Entrevistem Alexandre Peñalver i Cabré, editor de Litigación climática. El papel de la ciudadanía y los jueces i professor del Departament de Dret Administratiu, Dret Processal i Dret Financer i Tributari de la Universitat de Barcelona. L’obra explica el creixement d’aquest instrument jurídic i demostra la seva utilitat per fer front a la crisi climàtica.

Al llibre s’explica que els litigis climàtics, que tenen per objectiu aconseguir una reducció dels gasos d’efecte hivernacle, més adaptació a l’escalfament global i el respecte als drets humans, han anat a l’alça des de l’aprovació de l’Acord de París l’any 2015. Quins són els punts principals d’aquest acord?
L’Acord de París és un tractat internacional signat en el marc de la XXI Conferència de les Parts (COP21) del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, de 1992. Un dels punts principals és el que fixa els objectius globals (a tot el planeta) de no superar els 2 ºC d’augment de la temperatura mitjana mundial a finals del segle present respecte dels nivells preindustrials i d’esforçar-se per no superar un augment d’1,5 ºC. Tanmateix, segons l’informe del Programa Copernicus (gener de 2025), ja hem superat aquest límit. Aquest acord no estableix per als estats obligacions concretes de reducció de gasos d’efecte hivernacle, sinó que els obliga a presentar contribucions determinades a escala estatal (nationally determined contribution, NDC), que contenen les mesures de mitigació que cada país preveu que durà a terme. Però l’Acord no conté mecanismes per exigir als estats que adoptin mesures de mitigació més exigents per aconseguir l’objectiu global fixat de no superar els 2 ºC d’augment i per fer complir les previstes en les NDC.

Aquest tipus de litigacions, que exigeixen transformacions estructurals en els àmbits legislatiu, polític o social, poden dirigir-se contra estats o contra empreses. Quines semblances i diferències hi ha entre uns casos i els altres?
La majoria de litigis climàtics s’han dirigit contra els estats (i, en menor mesura, contra ens subestatals o locals), sobretot per fer complir la legislació i protegir els drets humans que poden quedar afectats pel canvi climàtic. Amb tot, en els darrers anys els litigis climàtics també s’han començat a dirigir directament contra les empreses que emeten més gasos d’efecte hivernacle, apel·lant a les obligacions que tenen de respectar els drets humans i complir la legislació. Ara bé, hi ha casos en què es demanden els estats per determinades decisions sobre activitats d’empreses que emeten gasos d’efecte hivernacle (per exemple, autoritzacions per extreure petroli o gas), en els quals també es personen aquestes empreses com a condemnades.

En l’obra es desgranen les característiques d’aquest instrument jurídic, però també s’hi relaten casos concrets plantejats en diversos territoris, tant si han estat estimats com si han estat desestimats. Quin destacaries per la seva rellevància?
Sens dubte, el cas que va marcar un abans i un després és Urgenda: l’any 2019 el Tribunal Suprem va confirmar les sentències del Tribunal d’Apel·lació i del Jutjat de Districte de la Haia que van condemnar els Països Baixos a reduir un 25% les emissions de gasos d’efecte hivernacle respecte de les que hi havia el 1990, en lloc del 20% que l’estat havia aprovat. Entre altres fonaments, el més destacable fou l’obligació de l’estat de protegir els drets humans civils a la vida i a la vida privada, previstos als articles 2 i 8 del Conveni Europeu de Drets Humans. Posteriorment hi hagut altres casos remarcables, com ara el Neubauer a Alemanya (2021), el Notre Affaire à Tous a França (2021), el Klimaatzaak a Bèlgica (2021) i, més recentment, el Verein KlimaSeniorinnen Schweiz del Tribunal Europeu de Drets Humans contra Suïssa (2024). Ara bé, arreu del món hi ha més casos interessants en què s’han protegit altres drets humans, com el dret al medi ambient, o, fins i tot, els drets de la natura, i en els quals s’ha incidit també en l’adaptació al canvi climàtic. 

Som davant d’un fenomen de globalització jurídica que impacta de ple en l’autonomia processal de cada país. Fins ara quin paper ha tingut, en els litigis climàtics, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)? I altres organismes internacionals?
El cas Verein KlimaSeniorinnen Schweiz esmentat abans ha estat el primer litigi climàtic en què el TEDH ha declarat que Suïssa ha vulnerat el dret a la vida privada (article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans) perquè no va adoptar mesures de mitigació suficients per fer front al canvi climàtic respecte a un col·lectiu vulnerable. El recurs havia estat presentat per una associació composta per dues mil dones grans; el mateix dia, però, el TEDH va dictar sentències desestimatòries en dos altres litigis climàtics: el cas Duarte Agostinho (impulsat per joves portuguesos contra Portugal i trenta-dos estats més, entre els quals hi havia l’Estat espanyol) i el cas Carême (impulsat per un alcalde d’un municipi francès costaner). Actualment el TEDH té pendents nou casos climàtics contra diversos estats. Pel que fa a organismes internacionals, cal destacar les opinions consultives, com la del Tribunal del Mar d’11 de setembre de 2024 sobre les obligacions dels estats envers el canvi climàtic o les que estan pendents del Tribunal Internacional de Justícia o de la Cort Interamericana de Drets Humans, així com els pronunciaments de comitès de Drets Humans de les Nacions Unides. Si bé les opinions consultives dels tribunals internacionals i els pronunciaments dels comitès de Drets Humans no són vinculants, tenen rellevància com a criteris d’interpretació del dret internacional en matèria de canvi climàtic.

Hi ha algun país concret que sigui pioner o referent en qüestió de litigis climàtics? Per què? A casa nostra hi ha hagut algun cas d’èxit?
Els Estats Units d’Amèrica són el país amb un gruix més important de litigis climàtics. El 21 de gener de 2025 la base de dades sobre litigació climàtica del Sabin Center for Climate Change Law (Columbia Law School) registrava 2.914 litigis climàtics, dels quals 1.916 eren als Estats Units i 998 a la resta del món. Val a dir que anys enrere aquesta diferència havia estat molt més gran. 

A l’Estat espanyol, el Tribunal Suprem va dictar dues sentències en el cas Juicios por el Clima. En primer lloc, la Sentència 1038/2023, de 18 de juliol, en el recurs contenciós administratiu interposat per Greenpeace España, Ecologistas en Acción-CODA i Oxfam Intermón contra la inactivitat climàtica del Govern espanyol. En segon lloc, la Sentència 1079/2023, de 24 de juliol, en el recurs contenciós administratiu interposat per aquestes mateixes organitzacions no governamentals (ONG) més la Coordinadora de ONG para el Desarrollo i cinc joves del moviment Fridays for Future contra el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima 2021-2030. Lamentablement, el Tribunal Suprem ha desestimat tots dos recursos malgrat que seguien, en bona mesura, els arguments de les sentències que han tingut èxit en altres estats europeus. És probable que la posterior Sentència del TEDH de 9 d’abril de 2024 sobre les dones grans suïsses marqui un canvi en la línia del Tribunal Suprem, tal com ha succeït històricament en altres matèries com, per exemple, la contaminació acústica. Una bona notícia és que el desembre passat el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs d’empara contra la darrera de les sentències esmentades del Tribunal Suprem. Cal tenir en compte que l’any passat el Tribunal Constitucional només va admetre a tràmit un 0,76% dels recursos d’empara presentats. Haurem d’esperar el pronunciament del Tribunal Constitucional en aquest primer cas climàtic que li arriba.

Litigación climática demostra que l’accés a la justícia per part de la ciutadania i de les ONG és clau per millorar la legislació i les polítiques públiques en relació amb el canvi climàtic. Com a societat, tenim més poder del que ens imaginem?
Els litigis climàtics posen de manifest que la ciutadania i els grups poden tenir un paper important davant dels tribunals per exigir el compliment de la normativa relativa al canvi climàtic i a la protecció dels drets humans i, fins i tot, dels drets de la natura. No es tracta que els tribunals substitueixin els poders legislatiu i executiu, sinó que exerceixin, amb tota la intensitat possible, la seva funció jurisdiccional davant un dels problemes ambientals més importants que patim avui dia. La finalitat dels litigis climàtics no és tant guanyar els casos, sinó sobretot aconseguir canvis estructurals en les lleis i les polítiques climàtiques, cosa que es pot aconseguir amb independència del sentit estimatori o no de la sentència. Ara bé, no podem oblidar que són una eina més per aconseguir aquesta finalitat, i és en el context d’aquest conjunt d’estratègies diferents que s’han de tenir presents.

L’esfinx de la Modernitat. Escrits en homenatge a Salvi Turró, amb edició a cura d’Àlex Mumbrú Mora i José M.ª Sánchez de León Serrano, analitza algunes de les qüestions més substancials del pensament modern.

L’esfinx, una figura mitològica que ha esdevingut la representació de l’enigma irresoluble, ha servit al professor Salvi Turró per descriure les complexitats i les esquerdes de la Modernitat, la seva essència misteriosa i múltiple. L’obra es divideix en quatre apartats («Gènesi del model transcendental», «Capgiraments del transcendentalisme», «Cosmètica i ordre del món» i «Saviesa i mundanitat») que tracten temes i problemes que encara avui ens interroguen, perquè el misteri de l’època moderna es troba al cor de la nostra pròpia contemporaneïtat i l’enigma, al cap i a la fi, som nosaltres mateixos.

Seguint la traça d’aquesta imatge poderosa de l’esfinx i del mestratge de Turró, dotze especialistes analitzen els moments decisius de la filosofia moderna, des de la revolució kantiana i l’ambiciosa cerca de l’Absolut de l’idealisme alemany, fins als esforços per recuperar la cosmicitat perduda amb el naixement de la nova ciència. També aborden qüestions com ara la delicada trama que lliga bellesa, moralitat i pensament filosòfic, la interacció entre saviesa i existència quotidiana, o les teories educatives de Kant i Hegel. El sumari del llibre es pot consultar aquí.

Aquest volum és la novetat de la col·lecció Filosofia UB, dirigida per Josep Monserrat i en la qual es publiquen assaigs filosòfics originals d’autors contemporanis. Els últims títols que en formen part són Filosofia política. Una introducció (2a ed.), amb edició a cura de Sergi Morales-Gálvez, Elvira Riera-Gil, Lluís Pérez-Lozano i Marc Sanjaume-Calvet, i Filòsofes de la contemporaneïtat (3a ed.), de Núria Sara Miras Boronat. Dins de la mateixa col·lecció, la Sèrie Magna està dedicada a la traducció al català de clàssics de la filosofia universal. El darrer llibre publicat és la Crítica de la raó pura, d’Immanuel Kant, amb traducció i notes de Miquel Montserrat Capella.

Àlex Mumbrú Mora (ed.) (Barcelona, 1981) és professor de filosofia moderna a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els seus interessos acadèmics se centren en la filosofia de Kant i la recepció que va tenir en l’idealisme alemany, especialment pel que fa a les relacions sistemàtiques entre l’experiència estètica i els àmbits epistemològic i moral.

José M.ª Sánchez de León Serrano (ed.) (Barcelona, 1981) és professor lector Serra Húnter de filosofia moderna a la Universitat de Barcelona. La seva recerca explora el racionalisme continental del segle XVII en figures com Descartes, Spinoza i Leibniz, i també temes vinculats a la filosofia de la Il·lustració i l’idealisme alemany.

Cuidar-se en comunitat. Una aproximació a les llars col·laboratives per a persones grans, de Marta Pi Martín, aprofundeix en aquest nou paradigma de convivència que se centra en l’atenció comunitària, l’autocura i la defensa d’un envelliment saludable.

Els darrers anys, les llars col·laboratives han viscut una expansió considerable tant en l’àmbit europeu com en l’estatal a causa de les transformacions en la demografia, les expectatives personals de cura i assistència, les pautes de residència familiar, la transmissió i l’herència de la propietat, i l’aposta per una vellesa més activa. A través d’una aproximació etnogràfica, aquest llibre recull les experiències de set llars de l’Estat adreçades a persones grans. Gràcies a la dinàmica atenta del grup i al sentiment col·lectiu que s’hi genera, les persones que s’hi estan o que preveuen fer-ho algun dia acaben valorant aquesta alternativa de convivència com una opció on viure la vellesa de manera autogestionada.

Al pròleg, Dolors Comas-d’Argemí recorda que «la cura de les persones grans i en situació de dependència és un dels principals reptes que tenen les nostres societats al segle XXI. Val la pena anar explorant les alternatives que emergeixen de la societat per fer front a aquestes situacions». Cuidar-se en comunitat és una obra pionera que aprofundeix en aquests espais representatius d’una forma de convivència existent i funcional. S’endinsa en el cohousing sènior amb capítols que repassen què n’ha dit la literatura acadèmica, quins són els fonaments teòrics a partir dels quals es constitueixen aquest tipus de llars, quin recorregut metodològic s’ha seguit en l’estudi antropològic, quina importància té la cura en la quotidianitat, la dependència i la llar, i com s’hi va viure la pandèmia de COVID-19.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Estudis d’Antropologia Social i Cultural, dirigida per Xavier Roigé Ventura i reconeguda amb el segell de qualitat en edició acadèmica (CEA-APQ). Atorguen aquesta distinció l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA) i la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) que acredita les millors pràctiques en l’edició universitària i reconeix l’excel·lència científica del procés editorial. Els últims títols publicats, que aborden diferents camps de l’antropologia, són Una diosa en movimiento. La creatividad visual en el culto a María Lionza, de Roger Canals, i Llevarse la novia e irse con el novio. El sistema matrimonial de la cultura del sur, de Joan Frigolé Reixach.

Marta Pi Martín (Ripollet, 1991) és doctora en Antropologia. Especialitzada en serveis socials i gerontologia social, les seves línies d’investigació principals se centren en la cura comunitària, l’envelliment i el gènere, especialment pel que fa a les llars col·laboratives per a persones grans, sobre les quals ha publicat diversos treballs. Actualment col·labora com a investigadora al Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili.

Itineraris d’avantguarda d’un català de París (1917-1920): Cròniques literàries, entrevistes i cartes, de Joan Pérez-Jorba, amb edició i estudi introductori de Pilar García Sedas, és el darrer títol de la col·lecció Filologia UB – Biblioteca. Aquest llibre recupera un conjunt de textos d’aquest intel·lectual polifacètic i n’emmarca l’obra en el context històric i artístic del moment. A continuació reproduïm l’inici del primer capítol de l’estudi, «Un mediador en temps d’avantguardes».

«Amb una dilatada trajectòria periodística i creativa, la ploma de Joan Pérez-Jorba (1878-1928) és, en primera instància, el reflex d’una grafomania. No sabem la marca comercial d’aquest stylo-plume, però el que sí podem anticipar és que fou un dels constructors d’un referent francès a Catalunya des que debutà en el món de les lletres.

»Pérez-Jorba va ser crític literari, traductor, crític d’art i musical, poeta i columnista. Format en les files de la bohèmia modernista, tota la seva producció travessa les coordenades històriques i estètiques que li va tocar viure. De formació autodidàctica, va rebre el mestratge dels homes de L’Avenç (Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó, Ramon D. Perés, Joan Maragall i Jaume Brossa, entre altres). Fervorós militant del Modernisme, durant els primers anys de joventut es va abocar a la traducció i la recepció crítica de la literatura europea dels darrers anys del segle XIX i començaments del XX en la premsa catalana, tant en la barcelonina com en la d’abast comarcal. Des de 1896 va mantenir forts lligams amb el grup modernista de Reus a través del “patriarca reusenc” Josep Aladern (pseudònim de Cosme Vidal i Rosich).

»El prestigi com a crític li arribà amb la seva incorporació a la revista Catalònia (1898-1900) —hereva de L’Avenç— amb uns assaigs de referència obligada que el van afermar com un dels intel·lectuals de relleu i on s’ocupà, fonamentalment, de la literatura de la modernitat, si entenem aquest concepte com el moment efervescent de les primeres traduccions de la poesia simbolista a partir d’uns autors concrets, com poden ser Stéphane Mallarmé, Eugénio de Castro, Gabriele d’Annunzio o Émile Verhaeren. A aquests autors els dedicà estudis en què la dicotomia decadentisme/simbolisme és el nucli central de la seva recepció crítica, empeltada de vitalisme i ressons regeneracionistes. 

»Com molts artistes i escriptors de l’època, com a primera constatació general cal tenir present que hi ha un moment clau molt delimitat en la seva biografia personal i intel·lectual: l’aterratge a París, on s’establí l’any 1901. [...]

»A París, centre neuràlgic de la modernitat, Pérez-Jorba experimentarà el naixement dels nous llenguatges artístics i el trasbals de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Tota una batzegada personal i estètica per a un poeta i un crític que fins aleshores entenia l’art des d’una concepció mimètica de la realitat. Els estralls de la guerra van implicar la revisió d’uns valors tant ètics com estètics que incidiren directament en el camp artístic i, en aquest sentit, els seus articles abocats a denunciar els efectes de la guerra s’intercomuniquen amb les seves cròniques literàries i es declinen al seu poemari de factoria catalana, Sang en rovell d’ou (1918), recull de cants i elegies d’una abrandada francofília.

»Les seves aportacions, en el marc de la “nova literatura”, es fonamenten en la construcció d’un diàleg amb el present i amb el seu entorn, sense defugir el bagatge rebut: “Arts i lletres són en constant renovellament gràcies a l’esperit dels joves, tot a l’hora constructiu i destructiu”, dirà el març de 1917.

»El resultat d’aquesta producció s’inscriu en la tasca inherent a la del mediador cultural o “agent de la transferència”, com estableix Even-Zohar. És a dir, com aquell individu que incideix en la modificació del repertori cultural de la seva comunitat. Potser és més entenedor emprar el terme “homme double” que planteja Christophe Charle per designar els mediadors que es mouen entre dues cultures, ja que Pérez-Jorba es va moure en dos camps intel·lectuals, el català i el francès, i, de manera més residual, el castellà. Els dos primers el consoliden com a mediador a Catalunya de la literatura d’avantguarda que es va materialitzar a París i, més subsidiàriament, de l’avantguarda catalana a França.

»En el gruix de la seva activitat preval l’articulació de dos mecanismes consubstancials a la praxi de la mediació: en primer lloc, la construcció d’una xarxa intel·lectual, en què la correspondència, mantinguda amb els interlocutors de la renovació estètica, esdevé un canal de difusió que afavoreix la transferència d’informació, divulgació i anàlisi, en què cal incloure la circulació d’idees i de béns culturals com poden ser poemes, llibres o revistes; en segon lloc, les pràctiques socials inherents a la vida literària, que incideixen directament en la construcció de discursos al voltant de la creació.

»Llegir Pérez-Jorba és també llegir París com a espai cultural, com a empori de totes les manifestacions artístiques i com a espai literari. El París de Pérez-Jorba, a més de ser la “ciutat novella”, parafrasejant Albert-Birot, és el de la pluja i la neu desembrals, a voltes assolellat. Pérez-Jorba es mou per la Rive Gauche, viu al número 2 de la rue Boucicaut del districte quinzè. Treballa a la Rive Droite, seu de l’establishment financer de la capital, primer a la rue de l’Opera, seu del Banco Español del Río de la Plata, i després al número 21 de la rue d’Argenteuil, on s’establí la Banque de Catalogne. Transita entre Montparnasse i Montmartre, al bell mig del cosmopolitisme d’aquells “barris que són de tot el món”, sense deixar d’experimentar l’ancestralitat de la “vella Lutècia”.»