerca cap a l’anàlisi crítica d’aquests models, en especial en relació amb el gènere, la cura i l’envelliment, eixos que considero fonamentals per repensar les polítiques i les pràctiques de cuidar-se en la vellesa.

La filosofia al natural, del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Pere Lluís Font, reivindica el discurs filosòfic sense maquillatge, amb un estil que en reconegui les característiques epistemològiques específiques i defugi la retòrica.

«El discurs filosòfic sovint es ressent d’una certa entonació acomplexada (amb complex d’inferioritat, conscient o inconscient, davant de la ciència), com per dissimular la seva debilitat argumental atès que en filosofia tot té retop», explica Pere Lluís Font al pròleg del llibre. L’autor, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2025, hi defensa un estil directe que no sacrifiqui la naturalitat en favor de la transmissió del coneixement. Ho fa a través d’una selecció de textos propis sobre el sentit, la història i l’estat actual de la filosofia amb una atenció especial al panorama català, però també a partir d’estudis dedicats a alguns dels seus referents: Michel de Montaigne, René Descartes, Ramon Sibiuda i Blaise Pascal.

La filosofia al natural es divideix en dues parts. A la primera, titulada «Elogi de la filosofia» —en el sentit maragallià del terme elogi, no incompatible amb una actitud vigilant—, s’hi aborden des d’aquesta perspectiva quatre qüestions clau: la legitimitat de la filosofia a l’època de la ciència, la seva relació amb la pròpia història, la possibilitat d’adjectivar-la sense que deixi de tenir un valor universal i el seu estat de salut en l’actualitat, tant en el panorama internacional com a casa nostra. A la segona part, «Una tríada meravellosa», l’autor se centra en Montaigne, Descartes i Pascal, tres maîtres-à-penser que tenen en comú l’originalitat filosòfica i l’estil natural, i que constitueixen en si mateixos una cultura completa.

Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934), de formació universitària francesa en filosofia i teologia, ha estat professor d’història de la filosofia a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Membre emèrit de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i soci fundador de la reconstituïda Societat Catalana de Filosofia, el 2003 rebé la Creu de Sant Jordi i el 2005 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Lleida. Ha editat en català obres de Montaigne, Descartes, Pascal, Spinoza i Kant, i ha publicat nombrosos treballs d’història de la filosofia moderna, d’història del pensament català, d’història del pensament cristià i de filosofia de la religió.

Coeditat amb Edicions de la Universitat de Lleida, el llibre és la novetat de la col·lecció Filosofia UB, dirigida per Josep Monserrat, en la qual es publiquen assaigs filosòfics originals d’autors contemporanis. Alguns dels últims títols que en fan part són L’esfinx de la Modernitat. Escrits en homenatge a Salvi Turró, amb edició a cura d’Àlex Mumbrú Mora i José M.ª Sánchez de León Serrano; Filosofia política. Una introducció (2a ed.), de Sergi Morales-Gálvez, Elvira Riera-Gil, Lluís Pérez-Lozano i Marc Sanjaume-Calvet (eds.), i Filòsofes de la contemporaneïtat (3a ed.), de Núria Sara Miras Boronat. Dins de la mateixa col·lecció, la Sèrie Magna està dedicada a la traducció al català de clàssics de la filosofia universal. El darrer llibre publicat és la Crítica de la raó pura, d’Immanuel Kant, amb traducció i notes de Miquel Montserrat Capella.

Del 30 de maig al 15 de juny Edicions de la Universitat de Barcelona presenta les novetats i una selecció del fons editorial en català i en castellà a la Fira del Llibre de Madrid. A més, alguns dels nostres autors signaran llibres a la Plaza de la Ciencia y las Universidades.

La 84a edició de la Fira del Llibre de Madrid, al parc del Retiro, té lloc del divendres 30 de maig al diumenge 15 de juny. Edicions de la Universitat de Barcelona hi participa sota el lema «Saber de libros, libros para saber» amb un estand propi (caseta 15), i també com a membre de la Unió d’Editorials Universitàries Espanyoles (UNE) a la caseta 379, situada a la Plaza de la Ciencia y las Universidades. En aquest espai, el dissabte 7 de juny signaran llibres Pere Serra Coromina (12 h), Jordi Martín-Díaz i Carles Barriocanal (18 h) i Vicente Pajuelo Moreno (19 h).

La física retorna a la col·lecció Catàlisi, de divulgació científica. Todos los colores del Universo. El descubrimiento del espectro de radiación electromagnética, de Pere Serra Coromina, narra la descoberta de l’espectre electromagnètic, la realitat intangible que s’estén des de les ones de ràdio fins als raigs gamma i de la qual només veiem una ínfima part: la llum visible. Dirigint-se tant a experts com a curiosos de la ciència, l’autor explica els aspectes tècnics dels avenços que s’han produït des del segle XVII en aquest àmbit mitjançant la crònica dels descobriments que fan els protagonistes. L’autor signarà exemplars del llibre el dissabte 7 a les 12 h.

Fent un viatge al passat, Toda la redondeza del mundo. Ciencia y experiencia de la primera circunnavegación, de José María García Redondo i Vicente Pajuelo Moreno (eds.), aborda els sabers geogràfics, la cartografia, l’art de navegar i els instruments nàutics de l’expedició que va protagonitzar Fernando de Magallanes entre 1519 i 1522. En la novetat de la col·lecció Transferències 1400-1800, quinze especialistes analitzen com la historiografia va anar reelaborant les notícies sobre els descobriments i els seus protagonistes, i ofereixen noves dades i interpretacions sobre aquesta primera volta al món. Vicente Pajuelo en signarà exemplars el dissabte 7 a les 19 h.

Anant encara més enrere en la història, ens situem a l’imperi romà: Economía de la Hispania romana. Paisajes de producción y dinámicas comerciales, amb edició a cura de Cèsar Carreras Monfort, Jaime Molina Vidal, Oriol Olesti Vila i Víctor Revilla Calvo, analitza les característiques i l’evolució de l’economia d’Hispània, un territori que integrava la diversitat ecològica i cultural del món mediterrani i la seva perifèria, i que suposava una font de riquesa valuosíssima per a l’imperi. L’obra, que forma part de la col·lecció Economia i Empresa, incorpora disciplines molt diverses, com ara l’arqueologia, la numismàtica, la historiografia, entre d’altres.

Com a resposta a la situació ambiental, Marc Oliva, Jordi Martín-Díaz, Carles Barriocanal, Juan Ignacio López-Moreno i Josep Bonsoms coediten Cambio global. Crisis ecosocial y perspectivas futuras, el primer títol de la col·lecció Canvi Global. Es tracta d’un llibre compromès, concebut amb sensibilitat pedagògica i dirigit a un públic heterogeni. Presenta una síntesi actualitzada dels canvis produïts en el sistema natural i de les accions necessàries per revertir la crisi ecosocial, i alhora analitza les claus per comprendre i afrontar les ràpides transformacions del món en què vivim. Jordi Martín-Díaz i Carles Barriocanal signaran exemplars del llibre el dissabte 7 a les 18 h.

La col·lecció Dret UB també s’endinsa en l’àmbit del medi ambient amb una monografia sobre litigis climàtics, uns plets estratègics que exigeixen transformacions estructurals als estats i a les empreses amb vista, principalment, a assolir una reducció dels gasos amb efecte d’hivernacle, una millor adaptació a l’escalfament global i el respecte als drets humans. Litigación climática. El papel de la ciudadanía y los jueces, dirigida per Alexandre Peñalver i Cabré, aplega les contribucions d’una vintena d’especialistes que expliquen el creixement d’aquest instrument jurídic i demostren amb casos reals la seva utilitat per fer front a la crisi climàtica.

Del tot vinculat amb l’actualitat, La universidad ante el genocidio. Reflexiones desde la Red Universitaria por Palestina recull una mostra dels actes de la jornada en què Francesca Albanese, relatora especial de les Nacions Unides, va presentar l’informe Anatomia d’un genocidi sobre la situació dels drets humans en el territori palestí ocupat des de 1967. Editada per Margarita I. Asensio Pastor, Irina Fernández Lozano, Alejandro Forero-Cuéllar, Ignacio Mendiola, Guillermo Muñoz Matutano i Roser Rodríguez Carreras, aquesta obra de la col·lecció Debats UB vol generar un espai de reflexió crítica i de diàleg.

Toda la redondeza del mundo. Ciencia y experiencia de la primera circunnavegación, amb edició a cura de José María García Redondo i Vicente Pajuelo Moreno, aborda aspectes del viatge de Fernando de Magallanes (1519-1522) relatius als sabers geogràfics, la cartografia, l’art de navegar i els instruments nàutics. Wolfgang Köberer és autor del capítol «La determinación de la latitud en el mar a inicios del siglo XVI y el diario de Francisco Albo», del qual reproduïm el començament.

«La determinación de la posición geográfica —un problema conocido y resuelto desde la Antigüedad— […] parece haber entrado en la navegación y en los viajes de larga distancia de los navegantes europeos solo a finales del siglo XV, cuando los marinos portugueses navegaron hacia el sur a lo largo de la costa de África Occidental en busca de comercio, oro y un posible contacto con el legendario Preste Juan. Como estas aguas eran desconocidas para ellos y los barcos se aventuraron más allá de las costas, hubo que encontrar medios para describir y averiguar el camino de la nave y del viaje de vuelta. Ir hacia el sur y volver hacia el norte llevaba, obviamente, a describir el camino determinando las latitudes de los cabos, los puntos de referencia y los puertos. Así, la búsqueda de la posición mediante métodos astronómicos pasó a formar parte del haven-finding art o “arte de encontrar puertos”. […]

»El primer método para encontrar latitudes descrito en los manuscritos y manuales portugueses consistía en la observación de la estrella polar. […] Se utilizaba para saber si un barco había llegado a la latitud de Lisboa, ya que el viaje de vuelta desde África Occidental solía realizarse a través del Atlántico fuera de la vista de la costa. […] Como en aquella época Polaris estaba más lejos del polo norte celeste —y, por tanto, una simple observación de su altura no podía dar la verdadera latitud—, había que aplicar una corrección en función de su posición durante la noche. Esta corrección se mostraba en un diagrama circular que representaba el movimiento circular de Polaris alrededor del polo norte celeste utilizando como referencia la posición de dos estrellas de la Osa Menor, las Guardas. En el diagrama más antiguo, la altura de Polaris en la latitud de Lisboa se escribía en el círculo del diagrama indicando al navegante si había llegado a esa latitud y si ahora podía navegar hacia el este para llegar a dicho puerto. Más tarde se anotaron en el círculo los valores de la corrección necesaria para que la latitud por Polaris pudiera calcularse en cualquier lugar midiendo su altura con un cuadrante o un astrolabio y aplicando la corrección necesaria a partir del diagrama. Es evidente que esto supone pasar de un simple procedimiento de comparación de una observación con un diagrama fijo a un procedimiento más elaborado que implica al menos un cálculo de suma o resta.

»El siguiente paso fue necesario por la extensión de los viajes hacia el sur: cuando los observadores se acercan al ecuador, Polaris queda más cerca del horizonte y es cada vez más difícil de observar debido a la refracción atmosférica; cuando rebasan el ecuador, además, la estrella se sumerge por debajo del horizonte. La solución fue utilizar otro objeto celeste: el Sol. Se sabía que la altura del Sol sobre el horizonte —medida al mediodía cuando cruzaba el meridiano local— podía utilizarse para obtener la latitud local. Para ello había que tener en cuenta la declinación del Sol a mediodía.

»La altura del Sol (h_o) sobre el horizonte local podía medirse con un cuadrante o un astrolabio marino; […] este valor se combinaba con la declinación del Sol (δ) para el día concreto, y la latitud (Φ) se calculaba entonces mediante una fórmula general para la culminación superior o pasaje del astro por el meridiano celeste local: Φ = z + δ (donde z = 90° – h_o).»